Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Albert Dasí
26.09.2008
Homenics, herois i virreis
A València, l'escola, l'han convertida en un esperpent. Hem arribat al punt exagerat del ridícul. I encara continuen atiant foc i tirant-hi llenya. Els valencians fem de bufons d'Europa. Tant és el grau de vergonya que ara mateix passem a l'escola, per culpa d'uns administradors de la política que mai, mai de la vida, no s'havien atrevit a portar les coses tan lluny.
L'assignatura de ciutadania és l'excusa en què el govern valencià i el seu conseller d'Educació, Font de Mora, s'han escudat per plantar-nos contra el món racional. Ens han portat a un carreró de miracle barat i d'espardenya: com si visquérem en alquerieta i encara tinguérem l'haca lligada a l'entrada. Quina estampa! Arribar a amenaçar els mestres valencians, els directors i els claustres amb expedients i sancions perquè es neguen a una ordre imbècil és fer eixir les coses de mare. I els ha passat la pitjor: directors, claustres i mestres no n'han fet cas. D'ací ve l'amenaça. Perquè les mesures proposades, que volen vigilar amb cent cinquanta policies de l'educació (és en això que han convertit el servei d'inspecció educativa), són la prova viva de la amoralitat que regna ara mateix en la Conselleria d'Educació del govern valencià. Contra aquest desvergonyiment de normativa que obliga a tenir un mestre que explica una lliçó, que els xiquets no han d'escoltar, fins que un segon mestre present a l'aula no els la traduesca a l'anglès (creieu-me que és així), és un límit al qual l'escola mai no hauria d'haver arribat. Un insult a la cultura i a l'educació mateixa.
Ves tot el debat que podem aportar els valencians, l'absurd kafkià, a la reflexió educativa que viu Europa: allà cercant la manera d'arribar a l'excel·lència, ací encaparrant-nos en els miraclets de Sant Vicent i en la indefinició sexual de tants sants.
A les crides i pregons que ha fet el nostre particular Ubú-conseller, solament onze esforçats s'hi han presentat voluntaris per riure-li el fat. Sempre hi ha lacais, i el menor adjectiu atribuït als onze de la ciutadania valenciana que vol l'honorable Font de Mora, en anglès en directe i sense traductor, és d'herois. Ja cal ser-ho, heroi, per a presentar-se voluntari; però és que els han promès tot de regals per l'ardidesa.
A la grotesca situació de l'escola del sud, els claustres no s'hi han revoltat públicament, ni han eixit al carrer, ni s'han pixat als jardinets de la conselleria. No han fet res de tot això. Els mestres, un moviment contestatari valent de 'ací som per a allò que calga', s'han estimat més callar, deixar dir als polítics de la cabra allò que vulguen, i no fer cas de normes ni decrets. És potser l'únic camí, quan et posen l'escola a l'alçada d'una fireta, on tot fa feix a l'hora de demostrar si en som, de rucs. Però voler jugar a falles amb l'educació del país no és penat per la llei, ni pels votants, i possiblement tampoc per la història. En vindran de pitjors, quina malastruga!, que els valencians tenim marededéu i geperuda.
Mentre tot això es juga a casa nostra, els virreis continuen negant-nos la participació en els estudis PISA, per evitar l'avaluació del nivell educatiu, d'uns mínims coneixements, no fóra cas que no passàrem de regionals, de tercera vagoneta. Contra l'analfabetisme dels nostres polítics no tenim arguments, sinó desobediència callada. Continuar sofrint la fractura entre els mestres i els virreis de les bananes.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015