Desobeir, votar i marxar

Aquesta tríada serà com el 'veni, vidi, vici' de Juli Cèsar per al nou estat català. Arribarem a la independència perquè desobeirem les lleis i els tribunals espanyols, exercirem la democràcia i prendrem la decisió de fer el propi camí sense tuteles ni imposicions de fora. Desobeirem, votarem i marxarem --o marxaran, que nosaltres no ens mourem pas--. Tal dit, tal fet.

Tothom qui té dos dits de front –pel cap baix-- accepta que aquest procés democràtic cap a la plena sobirania ens portarà indefugiblement a un moment de ruptura amb l'estatus legal i polític actual, l'espanyol. En algun moment caldrà desobeir unes lleis per fer-ne de noves. Això explica que els qui ens volen subjectar insisteixin a dir que la democràcia és el compliment de la llei. Per bé que, en realitat, hi ha moments que la democràcia és precisament la desobediència i el trencament d'unes lleis injustes.

L'actitud incivilitzada de l'estat espanyol obliga a descartar des de fa molt de temps l'opció negociada. El sentit comú i l'aplicació més estricta del seny ens porten a la desobediència. Encara no ha passat res de concret. Fins ara, el procés ha estat declaratiu. L'hem anunciat i n'hem començat a fer els preparatius. Han arribat amenaces de tota mena de Madrid i dels seus obedients representants a Catalunya, però encara no ha anat ningú a la presó, perquè encara ningú no ha desobeït. Tot arribarà.

Les fases de l'estratègia espanyola són les següents: 1. La independència és impossible (negació). 2. La independència és un desastre (por). 3. La constitució és la democràcia (mentida). 4. La independència és fracàs; aquí teniu la tercera via i la moderació (engany). 5. La independència és il·legal (amenaça). 6. Sense permís d'Espanya, no hi ha diàleg; i sense diàleg, no es pot consultar (blocatge). 7. Qui passi de la ratlla rebrà damunt seu el pes de la llei (judicialització). 8. La independència és prevaricació (suspensió, inhabilitació i intervenció).

De les vuit fases –que no són estrictament successives, sinó que poden ser simultànies– les sis primeres poden ser contrarestades amb arguments, activisme alegre, i molta feina de desmentiment i pedagogia per a anar ampliant la base social que dóna suport a la independència. Però les dues últimes demanaran la desobediència civil i política.

Insisteixo que el nostre cas demanarà desobediència civil --n'hem sentit parlar molt i en tenim exemples prou emblemàtics--, però també caldrà desobediència política --és a dir, institucional--. Sí, s'ha dit i repetit que aquest procés no és pensat ni empès des dels partits ni les institucions, sinó que la societat n'ha pres la iniciativa i ha forçat els polítics a afegir-s'hi. Deixant de banda algunes esmenes que caldria fer a aquesta simplificació (no seríem on som sense la insistència dels partits independentistes quan hi havia ben poca societat civil organitzada que ho fos), aquest lideratge de la societat ha estat necessari i encertat fins ara, i continuarà essent-ho d'ara endavant. Però arribarà un moment, no gaire llunyà, que caldrà que desobeeixin també els polítics i, sobretot, les institucions. Aquesta és una de les raons que em fan pensar que és indispensable que ERC i, si pogués ser, ICV i la CUP, entrin a formar un govern d'unitat sobiranista per fer el trajecte que ens queda fins a la consulta i la gestió posterior del resultat.

Tant si hi ha govern d'unitat com si no, la fractura legal arribarà i tindrà conseqüències. Cal tenir-ho clar i no abandonar en cap moment la constància i el compromís. Gandhi --qui, si no?-- deia que l'únic tirà que acceptava en aquest món era la 'veueta tranquil·la' que parlava dins seu. El president Mas és a l'Índia i ha fet un homenatge a Gandhi en nom dels catalans. Seguim el seu mestratge i diguem tots junts: 'L'únic tirà que acceptem és la veueta tranquil·la que parla dins nostre.'

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El sentit comú i l'aplicació més estricta del seny ens porten a la desobediència.

Han arribat amenaces de tota mena de Madrid i dels seus obedients representants a Catalunya, però encara no ha anat ningú a la presó, perquè encara no ha desobeït ningú.