Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Vicent Partal
11.03.2001
Adéu al mestre.
La mort de Ramon Barnils ens deixa orfes d'una de les veus més preparades, més lúcides i més lliures que tenia aquest país. Reconèixer-nos deixebles seus és, doncs, un exercici de record, però alhora una afirmació editorial. Afirmació que avui, enmig de la tristor que ens envolta, volem fer pública.
Ramon Barnils va ser un mestre. No sols en la seva etapa com a professor universitari -que li va ser tallada amb premeditació. També ho va ser, i de quina manera!, en el contacte amb molts periodistes més joves que ell que vàrem aprendre de la seva mà moltíssimes coses sobre l'ofici, sobre el país, sobre la cultura i el món, i sobre la vida.
Barnils va ensenyar-nos dues coses. Primer, que el rigor, les dades, són bàsiques a l'hora de fer periodisme. No s'hi val a fer aproximacions o a deixar entendre coses. Allò que és és, i allò que no ho és no compta. En segon lloc, ens va ensenyar que explicar el que passa no és incompatible amb tenir idees pròpies i expressar-les quan es consideri convenient. Arran de la seva mort, s'ha recordat molt el Barnils polemista brillant. Ens encantava. Però volem reivindicar també el Barnils periodista perseverant. El vàrem veure massa vegades per oblidar-ho: corregint articles, matisant detalls i més detalls al grup Carlota Tolosa, interrogant fins a l'extenuació els joveníssims redactors del primer El Temps, passant pel sedàs de la seva immensa cultura qualsevol informació intrascendent en aparença.
Ramon Barnils era una excepció en el nostre panorama periodístic. Era un periodista anglosaxó enmig d'una premsa de tercera divisió. Un home de redacció enmig d'una cartellera d'estrelles. Un manobre de les frases enmig de pirotècnics desbocats. Li va tocar fer de comentarista i opinant. I ho va fer amb un estil que avui, un dia després de la seva mort, ja enyorem. Però sempre hem cregut que Barnils era senzillament insuperable com a organitzador de redaccions, com a director, formal o no. Com a mestre.
Els qui hem fundat VilaWeb hem estat amics seus. Hem tingut aquesta sort. I n'hem estat deixebles. I ens en proclamem. I afirmem que res ens agradaria més que fer d'aquest diari el diari que Ramon Barnils volia per al país que ell proclamava. Un diari independent en les idees i en l'estructura. Un diari sense dependències coercitives, ni aquelles que fossin voluntàries. Un diari arrelat i obert perquè no hi ha res d'incompatible en això. Un diari que vol explicar el que passa i no el que diuen que passa. I encara menys el que alguns diuen que hem de dir que passa. Un diari rigorós en les formes i culturalment complex. Un diari lliure per a gent lliure.
Aquest és el compromís que tenim des de fa sis anys i del qual parlàvem una vegada i una altra amb ell --la darrera vegada, la setmana passada--. Aquest compromís d'amics, de professionals, de companys, ara pren amb la seva absència un valor més alt encara per a tots nosaltres. Ho volíem fer, i ho fem, per a nosaltres els periodistes, per a vosaltres els lectors, per a la nostra societat. Però ara ho volem fer també per preservar la memòria i l'ensenyament del nostre mestre: Ramon Barnils.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015