Opinió
-
Camí del milió de vots
Vicent Partal
28.03.2011
-
Les provocacions de Camps
Vicent Partal
25.03.2011
-
Gràcies
Vicent Partal
24.03.2011
-
Per què, senyor Hereu?
Vicent Partal
22.03.2011
-
Dubtes, espere que raonables
Vicent Partal
21.03.2011
-
Amb el Pare Manel
Vicent Partal
18.03.2011
-
Honorant Barcelona
Vicent Partal
17.03.2011
-
Els límits dels drets
Vicent Partal
16.03.2011
-
Transparència
Vicent Partal
15.03.2011
-
En una nuclear el perill és inevitable
Vicent Partal
14.03.2011
-
Una majoria
Vicent Partal
10.03.2011
-
Tranquil
Vicent Partal
09.03.2011
-
Atacar Gaddafi?
Vicent Partal
08.03.2011
Vicent Partal
18.04.2011
El meu país
Només era una manifestació, dissabte a València. Una més, si voleu. Gran, enorme, clara i contundent. Però una manifestació de repudi, a la contra. Contra el govern valencià, contra un president que molts voldríem veure a la presó. I tanmateix aquell era el meu país.
Quan Lluís Llach va començar a cantar vaig veure gent que plorava. Enrabiada perquè trenta anys després havíem de continuar cantant les mateixes cançons i encara havíem de demanar la cosa més senzilla i elemental de totes, la democràcia.
Al País Valencià la democràcia és un concepte feble, en perill. Ho vam tornar a veure en la manifestació, amb Llach havent de cantar dalt d'un camió, però sobretot amb la policia negant-se a tallar els carrers i obligant els manifestants a marxar cap al gruix de la gent entre cotxes naturalment indignats. A València, efectivament, el PP es creu que els qui no pensem com ells no tenim drets. En una democràcia això és inconcebible.
Però, malgrat tots els obstacles, al carrer es van trobar desenes de milers de persones contentes, decidides, alegres de trobar-se tants i tants, de posar cares, veus, sons i colors al País Valencià que no és un cau de lladres.
La riuada de gent de dissabte ens hauria de convèncer, als valencians, que la resignació no és pas l'única manera de passar els dies. Entre les torres de Quarts i les de Serrans hi havia una excel·lent primera matèria, capaç de fer de les nostres comarques l'antítesi del ridícul que som ara. Aquell País Valencià, el meu, és el que podria canviar. Cal creure-s'ho i cal saber com fer-ho. Però no podem ignorar que érem molts i que allà hi havia la llavor d'un futur més digne.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015