Sobre la violència policíaca

Juliol del 2001. Gènova. Cimera del G-8. Concentració d'activistes antiglobalització. Enfrontaments entre la policia i els Black Bloc. Les càrregues policíaques contra tots els manifestants, la majoria no violents, són brutals. El dia 20, un carrabiner assassina d'un tret el jove Carlo Giuliani. Nit del 21 de juliol, més de tres-cents policies assalten salvatgement l'escola Armando Díaz, seu del Gènova Social Fòrum (GSF), on dormen molts joves manifestants i periodistes. Repressió brutal, cops, crits, sang. 93 detinguts, una dotzena dels quals són aragonesos. 87 ferits. A la caserna-presó de Bolzaneto, continuen les pallisses i les tortures. Va ser un escorcoll a l'estil del Xile de Pinochet. Segons la investigació posterior del Tribunal Suprem, a l'escola no hi havia ni una sola arma. Amnistia Internacional va parlar d'aquells fets així: 'La suspensió més gran dels drets democràtics en un país occidental des de la Segona Guerra Mundial.' Una frase que, avui, fa pensar.

El GSF va denunciar que en l'assalt policíac havien desaparegut discs durs amb proves per a fer una denúncia contra les forces de l'ordre. La policia es va justificar inventant un relat amb proves falses, i va introduir còctels Molotov a l'escola. En el judici, el 2008, la sentència va condemnar quinze policies i va absoldre la resta, inclosos els superiors. L'acusació va apel·lar. El 2010, el Tribunal d'Apel·lació va condemnar 25 encausats dels 27. El juliol passat, finalment, el Suprem ho va ratificar. 85 anys de presó i inhabilitació a 25 agents i als seus superiors, per lesions greus i falsedat en document públic. El delicte de lesions ja havia prescrit. No hi va haver presó per a ningú. Però sí cinc anys d'inhabilitació. Pels fets de la caserna de Bolzaneto, hi ha hagut 44 condemnats per abús d'autoritat i violència. Un dels advocats de l'acusació, Emanuele Tambuscio, va declarar: 'S'ha fet justícia. Malgrat que han hagut de passar onze anys, elogio la valentia del Tribunal. Mai abans, en les democràcies occidentals, no s'havia arribat a una condemna a funcionaris policíacs de tant alt nivell.'

Avui s'estrena el film 'Diaz. No netegeu aquesta sang', de Daniele Vicari, una rigorosa crònica d'aquells fets, basada en desenes d'entrevistes a testimonis, i el sumari de la investigació judicial. És un film, però de ficció no en té gens. Va guanyar el premi del públic a la secció Panorama del Festival de Berlín i a la Seminci de Valladolid. Vicari no va trobar finançament a Itàlia, i el Ministeri d'Interior va ordenar a la policia que no fes declaracions. Sobren raons. Les ordres sempre vénen de dalt de tot de la cadena de comandament. La policia no improvisa. Mai no s'han demanat disculpes, ni se n'ha ofert cap explicació oficial a l'opinió pública.

Vicari mostra els fets, cruament, amb precisió, tal com van ser, sense floritures ni temptacions psicològiques. L'obra provoca una reflexió profunda sobre la violència estatal, amb lògiques reverberacions en els temps actuals. 'Darrere de la policia no hi havia únicament una ordre superior. Els agents estaven convençuts que la societat els donava suport. Amb una societat civil alerta mai no ho haurien fet', opina el director. 'La impotència dels governs per a frenar les protestes fa que aparegui la policia. Però si cada problema social passa a ser d'ordre públic, la democràcia ja no té sentit.'

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet