Res ja no és igual

Són símptomes només. Però ben visibles. La moderació d'Alicia Sánchez Camacho, dissabte, que va arribar a dir que si calia modificar la constitució no passava res. O la improvisació de la conferència de premsa de Soraya Sáenz, que parlava sense saber ben bé què dir. O la portada increïble del País, enterrant la poca credibilitat que li quedava. O l'estupor d’algunes tertúlies per l’extraordinari ressò internacional de la convocatòria de la consulta. O les veus que el cap de setmana han anat apareixent de juristes espanyol avisant que no es pot fer això que diu el govern espanyol. O la sorpresa d’Herrero de Miñón per l’excepcional reunió del Consell d’Estat ahir…

Són símptomes només, però són molt significatius. Recordeu: bramen per atordir. Així que quan de sobte s'adonen que no ens han atordit, aleshores els atordits passen a ésser ells. 

Perquè ara, tic-tac, veurem si això que diuen el PP i el PSOE, amb tanta vehemència, s'arriba a complir. En una connexió ahir des de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, una periodista d’una televisió espanyola va dir que el marcador electrònic de la consulta 'l'hauran d'aturar aquesta setmana'. M'agradaria veure la seua cara quan veja que no s'atura.

El tomb que la signatura del decret ha donat a la situació és, en aquest sentit, enorme. No sols des del punt de vista polític o jurídic, sinó també des del punt de vista psicològic. Que en política compta, i molt. Ara són ells els qui de sobte veuen avançar les manetes del rellotge i dubten de la seua aposta, de si serà veritat això que van dir que passaria. I si el constitucional no fa exactament el que creuen que ha de fer? I si la consulta tira endavant igual? Com reaccionarà la comunitat internacional a la notícia de la prohibició, vista la normalitat amb què ha reaccionat a la convocatòria? I si cada vegada més veus comencen a explicar que és l’actitud de Rajoy, la que posa en perill greu la unitat d’Espanya? I alerta que el PSOE ha començat a entendre que això pot fer molt mal al PP…

Res ja no és igual, doncs. Sobretot perquè, a diferència del que passava divendres, avui les amenaces contra el procés, cal concretar-les ja en fets. I, pobrets, ara és quan hi haurà qui començarà a adonar-se que els fets no passen només perquè tu vols que passen. 

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Joan Guasch

Mentre llegeixo l'editorial, llegeixo també que el consell d'estat ja ha dictaminat que, a sac! No han tingut ni temps de llegir la llei, però tenen una missió, sembla. No recordeu allò de "si ellos tienen ONU, nosotros tenemos DOS"? Doncs això. Ni lleis, ni sentit comú ni pressions externes. Ells encara són una unidad de destino en lo universal, etc. etc. I quant al desmarcament del PSOE per interès electoral... què vols que et digui! A mi em fa l'efecte que són, PSOE i PP dues meitats de la mateixa cosa, si no, el socialistes no haurien escollit a l'encantat que han escollit com a secretari general. Ara bé, benvinguda sigui la sospita que en les seves files, de l'estat, les coses no estan tan clares. La partida continua.

Manel Bargalló

Des del moment que el moviment independentista va deixar d'anar a la defensiva i va a passar a ser qui marca el ritme del procés, els espanyols estan totalment desorientats. No saben com reaccionar sense fer servir la violència, com ha estat sempre al llarg de la història. En el segle XXI dins de l'UE amb una economia en fallida i d'un govern que depen totalment del finançament extern, ja no val aplicar la solució tradicional d'oprimir als catalans. Cada pas que fem endavant ells reculen un altre enrere. Si el TC actua sense cura i el govern espanyol amenaça amb represàlies el desplegament de la consulta , pot acabar sent la gota que acabi fer vessar el got davant de la comunitat internacional que Espanya no és un estat democràtic que mereix ser Estat membre de l'UE. Això pot provocar pànic als mercats i llavors l'UE per l'estabilitat de l'euro i de la supervivència de la mateixa UE,  forçarà que el govern espanyol accepti que els catalans pugin votar per la independència a canvi d'una tercera via.Paradoxalment, el govern espanyol només pot aturar la independència de Catalunya, facilitant que es faci la consulta per la independència.  Però com més tardin en adonar-se més fàcil ho tenim per aconseguir la independència. Les persones, siguin quin siguin el seu origen o ideologia el que no accepten és sentir-se menyspreats o  ciutadans de segona, perquè no els permeten decidir el seu futur. Qui vol ser membre d'un estat que no permet als seus ciutadans votar? 

Ramon Perera

Vaig a l'essència de l'editorial: '...les amenaces contra el procés cal concretar-les ja en fets.' Fins ara ja hem passat per dues o tres situacions d'aquest estil i de fets n'hem vist ben poca cosa. O sigui que si hi ha algun fet, com que no en tenim experiència, ja en parlarem. Mentre, nosaltres a lo nostre.

Josep Usó

s espectacular el que ha passat aquest cap de setmana. D'una banda, la Llei es comença a desplegar, el publica la llista de col·legis electorals, s'engega un marcador electrònic que ja ha arribat als quaranta dies... i hi ha serenor. I confiança. I alegria, continguda però alegria. 
I, de l'altra banda, es fa reunir un diumenge per la vesprada el Consejo de Estado (que em recorda perillosament aquell Consejo del Reino de quan a Franco) per emetre un dictamen. I el Consejo de Ministros i el Constitucional es reuneixen avui, amb més urgència encara... Però està clar. Corren darrere la pilota. Van a remolc d'uns fets que és evident que no poden controlar. I la impressionant resposta de la premsa internacional. Ara han de fer alguna cosa i de pressa. El que no està clar és que puguen fer el que voldrien fer. O el que han amenaçat amb fer. Si pogueren, jo crec que ja ho haurien fet. 
Per a mi, el detall més significatiu és el tomb dels regidors socialistes de Sabadell, Terrassa i Badalona. Si canvien de posició és, al meu parer, perquè veuen clar que en cas contrari, quedaran fora per sempre del seu lloc. I això, disculpeu-me, em sembla molt significatiu.
Ara, el tic-tac, tic-tac ja es pot veure. Digital, és.

Joan Gomà

Són bons símptomes però molts polítics i periodistes catalans no s'han acabat encara de treure el síndrome d'Estocolm del damunt. Encara segueixen preguntant, contestant i discutint sobre si votarem o si no votarem el 9-N.

Potser que ja n'hi ha prou! Potser que els polítics es plantin d'una vegada, dónin un bon cop de puny damunt la taula, cridin ben fort "això ara no toca". Ara el que toca és explicar calrament els avantatges de la independència per aconseguir el resultat més aclaparador possible. Els detalls tècnics ja els resoldran els tècnics. Centrem-nos en què votarem i no en com ho farem per poder votar.

Ens hi juguem molt. Ens hi juguem el preu que haurem de pagar per la llibertat. Com més folgada sigui la majoria del sí-sí, més ràpid i barat ens sortirà la negociació de la independència, com més ajustat sigui el resultat més lent i mes car ho haurem de pagar.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ara són ells els qui de sobte veuen avançar les manetes del rellotge i dubten de la seua aposta, de si serà veritat això que van dir que passaria o no.