Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Vicent Partal
13.03.2006
Geometries catalanes
El mapa polític del Principat ha tingut tres dibuixos, fins ara. El primer, un de ‘partits nacionals contra estatals’. El segon, de ‘esquerra contra dreta’. I el tercer i ultilm, de ‘tots els quatre partits de tradició democràtica contra el PP’. Durant el pujolisme va dominar el primer. El segon va anar prenent cos en ajuntaments i diputacions, però va ser el tercer, contra la guerra de l'Irac per exemple, que va acabar de legitimar el PSC com a partit de govern. I si ERC es manté ara fora del consens estatutari, es perfilarà un quart dibuix, les conseqüències del qual seran, segurament, de pes.
Cada dibuix d’aquests correspon a un moment essencial de la nostra vida política, sota el guiatge d'un partit concret. És en el primer, de ‘partits nacionalistes contra partits estatals’, que CiU es mou amb més comoditat, perquè anul·la i desligitima el PSC i deixa en mans de CiU l'espai central de la política catalana. Però, perquè funcione, cal que Esquerra siga un partit menor que no dispute a CiU l'hegemonia nacionalista.
Contra aquest dibuix hi havia l'estratègia ‘esquerres contra dretes’, que mai no va reeixir del tot, per la importància de la qüestió nacional en la vida política del Principat (malgrat que, abans de les primeres eleccions guanyades per Jordi Pujol, hauria semblat la més pertinent, sota la direcció del PSUC). Però el PSC, que va aprendre la lliçó durant la llarga travessia del desert, va privilegiar l'estratègia ‘tots contra el PP’ (especialment a partir de la guerra de l'Irac i la pitjor època d'Aznar). Aquesta estratègia tenia per al PSC dos grans avantatges: primer, el convertia en un partit normalitzat i homologable; segon, i més important, eixamplava la seva base social a costa de l'altre partit gran, CiU, que havia donat suport a Aznar i que es veia obligat a purgar el seu passat fent de satèl·lit del tripartit (per exemple, a les mobilitzacions contra la guerra).
Ara, en aquesta tessitura, l'aprovació de l'estatut pel quadripartit, que tan còmoda resultava, i resulta, al PSC, també ho és per a CiU, que ara intenta de repetir la jugada de ‘tots contra el PP’, però amb la voluntat de ser-ne el partit central. Mas, en aquest punt, ha estat brillant amb el PSOE, però li han fallat el PSC i, sobretot, Esquerra, que sembla que per primera vegada aspira a dibuixar una geometria política pròpia, sota la seva direcció, cosa que no havia aconseguit mai des de l'època de la república.
Si ho aconseguirà o no, és una incògnita, però el dibuix sembla clar. Si ‘nacionalistes contra estatals’ és el territori de CiU i ‘dreta contra esquerra’ o ‘tots contra el PP’, el del PSC, ERC n'ha d'intentar un de nou, segurament basat en el ‘sobiranistes contra autonomistes’. I la brutal retallada de l'estatut a Madrid pot ser l'impuls necessari que l'obligue a intentar-lo. A més, la manifestació del 18-F pot haver convençut els republicans, per més que ara siguen l'únic partit parlamentari en aquesta posició, que hi ha una base social prou àmplia que els pot seguir. En tal cas, és comprensible que estiguen tranquils, malgrat la brutal pressió que han de suportar aquests dies. Potser perquè han entès que, per primera vegada i més enllà d'anècdotes a curt terme, hi ha una possible proposta majoritària que poden dirigir, sense ser figurants del PSC i de CiU, provant d'arrossegar-hi, amb el temps, la base social d'aquests dos partits. I si es mira així, l'aposta és forta.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015