Un Guantánamo a Occitània?

Avui ix al carrer el número d'aquesta setmana de Charlie Hebdo. Sens dubte, serà el més comentat i analitzat de la història, a França i a tot el món; i crec que cal destacar la valentia de diaris com el turc Cumhuriyet, que l'inclourà en l'edició del dia. El millor homenatge contra el gihadisme avui és fer córrer pertot arreu aquests dibuixos, aquests acudits. Especialment allà on és més difícil. (Ací trobareu els dibuixos de la pàgina central en versió catalana)

De segur que veurem una fotografia de Manuel Valls comprant-lo. No en tinc cap dubte. El cap de govern francès ha trobat en els atemptats de la setmana passada un passadís des d'on explotar políticament aquesta jugada estranya que fa per, des de l'esquerra, apoderar-se dels temes i les maneres de la dreta.

Ahir l'emoció amb què Valls es va expressar a l'Assemblea Nacional francesa era comprensible. Aquests dies alguns gests fan por, però es poden entendre, car ningú no pot passar un tràngol com aquest sense un preu emocional. Ara, els dibuixants morts restarien esbalaïts si haguessen pogut veure el cant espontani de 'La Marsellesa' per part dels diputats, un cant que ningú no s'havia atrevit a fer en aquella sala des del 1918! Potser cal entendre que no ho van fer amb el significat nacionalista que tant avorria a Charlie Hebdo, sinó com un gest d'unitat civil. Però la veritat és que el clima, una part del clima, que es va creant, i que Valls cerca, incita a la preocupació.

Especialment, quan escoltem aquella part del discurs de Valls en què diu que vivim en guerra. En guerra contra qui? Els assassins dels dibuixants, dels policies i dels clients del supermercat eren ciutadans francesos també. En guerra contra nosaltres mateixos? Jean Bodin, pedra angular de la república, se'n faria creus. Ell va definir la sobirania nacional precisament com a solució per a salvar les guerres de religió. I ara resultarà que cinc-cents anys després, tot d'una, allò en què s'ha basat sempre la república no val?

És perillós que l'emoció malmeta el seny. I Valls, i Hollande, no poden provar de portar França pel camí del Front National pensant-se que així evitaran la victòria del Front National. Amb Sarkozy ja van aprendre què aquest era el camí equivocat i ara semblen disposats a repetir-lo o fins i tot a fer-ho pitjor. Amb mesures que Valls va definir ahir de 'excepcionals però no d'excepció'. El funambulisme verbal del primer ministre a vegades és molt calculat, massa. Però algunes de les coses que ahir digué que faria sonen més a excepció que no a excepcionalitat.

Igual com va passar als Estats Units després de l'11 de setembre, ara podria passar que França també oblidàs que aquests darrers decennis han passat coses molt greus —guerres i tot!— sense que ningú es proposàs mai de traspassar determinats límits. I alerta que oblidar això, oblidar que hi ha límits que una democràcia no pot travessar, podria fer que ens trobàssem un dia un Guantánamo enmig del territori buit d'Occitània, allà on als francesos els agrada tant deixar coses que ells no volen.

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Jaume Serrano

Visc a París fa anys i estic bocabadat amb segons quines coses. La gent del carrer sentim una tristor dolça i profunda però mentre nosaltres badem recordant els nostres herois petits els polítics fan via i fan via. Avui quan els diputats han cantat La Marsellesa m'ha semblat que això no tenia res d'espontani. Hauria estat normal aplaudir al final i no han fet. Què volien? Per què ho han fet? Com bé diueu la Marsellesa no es cantava a l'Assemblea Nacional des del final de la Primera Guerra Mundial. Era un pacte tàcit. De Gaulle mai va tenir la temptació d'excitar les masses a base de cantar-la. No la van cantar ni després de la independència d'Algèria, ni després de la revolució al maig del 68 ni quan es van fundar la quarta república ni quan es va fundar la cinquena! Ni quan l'equip de França va guanyar el mundial! De què va això? Què volen tapar ara amb tanta tricolor?

Thomas Harrington

La democràcia depèn de l'existència d'una ciutadania que tingui com a una de les seves característiques principals el seny que esmentes en el teu article, qualitat que depèn, al seu torn, de la capacitat de distanciar-se psíquicament dels estímuls mes torbadors i omnipresents del medi social, precisament en els moments claus de la vida.

La societat  consumista, que depèn de la desmemòria i la desorientació, per a poder sobreviure ha fet que aquesta qualitat ara sigui molt rara en el nostre medi, inclús en els cercles de les suposades elits intel·lectuals de la societat, categoria social que inclou els periodistes

El resultat es el que vam presenciar aquests dies a París: una grotesca instrumentalització marcial i partidària d'una tragèdia, per part d'alguns dels homes més amorals del món, que és viscuda per la majoria  del població com a una gran celebració de la democràcia

Blanca Serra

Fa uns anys vaig assistir al Casal Jaume I de Perpinyà a una xerrada sobre Palestina, l'Islam, els barris obrers  empobrits de França, de París, Lió, Marsella, Tolosa... Es va insistir moltíssim en la denúncia de la política social (més ben dit, antisocial) de Sarkozy: els programes d'acció  social a aquests barris havien estat desmantellats, la desocupació era altíssima, pels carrers veies el jovent completament dedicat a la trafica, desvagat, sense perspectives. Tothom va dir que era un medi de cultiu molt perillós per a les sectes de tot tipus que oferien sortides, la majoria de tipus criminal; potser fa més anys aquesta gent s'hauria apuntat a la legió, però ara era evident que la seva trajectòria els portaria a la presó i de la presó a l'adoctrinament sectari i d'aquest a matar i morir. Afrontar aquesta situació -que ara ha agafat dimensions de guerra fratricida- amb mesures exclusivament policials, de treure l'exèrcit, restringir llibertats, espiar tothom en una espiral paranoica imparable, no acabarà amb el problema ni molt menys: serà voler acabar l'odi amb més odi, si  no es va a l'arrel del problema, que és invertir en aquests barris, donar perspectives de treball a la seva gent, invertir en les noies i les dones, donar esperança als més joves; mai no acabarem amb el mal, és evident, i coses com les de l'assassí de Noruega potser seran inevitables però almenys el medi de cultiu serà molt més petit i les conseqüències menys greus. No tot s'arregla cantant La Marsellesa i elogiant la Republique i els seus valors.

Joan Guasch

De tot plegat se'n poden extreure moltes conclusions. La més evident és que els Estats, i tot allò que comporten, estan usant els fets tràgics per reforçar-se, per treure pit: mesures de control de les comunicacions, eliminació de Shenguen i, per tant, el retorn de les fronteres... amb l'excusa de la seguretat ens carreguem la llibertat i els estats-nació reneixen durant un temps de les cendres en que ja s'haurien d'haver convertit. Una altra cosa que es veu és que el món musulmà encara no ha fet el pas que la cultura dita occidental va fer fa alguns segles: separar la llei religiosa de la llei civil. Amb tots els respectes, i pel que capto amb les meves converses amb el meu company de feina, musulmà, la seva societat encara viu la seva edat mitjana. Els falten les seves revolucions: per separar allò diví d'allò humà, perquè les dones s'igualin als homes en drets... És clar, jo defenso el punt de vista europeu perquè em sembla el més racional i perquè és molt fotut viure en una societat que converteix els pecats en delictes (ei, que a Irlanda blasfemar és delicte, o sigui que encara no tenim totes les batalles guanyades). Només la cultura farà regnar l'entesa, però de moment els estats europeus es gastaran el que convingui en vigilància, tot sigui per la nostra seguretat. Però defensar el nostre model té un preu, i no crec que passi per recuperar les fronteres i tenir els missatges de mòbil vigilats. Ja veurem com evoluciona aquest trenca-closques global.

Josep Usó

Només dos comentaris. Primer. En qualsevol societat, el risc zero no existeix. i en aquest cas, com quasi sempre passa, sembla que és més fàcil que hi haja una fallada dels Serveis de Seguretat que altra cosa. 

I segon. No és tolerable que de resultes d'uns fets terribles com ara els que han passat a la revista Charlie Hebdo o al supermercat jueu de París, s'adopten mesures a França que facen que la vida dels seus ciutadans s'assemble més a la dels països on manen els qui dirigeixen els eixelebrats que han perpetrat aquests crims. 

No pot ser que, per evitar segons què, semble que els francesos (o els europeus per extensió) visquen a un país que semble islàmic. 

La gràcia de la democràcia és que mai ha de permetre que visquem seguint normes no democràtiques. I que, a més a més, solen ser inútils. Per exemple: en les mesures de seguretat dels avions des del 2011, cal tindre en compte que la major part d'explossius són sòlids. Però no deixen embarcar líquids. excepte si es compren a un duty free. Al capdavall, una ampolla de licor no deixa de ser un explosiu líquid, encara que s'haja adquirit a una tenda lliure d'impostos.

Carles Balbastre

Lamentablement els assassins francesos de l'altre dia s'estan sortint amb la seva. Els nostre "líders" aprofiten l'avinentesa per impulsar mesures contra la població que mai no haurien gosat de fer altrament. I aquests morts nostres, europeus, que són massa morts, són pocs si els comparem amb els morts diaris que les nostres polítiques provoquen arreu i són pocs si no defallim en mantenir i augmentar les llibertats que tenim. Després de tot obtenir aquestes llibertats ha costat un número infinitament més gran de vides a través de la Història. Òbviament és fàcil el raonament mentre no em toqui a mi però el terror, que és el que busquen els terroristes, no l'invalida.

director@vilaweb.cat

És perillós que l'emoció malmeta el seny. I Valls, i Hollande, no poden provar de portar França pel camí del Front National pensant-se que així evitaran la victòria del Front National.