Elles no tenen poder (o no en volen)

La setmana passada vam acabar amb aquesta bonica diapositiva que vam descriure així: foto de família dels empresaris del lobby del 'pont aeri' amb el rei d'Espanya.

A la dreta veiem la inconfusible figura d'aquell senyor traspassat fa poc que va batejar un negoci seu amb el nom de 'Planeta' perquè, en paraules d'algú que el coneixia bé, 'era el més gran que se li va acudir i ell no es conformava amb menys'. Els extensos obituaris que li van dedicar els mitjans narraven els afanys de l'hereu d'un imperi per a ampliar l'imperi. Us en faig un resum: en vull més, més que tu, més que el del costat, més que el meu pare, més que el meu germà, més que tothom, més que ningú. I espera't: vull ser el primer, el primer en tot, el primer dels primers. Pensem ara en la resta de senyors de la foto que també fan costat al seu rei: creieu que les seues prioritats són gaire diferents de les que tenia l'empresari planetari en vida? Jo m'hi jugaria un pèsol que no. No m'imagino que un hom pugui arribar a les quotes de poder que tenen els 'pont aeri boys' tenint cap altra prioritat que no sigui aquesta. Al país dels AVE 'por mis cohone', el poder pel gust del poder té bona premsa.

El poder, aquella cosa. El poder ha de ser una cosa superior, segurament, perquè pel poder hem vist guanyar guerres i matar-se els hòmens des de sempre: qui l'assolia s'enduia les terres, els calés i les dones. Avui, amb el poder, encara pots comprar tot allò que es deixi vendre. Potser aquesta ambició deixarà d'existir quan tothom tingui les materialitats cobertes o quan les dones siguin del tot lliures. Però es veu que, d'això, encara no n'és l'hora.

Mentre aquests valors dominin el món —perquè tornen dominants els qui els practiquen—, a les dones en general ens serà més fàcil de renunciar-hi i que no siguin la nostra prioritat: més per a què?, ser primera per a què?, a costa de què? Dic dones però també podia haver dit hòmens: estic segura que molts dels nostres companys voldrien alliberar-se de la pressió social que espera d'ells que sempre siguin els elements dominants, els que tenen més que l'altre, els que cobren més... (i més que la parella-dona). Si els valors que donen pes als obituaris fossin diferents, hi guanyaríem tots, i quan dic tots vull dir tots i totes.

Alguns comportaments directament relacionats amb el poder s'expliquen per aquest impuls primitiu, masculí, de conquesta: quan tens les necessitats cobertes amb escreix (les teues i les de tres generacions de parents), què et deu encendre la voluntat d'expandir sense límits el negoci o d'acumular més càrrecs i béns? Si parléssim de ganes de treballar, podríem dir que el dia només té vint-i-quatre hores i que a la majoria de persones lliurades a una única feina molts cops no els queda temps ni esma per a dirigir casa seua. Per tant, l'objectiu d'acumular sobre allò acumulat, de tenir més que el veí, d'anar més enllà que el cos humà no pot abastar, és per naturalesa incompatible amb la conciliació laboral i bla-bla, tret que aquesta conciliació te la conciliï un altre. I ep: parlo d'una conciliació cap amunt, cap avall i en horitzontal: de la feina amb els fills, sí, però també amb els pares grans i més nusos de la xarxa afectiva i emocional, prioritats (obligacions?) tradicionalment 'de dones'. Aquesta dedicació invisible és el greix que permet que la màquina no pari mai. Perquè és això: volem una màquina perquè són exactes, no es cansen, no ploren ni senten dolor. Tot al contrari que les persones. La màquina anava com una seda fins que van començar a sortir les dones amb els seus maldecaps.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Al país dels AVE 'por mis cohone', el poder pel gust del poder té bona premsa.

La màquina anava com una seda fins que van començar a sortir les dones amb els seus maldecaps.