Opinió
-
Nietzsche, Graupera, i altres animals
Andreu Barnils
02.11.2014
-
Ni muts ni a la gàbia
Xavi Sarrià
31.10.2014
-
Quatre fases i quatre condicions per a evitar el fracàs
Pere Cardús
30.10.2014
-
L'energia no es crea ni es destrueix: es paga
Marta Rojals
28.10.2014
-
Ha de ser clar: qui no voti votarà Espanya
Joan-Lluís Lluís
27.10.2014
-
Lockout millor que vaga?
Andreu Barnils
26.10.2014
-
Segura llar europea
Xavi Sarrià
24.10.2014
-
Prou batusses: la història ens convoca
Pere Cardús
23.10.2014
-
Fins a la menopausa i més enllà
Marta Rojals
21.10.2014
-
No te'n vagis, David.
Andreu Barnils
19.10.2014
-
#18OsetgealCIE
Xavi Sarrià
17.10.2014
-
Tractant-se de la independència de Catalunya, no s'hi valen excuses
Pere Cardús
16.10.2014
-
Les dones tenen 'problemes'
Marta Rojals
14.10.2014
Andreu Barnils
16.11.2014
L'abraçada
Una de les imatges que m'ha impactat més, com a tanta gent, ha estat l'abraçada entre David Fernàndez i el president Mas. Aquella foto em va impressionar. Tots dos es van trobar la tarda del 9-N, just avui just una setmana, en plena sedició. La seva perillosa abraçada és una potent imatge que ha provocat tota mena de reaccions. I no m'estranya. Per una banda, el diputat anticapitalista. Per l'altra, el president capitalista. L'insubmís al servei militar abraçat amb el soldat que va jurar bandera, sense cap vergonya. L'ex-empresari i l'ex-treballador de la SEAT, en un sol cos. Fill de papà ric, estudiant precari. De les reaccions que ha provocat la potent barreja hi ha hagut realment perles. Pel que fa a mi, i sisplau em disculpin els afectats, la seva imatge es resumeix en aquesta frase: l'any 1936 també vam viure una abraçada.
Ja ho he dit. I ara m'explicaré donant una volta.
La paraula pactista ha estat realment maltractada. La faula del català pactista que ens ha arribat és especialment depriment. Pactista, d'habitud, es fa servir com a sinònim de concessió. Es veu que fer un pacte implica concessió. Està bé. I ja està? A mi em sulfura que sempre ens obliem d'una part de la història en aquesta faula que ens pretén explicar. Hi ha un oblit crucial, no sé si interessat: quan dos pacten, rep el tercer. Això és així. En tota abraçada hi ha una víctima que s'ho mira plorant. Una abraçada és sempre cosa de tres. Jo quan veig a una parella abraçant-se, feliços, també penso en el pobre que s'ha quedat pel camí. Hi ha víctimes espectaculars. Quan l'empresa ACS arriba a un pacte amb l'estat ells dos estant contents. S'abracen, però la gent tremola. Literalment. Quan Churchill i Stalin es posen d'acord, Hitler perd. Quan el Real Madrid i Di Stefano signen contracte, el Barça pateix. Quan el pare i la mare acorden divorciar-se, els fills ho poden passar malament. Quan el pare i la mare decideixen casar-se, un antiga parella, també. Quan David Fernández i Artur Mas s'abracen, Mariano Rajoy es menja amb patates el 9-N. Quin gol, aquest 9-N, més espectacular. Tot un Reino de España tocat per una abraçada d'amor. Els catalans quedem molt bé dient-nos a nosaltres mateixos pactistes. Ens pensem que queda bé. Però el que ens diem poc, en aquesta faula del pacte, és que sempre implica una víctima. A vegades, a fi de bé.
L'any 1936 vam viure un d'aquests pactes. El govern català pactant amb anarquistes per evitar Franco. Això sí que és un pacte i la resta, nimietats. Que s'abracin tant com vulguin. L'abraçada. L'any 1936 s'estudia a l'estranger molt sovint des d'aquest prisma. El pacte entre anarquistes i govern a Catalunya. Els sorprèn molt veure anarquistes allà dalt. Veuen, sorpresos, que el president del país era advocat dels anarquistes, els perillosos anarquistes. I els perillosos anarquistes , com Joan Garcia Oliver, treballaven dins el govern de la Generalitat. Raimon Galí, catòlic profund, lluitant amb els republicans, tot i la crema d'esglésies. Els catalans hem portat l'abraçada molt lluny.
Franco, l'any 1936, va reaccionar a l'abraçada, amb una altra abraçada. Davant un atac d'amor, un altre atac d'amor .Es va abraçar amb Hitler.Com sempre, quan dos pacten, rep un tercer. En aquests cas, republicans. Rajoy, més curtet que fet d'encàrrec, no veurà que aquesta setmana ell ha també rebut una oferta d'amor. Què és l'editorial de The Economist sinó una forta abraçada a Rajoy? Un pacte. Deixa'ls votar, diu, i nosaltres t'ajudarem a guanyar. D'entrada, si els catalans no van a votar més del 80%, direm que no val. Això diu The Economist. Doncs serà possible que el talòs no se'n adoni del cop de mà? Cómo que Let them Vote? No veu que l'objectiu és que perdi el sí ?
Només s'abracen dos, però una abraçada és cosa de tres.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015