Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Vicent Partal
04.06.2009
Ple de dolor, encara
Fa vint anys a Pequín, avui, l'exèrcit posà fi a la revolta democràtica que havien capitanejat els estudiants de Beida. Vaig passar moltes hores treballant-hi i encara em dol el seu record. Van matar-ne molts, tants que no sabem ni com comptar-los. Van ferir-ne molts més. Van haver de viure presó o exili un nombre intolerable de joves que pensaven que era possible canviar no el món en abstracte, sinó el seu país concret. Avui la Xina és un país que no té res a veure amb el que era llavors, però la censura implacable que vam veure fa vint anys la repeteixen encara amb més duresa. I enmig de tants missatges conciliadors alguna cosa deu voler dir...
Quan hagueren passat unes quantes setmanes de la matança del 4 de juny el govern xinès va emprendre una intensa campanya negant que ningú haguera mort a Tian Anmen. I quan ja no podien més i se'ls acumulaven les proves, van provar de distreure l'atenció matisant que a la plaça de Tian Anmen no va haver-hi morts, però que ells no deien que no n'hi poguera haver als carrers adjacents. Fa vint anys que fan servir aquesta tàctica. Allargar la incertesa, sembrar el dubte...
Pels xinesos, sobretot pels que manen, el concepte del temps té una elasticitat que, a nosaltres, ens resulta estranya. Recorde l'estupor d'una agra discussió amb un dels seus caps de premsa. Quan l'atacàvem amb més duresa va aturar els discurs i ens va etzibar: 'Com ens voleu donar lliçons de govern a nosaltres, que ja manàvem ací quan vosaltres encara no havíeu bastit Atenes!' A banda l'estupor pel fet que un comunista assumira d'aquella manera el passat xinès més remot, la frase era notable perquè feia visible una mentalitat en la qual els canvis poden necessitar no anys ni dècades, sinó segles.
I és això que ens volen vendre aquests dies. Ens ho volen vendre quan ens diuen que la Xina ha canviat a millor i que cal tenir paciència perquè arribe la democràcia. Ens demanen que acceptem resignats que els ciutadans xinesos no tenen els mateixos drets que nosaltres perquè encara ha de passar més temps... Quant? I com que, a més, fan diners i fan moure l'economia mundial, sembla fins i tot que més val que no els irritem.
Però, mentrestant, vint anys després!, continuem sense cap explicació ni cap investigació oficial sobre d'allò que va passar aquella nit. Vint anys després continuem sense saber qui es fa responsable de la llarga llista de morts i desapareguts. Vint anys després continuem sense veure canvis polítics reals a la Xina. Però no perquè el poble estiga satisfet. Perquè, si el poble ho estiguera, no caldria aplicar la fèrria censura aquestes darreres hores ha tornat a caure sobre els ciutadans de la república popular com si fóra una nova gran muralla.
Avui els governs occidentals, com han anat fent tots aquests vint anys, faran alguna declaració solemne, però demà continuarem fent negocis. Diuen que un gran polític americà va dir allò que 'els Estats Units no tenen amics, només tenen interessos'. Si ningú vol aplicar aquesta frase al conjunt d'occident, d'aquest occident que calla empetitit i poruc davant els dirigents xinesos, amb mi que no hi compte. El dolor per aquella generació em crema a dins des de fa vint anys i avui, especialment avui, vull viure'l amb tota la intensitat possible, sense calmants. Perquè la memòria d'aquells valents s'ho val, perquè els seus somnis perduren.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015