Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Vicent Partal
17.12.2008
Impunitat
Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió. La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys.
Una part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d'extrema dreta ha estat i és viva al País Valencià, i com és d'important això encara avui per a interpretar la realitat que ens envolta. Hi van parlar, amb veus dures i directes, víctimes molt grans de la repressió de Franco, els terribles anys quaranta, que van relatar com la ciutat sencera era una presó amb tot d'edificis requisats per a encabir-hi més i més presoners. S'hi repassaren els fossars on jauen honorables ciutadans víctimes de la sevícia franquista, que el govern municipal del PP vol condemnar a l'oblit. I es digueren els noms dels camps de concentració on van passar les pitjors hores tants i tants valencians. El nombre de morts republicans a València supera de molt els de qualsevol altra demarcació; i la dada no és supèrflua per a explicar la realitat que vivim.
La transició va ser també especialment violenta, gràcies a això que n'han dit la batalla de València. La instrumentalització per la dreta extrema d'una determinada manera de ser valencià va portar a un atac insòlit contra les autoritats democràtiques, contra les universitats i contra la raó, a una sacralització de la histèria, a un enaltiment de la ignorància. També amb morts i amb bombes que volien matar com les que reberen Joan Fuster o aquell sant home dialogant que era el doctor Sanchis Guarner, bombes que mai ningú no ha provat d’investigar. L'assassinat de Guillem i la paròdia del judici subsegüent van deixar clar fins a quin punt les complicitats entre alguns poders públics i l'extrema dreta es poden exercir descaradament al sud del Sènia.
I van parlar tot d'organitzacions socials i polítiques que avui, avui, continuen rebent atacs i agressions. Des de la Intersindical Valenciana als partits polítics, el Bloc, Esquerra, que veuen com els assalten regularment les seus. Des d'Escola Valenciana a tot d'associacions i grups de caràcter local, víctimes d’amenaces i atacs continus. Avui.
No és casual això. Ni pot atribuir-se simplement a l'activitat dels grups feixistes. Perquè hi ha una dada objectiva que amaga moltes coses: la impunitat. És veritat que el Partit Popular té un interès especial a fomentar aquesta dinàmica agressiva, però no ho és menys que, quan el govern espanyol, i en conseqüència el control de la policia, és del PSOE, res no canvia tampoc a València. Com és el cas actual. Perquè ara el delegat del govern és socialista, però tampoc no fa res per a identificar i perseguir personatges i grupuscles que tenen carta blanca total a l'hora de cometre les seues accions, ni per escoltar les reclamacions dels qui les sofreixen. Per què?
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015