Opinió
-
Nietzsche, Graupera, i altres animals
Andreu Barnils
02.11.2014
-
Ni muts ni a la gàbia
Xavi Sarrià
31.10.2014
-
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús
30.10.2014
-
L'energia no es crea ni es destrueix: es paga
Marta Rojals
28.10.2014
-
Ha de ser clar: qui no voti votarà Espanya
Joan-Lluís Lluís
27.10.2014
-
Lockout millor que vaga?
Andreu Barnils
26.10.2014
-
Segura llar europea
Xavi Sarrià
24.10.2014
-
Prou batusses: la història ens convoca
Pere Cardús
23.10.2014
-
Fins a la menopausa i més enllà
Marta Rojals
21.10.2014
-
No te'n vagis, David.
Andreu Barnils
19.10.2014
-
#18OsetgealCIE
Xavi Sarrià
17.10.2014
-
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses
Pere Cardús
16.10.2014
-
Les dones tenen 'problemes'
Marta Rojals
14.10.2014
Marta Rojals
16.12.2014
‘Seni’
Cada vegada que algú diu 'seni' per voler dir 'seny' ens explica unes quantes coses que donen per a un article. Si en descartem la ignorància, el fet de pronunciar 'seni' (o 'Companis') en un estat on tothom assegura tenir 'amigos catalanes' i estimar 'esta tierra española que es la catalana', demana perseverança. Perquè quan fa trenta anys, quaranta, cinquanta que vius a l'estat espanyol, saber com es pronuncia la 'ny' catalana és més fàcil que no saber-ho, tret que a) t'importi un rave, o b) visquis en una bombolla.
La bombolla. Jo hi crec, en aquesta bombolla. Comença a formar-se al final d'una conferència de premsa, d'unes declaracions carxoferes, d'una presentació cultural, amb una veu que diu: '¿Lo puede repetir en castellano?' L'interpel·lat, pel motiu que sigui, i avui no hi entrarem, es presta gratis a fer la feina de traductor per a uns mitjans que, pel motiu que sigui, i avui tampoc no hi entrarem, només els interessa emetre el tall 'en castellano'. Ara multipliquem-ho per generacions senceres de receptors del missatge i ja ho tenim: un efecte més que s'ha aconseguit sense que es noti 'el cuidado', perquè la pista reveladora, el '¿Lo puede repetir en ...?', només la sentim a Catalunya una mica abans de canviar de canal.
Per fer-nos una idea de la bombolla: si TV3 o Catalunya Ràdio, que com se sap són els únics mitjans a què tenim accés els catalans, ens passessin sempre els madrilenys o els andalusos parlant en klingon, seria normal de pensar que, a Madrid o a Andalusia, el castellà hi és una articulació excepcional i folklòrica, si no una invenció per tocar-nos els ous quan pugen amb nosaltres a l'ascensor. Conclusió: l'emmascarament sistemàtic de l'ús normal de l'idioma català és apologia de la ignorància en la mesura que oculta la realitat catalana a generacions successives de receptors.
Fem un salt a 'El Tema', que ara feia dies. De tant en tant surten enquestes destacant que el suport a la independència és aclaparadorament més ampli entre els catalanopensants que no pas entre els castellanopensants. La idea és atribuir a una causa identitària allò que seria conseqüència d'una discriminació: la bombolla, altra vegada. Qui no hagi patit en sa carn la xenofòbia lingüística, l'abús de tot un estat que et recorda cada dia com és de negligible la teua manera de dir —la teua veu!— s'ha estalviat un greuge essencial en tota aquesta història de la 'desafecció': un greuge que no es pot passar per alt tan fàcilment com es passa per alt una declaració en català en un informatiu o en un postpartit de lliga. Diguem que és més fàcil d'esdevenir 'indepe' per dignitat que per causes sobrevingudes. I qui en dubti, que en faci una enquesta.
Quan la discriminació ja ha fet tot el forat que podia fer, una hom es fixa en els detalls. I, com a detall, el fet de pronunciar 'seni' em sembla una manera refinada de menysteniment: és aquest paternalisme de qui 'et vol bé' i t'ho diu així, estil còmplice, perquè l'entenguis, però a la seua manera: tampoc no en fem un gra massa, de les concessions. I perquè els entenguis a la seua manera esgarrapen el teu petit idioma, en fan una boleta i l'utilitzen per cridar-te l'atenció: ei, pel teu bé, tingues 'seni', fes bondat: una doble, triple humiliació. A la meua època, 'seny' era la paraula amb que les àvies et prevenien perquè no et deixessis entabanar pel primer borinot que et regalava les orelles amb promeses vanes. Em sembla que no cal dir res més.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015