Avorriments electorals

Es nota que de seguida rodolarem pendent avall de cita electoral en cita electoral, després de la votació dels andalusos abans d'hora, d'aquí a poques setmanes, per renovar el seu parlament i escollir nova Junta d'Andalusia. Es nota, dic, perquè diaris, ràdios i televisions, i tota altra mena d'espais de comunicació, també els de casa, cada dia en van més plens. I hi veiem reaparèixer els habituals tòpics de campanya, tan avorrits i pobres d'esperit que et fas creus que els professionals del periodisme no únicament els acceptin, sinó que els busquin i els reiterin amb conformisme disfressat de perspicàcia crítica. Ens fixarem en tres d'aquests llocs comuns de l'estupidesa política, tan amplificada mediàticament, sense més pretensió que desfogar-nos una mica.

Primer lloc comú: les enquestes. Dia sí dia també veiem com se'n publiquen i es corre a sobreinterpretar-les donant una validesa gairebé fàctica a les dades que aporten. I, acte seguit, com per si de cas, se'n dubta i tornem a sentir la cantarella que, ves, sempre s'equivoquen i gairebé mai no l'encerten. Com si la missió de les enquestes fos endevinar els resultats electorals. Però resulta que no, que rarament s'erren. Poden ser ben fetes o mal fetes, i se'n pot forçar la lectura amb més o encara més mala intenció. Però el que diuen és, sempre, cert.

I què diuen? És tan obvi que haver-ho d'escriure em fa tornar vermell. Només diuen què diuen que votarien els enquestats. Després, en la mesura que aquests puguin ser representatius d'alguna cosa i decidim de creure'ls, se'n podrà fer una extrapolació o una altra. Que, tornem-hi, no avança què passarà, sinó que diu només què hauria passat si en comptes de respondre preguntes s'haguessin emès vots. Són inútils, aleshores, les enquestes? I ara: justament serveixen per a prendre el pols de l'opinió dels ciutadans i, a partir d'aquí, ajuden que cada contendent moduli el propi discurs justament per refermar-los-la o modificar-la quan arribi l'hora que s'expressin votant. No sembla tan difícil d'entendre. Doncs, malgrat això, no són pas pocs els professionals de la comunicació, tanoques, que parlen de l'escenari que construeix l'enquesta com d'un fet ja acomplert i després li retreuen que sigui tan mal oracle.

Segon tòpic exhaurit: els pactes postelectorals. Em refereixo a aquella insistència, que si no és malaltissa deu ser patològica, a pretendre que el polític entrevistat digui ara mateix amb qui pactarà l'endemà de les eleccions i amb qui no ho farà mai. Com si això tingués cap importància real i, a més, es pogués donar gaire valor a la declaració feta en aquest moment del calendari. Encara no he sentit cap candidat que gosi afirmar —i estic per dir que votaria a ulls clucs el primer que ho fes— que ell intentarà pactar amb qui faci falta, i punt.

Perquè el qui es presenta a unes eleccions ho fa per governar la cosa pública i, per dir-ho així, transformar la realitat. I el qui vota, en general (és a dir, deixant de banda ara el vot emprenyat i més formes diverses de sufragi 'freak'), espera de l'opció política a la qual confia el vot justament això. Que sigui capaç de dur a terme el seu programa o, si més no, que en tenyeixi tant com pugui l'acció de govern. L'obligació de l'electe, doncs, és negociar amb els altres electes fins a fer possible un govern. Amb qui? Amb tots, sense excepció, en la mesura que s'hi pugui dialogar i construir un acord. Amb qui pactaràs, aleshores, l'endemà, per governar? Amb qui faci falta, i punt. És el seu deure.

Tercera bestiesa: el dret del candidat més votat. Hi ha qui s'ha convençut —i em sembla que el PP fins i tot ha mirat de fer-ne llei— que ser el candidat més votat el legitima automàticament per ser escollit alcalde o president o el que sigui que fa al cas. Però no. En una democràcia representativa com la nostra, no n'hi ha prou de ser la minoria majoritària: si no s'obté una majoria absoluta per governar —i no obtenir-ne és que em sembla desitjable que passi sempre— cal aconseguir uns altres suports. I per a això cal dialogar i pactar. Vet aquí l'essència de la democràcia: diàleg i pacte. Tal com jo ho veig, ser l'opció més votada et dóna autoritat per impulsar i liderar un acord de govern. I, doncs, t'has d'arromangar per aconseguir-lo. Amb generositat i comprensió de l'interès general. I sense fer el ploramiques.

izquierdo@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Dia sí dia també veiem com es publiquen enquestes i es corre a sobreinterpretar-les donant una validesa gairebé fàctica a les dades que aporten