Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

02.05.2006

Passos cap al no

Hi ha molts votants de CiU, ICV i ERC que diran no al referèndum de l'estatut, malgrat la propaganda oficial dels partits. Això és una obvietat que pot constatar en una simple conversa qualsevol que tinga entre els seus coneguts votants o militants d'aquests partits. Ningú no pot saber a hores d'ara si això representarà un percentatge definitiu o si la confusió regnant en aquest moment diluirà l'oposició nacionalista a l'estatut. Tot dependrà del camí que aconseguim de fer fins en aquell moment, i avui hi ha una cita molt important a les assemblees territorials d'Esquerra.

D'acord amb el funcionament intern del partit, avui hi haurà assemblees d'ERC a tot el Principat que escoltaran l'opinió dels seus dirigents sobre el referèndum. És sabut que ERC ha intentat fer del vot nul la seua opció, i prescindir del vot negatiu. Però la setmana passada ja va haver de fer marxa enrere per pressions internes i hagué d'acceptar que el no fos un vot vàlid, tot i inclinar-se 'preferentment' pel vot nul. Hi ha hagut territoris que s'han definit clarament pel no, les JERC ho han fet, i fins i tot hi ha dirigents que avisen que, si les bases reclamen amb contundència el no, Esquerra no podrà escapolir-se'n.

Si la majoria d'Esquerra volgués votar no, i això es reflectís clarament avui en públic, hauríem fet tots plegats un pas de gegant contra un estatut l'aprovació del qual implica deslegitimar el nostre parlament. Un pas de gegant per les conseqüències directes, però també indirectes, que tindria sobre el vot. Estic convençut que una presa de posició clara d'Esquerra faria esclatar les veus, que tant necessitem sentir en públic, que dins Convergència protesten en veu baixa, indignades per l'esquilada, però convençudes que no poden, ni els convé, ser més radicals que els republicans.

Vull aclarir que ignore si la majoria d'Esquerra vol votar no. Però tinc el pressentiment que és així i que per això la direcció s'estimaria més que no hi haguera votacions a les assemblees d'avui a la tarda. També vull aclarir que estic convençut que el vot negatiu tindrà un pes específic, faça què faça Esquerra. Perquè neix i creix des de la societat civil, com ja hem anat veient aquests darrers dies en articles com els de Julià de Jòdar, Martí Estruch, Isabel-Clara Simó o Salvador Cardús.

Però la diferència essencial entre la potència d'aquestes dues situacions es diu 18-F. Igual que va passar aleshores, ara podria ser molt fructífera la tensió creativa entre Esquerra, d'una banda, i la societat civil i els militants de partits sense representació oficial, de l'altra. La unitat per un objectiu clar, no difús ni controlable per ningú, multiplicaria l'efecte d'onada fins a límits sorprenents.

I és que allò que hi ha en joc no és pas quin govern tindrem el mes que ve ni qui representa el nacionalisme català. Allò que hi ha en joc és saber si el Principat vol continuar essent una autonomia més o si ja és prou madur per a rebutjar obertament la submissió legal a Espanya, amb les conseqüències del cas (que mai no es faran tan visibles com acceptant que el que nosaltres hem decidit ací puga ser canviat de dalt a baix allà). La victòria del no al referèndum és possible, però únicament si van canviant les condicions durant aquest mes que resta. I una victòria del no al referèndum marcaria un abans i un després de tal abast històric que potser caldria tornar a les primeres hores de la república del 1931 per trobar-hi un moment equivalent. Fer possible aquesta victòria, enviar a Espanya aquest missatge, també és allò que hi ha en joc a les assemblees d'Esquerra d'avui al vespre.

Editorial