Pablo Iglesias i 'L'Estaca' estroncada

Si algú es pensa que Podem tindrà una força limitada a Catalunya i que no n'hi ha per a tant, que miri aquest vídeo tan curt. Amb quinze segons d'imatges en tindrà prou.

És la gent que no ha pogut entrar al pavelló de la Vall d'Hebron, on Pablo Iglesias ha rebut un bany de masses espectacular. Mitja hora abans de començar l'acte ja no hi cabia ningú: era ple de gent vinguda de molts llocs de Catalunya, sobretot de l'àrea metropolitana: dels cercles de Cornellà, de Sabadell, Terrassa, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Martorell… I tots els qui han vingut després s'han hagut de quedar fora. Omplir així, en un acte polític, un pavelló com aquest i d'aquesta manera és dificilíssim, oimés quan aquest partit no té ni estructura a Catalunya i quan la gent que hi ha anat bé hauria pogut anar a comprar per a Nadal o pujar al Tibidabo. No es pot subestimar la força amb què s'enfila Podem, també a Catalunya.

Pablo Iglesias ha fet una demostració de força impressionant a Barcelona, justament ara que el procés independentista viu un moment delicat. Un procés que ha il·lusionat moltíssima gent, que ha fet sortir multituds al carrer amb l'esperança de canvi, amb la il·lusió de poder viure millor. I ara som en un punt mort, en un temps d'espera en què els partits s'esbatussen i no s'entenen i la cosa s'enfanga. I enmig d'això arriba el senyor de la camisa blanca i la cua amb una promesa de canvi a les mans, com un predicador, adorat i venerat. Ha vingut a Catalunya a vendre el seu projecte d'il·lusió, va per feina, és directe i diu que l'any que ve hi haurà canvi —'sí se puede'. I milers de persones l'han rebut com una estrella de rock.

L'última vegada que vaig veure una excitació semblant a la que avui ha fet trontollar el pavelló de la Vall d'Hebron no va ser pas en cap acte polític; va ser al Palau Sant Jordi, en un concert memorable de Bruce Springsteen. No exagero. Era una mica com això d'avui; Iglesias ha fet com el 'Boss' aleshores: ha dit aquelles primeres paraules en català, per demostrar la sensibilitat de la 'rock star' amb el poble que l'acull. 'Comença el canvi, bon dia, Barcelona!', i la cridòria engolint-ho tot. I ha escopit a les 'males terres' (en terminologia springsteeniana), ha fet promeses i ha venut somnis.

Molta excitació, sí. I un punt visceral, perquè Iglesias ha anat assenyalant els enemics, la casta, i el mal que han fet. Els ha assenyalats mentre s'adreçava a molta gent que ha hagut de suportar aquest mal, als damnificats de la crisi i de les retallades. Aquesta gent acumula molta ràbia i molt ressentiment, perquè ha rebut aquest càstig del dia a dia, de no poder arribar a final de mes, de quedar-se sense feina o de tenir uns sous retallats, unes condicions laborals insultants i uns serveis públics minvats. Molta d'aquesta gent veu en Pablo Iglesias una promesa, una terra promesa. Com la 'Promised Land' de Springsteen, que parlava de la gent que 'es lleva cada matí per anar a treballar' i que 'de vegades se sent tan dèbil que vol explotar'.

També hi ha molta gent cremada que votarà uns altres partits, és clar. I molts votaran candidatures rupturistes amb el sistema, com podria ser la CUP. Però fa l'efecte que Pablo Iglesias arriba a un electorat tradicionalment abstencionista en els comicis catalans, poc polititzat i que resulta que és sobretot unionista. Les enquestes atorguen a Podem entre deu escons i quinze al Parlament, però el potencial de creixement que té penso que és més gran, perquè pot fer forat en molta d'aquesta gent que habitualment no vota. L'independentisme ja s'ha mobilitzat, i vota i votarà. La millor notícia per a l'unionisme és Podem, ara mateix, com ja havia avisat el professor Manuel Delgado. Podem arrossega aquell unionisme no mobilitzat que tampoc no votaria PSC, PP ni Ciutadans, la casta.

Doncs sí: promeses de canvi i de salvació, terres promeses, nous conceptes de pàtria, i tot amanit amb molta visceralitat i ràbia: '¡A por ellos, oé, a por ellos oé!' Les esbroncades més fortes, per a Artur Mas. I, de retruc, també ha rebut més gent: l'actitud amb la premsa ha estat poc simpàtica, i en algun moment hostil, amb una xiulada eixordadora al núvol de càmeres i fotògrafs que envoltava Pablo Iglesias, que ha estat culpats del retard en l'inici de l'acte. 'La premsa és casta!', s'ha sentit. I també és casta Pasqual Maragall, segons unes senyores que se l'han trobat quan entrava al pavelló en la visita sorpresa que ha fet l'ex-president acompanyat de Diana Garrigosa. Un cop dins, això sí, alguns aplaudiments. Fins i tot ha rebut Gemma Galdón, que ha fet la primera aparició pública com a dirigent de Podem. 'En castellano, nena, que hi ha gent de fora!', li han deixat anar.

Per l'excitació semblava més un concert o un partit de futbol que no un míting polític. I ni una bandera. Deu ser una consigna: res de banderes, que ja lliga amb el discurs del líder, que diu que hem de desar-les, deixar de jugar al patriotisme i ajudar-lo a arribar a la Moncloa, que ja veurem que tot canviarà i que decidirem 'sobre tot'. Però Iglesias sí que fa patriotisme, i tant: ja deixa ben clar que vol una Espanya unida: el seu país, tal com ha dit, és el mateix a Vallecas que a Cornellà. I sota la mateixa bandera, o la mateixa sobirania, que és si fa no fa igual.

I per acabar 'L'estaca'. El públic no se'n sabia gaire la lletra, tret del 'segur que tomba, tomba, tomba…'. Però bé, escoltar-la sempre emociona. El problema és que ens l'han tallada després de la primera tornada. Després, un gran aplaudiment, salutacions, adéu i gràcies i un 'fade out' ben lent… 'Però, Siset, fa molt temps, ja…' I ha quedat com a fil musical de fons mentre la gent desfilava. Per això hauria estat més honest posar un tema del Bruce, del 'Live in Barcelona'. O del Sabina.

josep.casulleras@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Després d'aquesta demostració de força, la millor notícia per a l'unionisme és Podem, ara mateix.