Opinió

 

<16/88>

Xavier Montanyà

16.03.2012

La privatització de la seguretat

De l’aliança de civilitzacions a l’aliança de seguretats. Peculiaritats que té l’estat. O allò que en resta. La policia espanyola ha establert un pla de col·laboració amb les empreses de seguretat privada per intercanvi d’informació, sota el principi de reciprocitat. És a dir, hi haurà incentius. Com als McDonalds. Les empreses que més informin la policia, més informació podran obtenir. L’espieta serà recompensat. Cobrarà amb la mateixa moneda.


Per bé que especifiquen que les empreses privades no tindran accés a dades de caràcter personal ni a investigacions de la policia en marxa, la frontera és poc clara. Segons que han explicat, una empresa privada de seguretat podrà demanar els antecedents penals d’un sospitós. Quins seran els criteris d’aquestes empreses per a considerar-nos sospitosos? I si tots som sospitosos? Passarà la nostra intimitat jurídica a mans d’interessos privats, més clars o més foscos? Quina informació vendran aquestes empreses privades en canvi? Quanta n'hi haurà d'exagerada, de calumniosa o de directament fictícia, segons els interessos polítics o comercials de la direcció de l’empresa i les seves connexions?


El conseller català d’Interior, Felip Puig, seguint l’exemple del seu germà gran, també estudia noves formes de col·laboració i de complementarietat entre les empreses de seguretat privades i els mossos d’esquadra.


A més de l’estat del benestar, la crisi també és ideal per a desmuntar l’estat de dret. La progressiva privatització de la seguretat al món i, segons els casos, de la informació, del control i de la repressió, va contra els principis fundacionals de l’estat de dret. Del pensament il·lustrat neix la idea que l’estat és el garant exclusiu de la seguretat dels ciutadans. Hi ha un contracte social. La societat no pot existir, si aquestes funcions es confien a particulars.


Al·leguen la crisi per a prendre aquestes mesures. Ens venen com a positiu l’estalvi de l’estat, però això no pot amagar que les empreses privades hi guanyaran més. Que la nostra seguretat esdevingui lucrativa en mans privades és molt perillós. Podria ser perfectament que, seguint la lògica capitalista, ampliessin l’àrea de negoci: els límits d'allò que es considera sospitós, delictiu, vigilable, i, de retruc, que es fes encara més ambigu el marc que defineix els nostres drets. On no arribi la seguretat pública, arribarà la privada?


Quantes empreses privades de seguretat hi ha vinculades a multinacionals amb uns interessos corporatius per damunt dels nostres drets de ciutadans? És lícit de demanar-se si aquestes primeres mesures, ampliades en el futur, no equivaldran a un traspàs de la sobirania dels estats a empreses de seguretat multinacionals mundialitzades. Els estats ja no decideixen sobre la pròpia economia. Ara fan els primers passos per a vendre'ns al control i a la vigilància de les multinacionals? Així podrien, per exemple, intervenir en guerres llunyanes i controlar les protestes que susciten en uns altres països. 


A Nigèria, l’aliança de les forces de seguretat privades i públiques afavoreix un augment de la violència, de la repressió i de la paranoia. Un estat de coses que facilita la impunitat dels uniformats i del seus col·laboradors de paisà, en detriment dels drets i de les llibertats civils. Sembla que ens volen portar cap aquí. Flota en l’ambient una inquietant paranoia del control. Qui tenen per referent? El sometent del segle XX? Martin Villa? O, potser, Charlton Heston? Temps al temps.

Editorial