Opinió

 

<2/88>

Vicent Partal

11.03.2001

Adéu al mestre.

La mort de Ramon Barnils ens deixa orfes d'una de les veus més preparades, més lúcides i més lliures que tenia aquest país. Reconèixer-nos deixebles seus és, doncs, un exercici de record, però alhora una afirmació editorial. Afirmació que avui, enmig de la tristor que ens envolta, volem fer pública.

Ramon Barnils va ser un mestre. No sols en la seva etapa com a professor universitari -que li va ser tallada amb premeditació. També ho va ser, i de quina manera!, en el contacte amb molts periodistes més joves que ell que vàrem aprendre de la seva mà moltíssimes coses sobre l'ofici, sobre el país, sobre la cultura i el món, i sobre la vida.

Barnils va ensenyar-nos dues coses. Primer, que el rigor, les dades, són bàsiques a l'hora de fer periodisme. No s'hi val a fer aproximacions o a deixar entendre coses. Allò que és és, i allò que no ho és no compta. En segon lloc, ens va ensenyar que explicar el que passa no és incompatible amb tenir idees pròpies i expressar-les quan es consideri convenient. Arran de la seva mort, s'ha recordat molt el Barnils polemista brillant. Ens encantava. Però volem reivindicar també el Barnils periodista perseverant. El vàrem veure massa vegades per oblidar-ho: corregint articles, matisant detalls i més detalls al grup Carlota Tolosa, interrogant fins a l'extenuació els joveníssims redactors del primer El Temps, passant pel sedàs de la seva immensa cultura qualsevol informació intrascendent en aparença.

Ramon Barnils era una excepció en el nostre panorama periodístic. Era un periodista anglosaxó enmig d'una premsa de tercera divisió. Un home de redacció enmig d'una cartellera d'estrelles. Un manobre de les frases enmig de pirotècnics desbocats. Li va tocar fer de comentarista i opinant. I ho va fer amb un estil que avui, un dia després de la seva mort, ja enyorem. Però sempre hem cregut que Barnils era senzillament insuperable com a organitzador de redaccions, com a director, formal o no. Com a mestre.

Els qui hem fundat VilaWeb hem estat amics seus. Hem tingut aquesta sort. I n'hem estat deixebles. I ens en proclamem. I afirmem que res ens agradaria més que fer d'aquest diari el diari que Ramon Barnils volia per al país que ell proclamava. Un diari independent en les idees i en l'estructura. Un diari sense dependències coercitives, ni aquelles que fossin voluntàries. Un diari arrelat i obert perquè no hi ha res d'incompatible en això. Un diari que vol explicar el que passa i no el que diuen que passa. I encara menys el que alguns diuen que hem de dir que passa. Un diari rigorós en les formes i culturalment complex. Un diari lliure per a gent lliure.

Aquest és el compromís que tenim des de fa sis anys i del qual parlàvem una vegada i una altra amb ell --la darrera vegada, la setmana passada--. Aquest compromís d'amics, de professionals, de companys, ara pren amb la seva absència un valor més alt encara per a tots nosaltres. Ho volíem fer, i ho fem, per a nosaltres els periodistes, per a vosaltres els lectors, per a la nostra societat. Però ara ho volem fer també per preservar la memòria i l'ensenyament del nostre mestre: Ramon Barnils.






Editorial