Opinió
-
Urdangarín i Juan Carlos
Vicent Partal
12.12.2011
-
La City. És la City...
Vicent Partal
10.12.2011
-
Abandonant Berlín, just avui
Vicent Partal
09.12.2011
-
Déu, Pàtria ...i pont
Vicent Partal
06.12.2011
-
Alerta, que pot canviar tot
Vicent Partal
05.12.2011
-
Pura descripció, senyora presidenta
Vicent Partal
01.12.2011
-
Facebook: a tot, no s'hi val
Vicent Partal
30.11.2011
-
Cap a la topada
Vicent Partal
29.11.2011
-
I jo de què m'he de fiar?
Vicent Partal
28.11.2011
-
Menys TVC: una decisió que afebleix la catalanitat
Vicent Partal
25.11.2011
-
L'Europa bona
Vicent Partal
25.11.2011
-
Mas governa
Vicent Partal
23.11.2011
-
La revàlida de CiU
Vicent Partal
22.11.2011
Vicent Partal
20.03.2014
Conjurem-nos
En anglès es fa servir un llatinisme que sempre m'ha semblat especialment interessant: 'momentum'. En política, sobretot, es parla sovint de construir el 'momentum'. El mot descriu la sensació contrària a la inèrcia. 'Momentum' vol dir que hi ha un projecte engegat, actiu, que no és fàcil d'aturar, precisament perquè es mou i creix i arriba al punt d'esclat.
Els independentistes fa anys que bastim el nostre 'momentum'. Hem aconseguit generar, gràcies a l'esforç de moltíssima gent, aquesta sensació col·lectiva que creixem i creixem, que afinem les anàlisis, que trenem cada vegada més complicitats i que, per això mateix, anem llançats cap al futur.
Espanya, finalment, sembla que després d'un llarg període de desconcert ha començat a construir també el seu intent de 'momentum'. Però orientat en una direcció absolutament diferent. Allà on nosaltres parlem d'il·lusió, de pluralisme, de democràcia, ells pretenen criminalitzar el moviment independentista i, a partir del seu discurs, justificar detencions, il·legalitzacions, decisions dignes d'una dictadura.
Tot indica doncs que arribarem al període clau del procés, del setembre al novembre, amb les espasses (metafòriques) ben altes. En què el nostre 'momentum' democràtic competirà contra el seu 'momentum' autoritari. I segurament ens trobarem encarats i enfrontats a decisions de l'estat que seran molt dures. Tan dures com desesperades.
Contra això, hem de veure clar que només tindrem una arma: treballar i treballar. Si detenen Carme Forcadell ens caldran desenes de Carmes Forcadells. Si dissolen l'Assemblea, ens caldran centenars de milers d'Assemblees. Si agredeixen Òmnium tots serem Òmnium. Si il·legalizen la CUP, Esquerra, qui sap si CDC, tots hi militarem, sense ni una sola ombra de dubte. El nostre 'momentum' és massa fort per a ser aturat només amb la por i les amenaces. Però ningú no ens ho farà fàcil.
Jo no descarte encara que les amenaces només siguen amenaces --que es creguen aquella teoria segons la qual som un poble tou, fenicis sempre interessats--. Però per si de cas conjurem-nos, tots plegats, a no deixar-nos espantar. Sobretot perquè espantar-nos sembla que és l'última arma que els queda a l'arsenal. La darrera.
L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)
Manel Bargalló: Sóc militant del moviment independentista des de fa més de 25 anys. Ho vaig fer per convenciment després de viatjar per Espanya i reflexionar molt sobre la nostra història i identitat. Quan vaig començar tot era pica ferro fred. Era decebedor i quasi depressiu la manca de resposta dels meus conciutadans. Per donar-nos ànims, ens quatre gats que lluitàvem sols a favor d'Itaca, ens dèiem que el que fèiem era afegir munició poc a poc fins que un dia arribaríem a la massa crítica que provocaria la reacció en cadena que ens alliberaria del jou espanyol.
El "momentum" o com m'agrada dir a mi, "la reacció en cadena" ja fa temps que ha començat. Ha començat gràcies el treball de molts independentistes, però qui l'accelerat ha estat el propi govern espanyol, junt amb la crisi.
Una vegada s'ha arribat a la massa critica, no és pot aturar. L'explosió arribarà segur. Aquesta explosió pot ser controlada o no. Potser que ens perjudiqui poc o molt. Fins i tot ens pot explotar a la cara i deixar-nos molt mal parats. Per això com diu l'editorial d'avui, cal que ens conjurem.
Hem de continuar treballar, sense defallir i no caure en les provocacions. Les amenaces dels espanyolistes només serveixen per alimentar encara més la massa crítica. Això pot provocar una explosió encara més grossa i potser és això el que volen: Que exploti tot i així ells tindran l'excusa i la justificació internacional per imposar mesures extraordinàries com anular la democràcia a Catalunya.
Per això cal que ens conjurem per continuar treballant com ara i en el cas que algunes d'aquestes amenaces es compleixen, sempre donar una resposta cívica, pacifica i alhora ferma. El món ho veurà i no podrà restar impassible.
Ramon Perera: Des que vam anar perdent la Guerra de Successió que teníem totes les de perdre en front de la força bruta i no ens quedava cap més remei que aguantar-nos (la teoria dels fenicis interessats). Però ara que la força bruta està descartada, és creïble aquesta teoria? Quines raons hi ha per pensar que el nostre esperit i la nostra manera de ser estan per sota del valor, de l'heroïsme, del sentiment de col·lectivitat, de la determinació mostrats pels defensors de Barcelona, per exemple?
Si això és així, quina reacció es podria esperar per part dels nostres adversaris? Si tan tous ens consideren, perquè no donen un cop de puny sobre la taula i acaben amb aquest mal somni per a ells? No serà que es veuen impotents i no poden fer altra cosa que "aspavientos"? I si són capaços de veure que no estem per sota dels nostres avanpassats, jo, en el seu lloc, em sentiria francament perdut.
Joan Gomà: El govern espanyol ha estat massa anys combatent ETA.
Contra ETA valia tot. Contra ETA tothom feia costat al govern espanyol. Contra ETA podien mentir, podien detenir periodistes, podien il·legalitzar partits... Fessin el que fessin tots els mitjans de comunicació feien pinya amb el govern espanyol, tots els partits polítics li donaven suport i tots els ciutadans també.
Però no s'adonen que contra ETA podien fer tot això perquè els mitjans de comunicació, els partits polítics i els ciutadans estàvem cansats d'haver se sortir al carrer a fer minuts de silenci per protestar contra els crims d'ETA. Davant de l'horror dels crims d'ETA el joc brut del govern espanyol eren errors o fins i tot disbarats rebutjables però no prou grans per fer ombra al rebuig que ETA provocava.
El govern espanyol està aplicant al independentisme català els tics i les tàctiques que va interioritzar fins al punt d'incorporar al seu ADN en l'antiga lluita contra ETA.
Per això el govern espanyol no dialoga ni dialogarà mai amb Catalunya. Per això no ha fet ni farà mai cap oferta a Catalunya que sigui atractiva per seguir a Espanya. Per això amenaça Catalunya amb tota mena de catàstrofes i calamitats. Forma part del seu ADN. El govern no dialoga perquè, com que amb ETA no s'havia de dialogar, ha interioritzat que no es dialoga mai amb ningú, No fa ofertes perquè, com que a ETA no se li podia fer cap oferta, ha interioritzat que mai no s'ha d'oferir res a ningú. Amenaça perquè, com que a ETA se l'havia d'amenaçar, s'ha acostumant a amenaçar sempre a tothom.
Aquests tics ens estan anant molt bé. El moviment independentista té un punt feble que són els partits polítics catalans. Si el govern espanyol hagués dialogat, hagués fet una oferta atractiva a Catalunya i en comptes d'amenaçar hagués intentat seduir, hauria pogut fer molt de mal a Catalunya. Diversos partits polítics catalans s'haurien agafat amb entusiasme a les falses promeses del govern espanyol i això ens faria molt més difícil el camí cap a la llibertat. Però en no dialogar ni oferir res i adoptar l'actitud amenaçadora ha deixat amb el cul al aire als botiflers que no tenen res on agafar-se per enganyar als catalans.
Aquest ADN el portarà ineludiblement a intentar il·legalitzar la ANC, els partits polítics catalans i a empresonar els seus dirigents. Quan ho faci, si estem preparats i reaccionem adequadament, haurà comés l'error definitiu. Igual com li ha fallat el no dialogar, el no oferir i amenaçar això encara li fallara més. Li ha fallat i li fallarà perquè ara no té ni tindrà el suport dels parits, dels mitjans de comunicació ni del poble. Ans al revés se li girarà cada vegada més en contra amb tota la raó del món. Fins i tot els més escèptics es faran independentistes entusiastes i l'allau que provocarà posarà en risc l'economia espanyola. En aquest moment als creditors d'Espanya se'ls acabarà la paciència i obligaran al govern espanyol a negociar la independència en unes condicions que no posin en risc els seus interessos.
Algú en té cap dubte de que si tots féssim pinya ja fa temps que seriem independents. Tots vol dir tots. Empresaris grans i petits, sindicats i associacions culturals, periodistes i opinadors de tots els mitjans de comunicació públics i privats, bancs i caixes, mestres i alumnes, partits de dretes i d'esquerres.... És molt difícil posar-nos tots d'acord i fer pinya. Si depenguès de nosaltres segurament no ho aconseguiríem. Però el govern espanyol no ens fallarà. Seguint el seu ADN, de forma totalment involuntària, ens farà el gran favor d'il·legalitzar i empresonar innocents. Ens fa molta falta perquè és el millor que ens pot passar per obligar-nos a tots a fer pinya d'una punyetera vegada per assolir la llibertat.
Joan Guasch: Momentum. It's time for the world to know it: as a matter of fact, it appears to be increasingly growing evidences that democratic quality in the Kingdom of Spain is lowering below the commonly accepted international standards. Aside from the degradation of all the top high institutions of the State, with granted impunity by law or case law for corruption practices, aside from the spurious political contamination of the Constitutional Court, aside from the legislation denying acces to justice for those citizens who cannot afford the blocking compulsory previous high taxes, aside from the currently ongoing legislative proposal to pass a bill that will virtually banish the freedoms of expression and demonstration, the last hit in this race has been the concerted claim by unionist leaders (Mr. Girauta) and newspapers' editorials ("ABC" and "El Pais") in order to ban the ANC (standing for the Catalan National Assembly) on the grounds that it promotes a violent "coup d'état" in its "road map" to the independence. Such assumption cannot be considered but as being utterly cynical in the view of everyone who has fairly read the abovementioned document, and considering, on the one hand, the deeply peaceful and extremely scrupulous democratic character of ANC's functionning and aim, and, on the other one, the fact that some of the quoted plaintiffs are amongst those who most conspicuosly have advocated for a direct militar intervention against Catalonia in order to crush the already mainstream trend towards independence. On the whole, it doesn't seem to be too much inaccurate to conclude, in short, that genuine democratic fair play and acceptance of people's peaceful and democratic will is until now in Spain nothing but a bloody joke.
Josep Blesa: OUR UNION IS STRENGTH. Era un dels lemes que presidia els incipients sindicats anglesos (Trade Union). I aqueix és el mateix nexe que ha de presidir el moment actual entre la gent catalana. L’enòleg valencià en Joan C. Martín, ens explicà fa uns mesos que el País Valencià fou el darrer reducte de tot Europa a entrar la fil·loxera. La fil·loxera com sabeu és un insecte americà que s’instal·la en la rel de la vinya li xupla la saba fins matar-la per desnutrició. La resta de plantacions vinícoles europeus havia caigut sota la plaga que arrasava els camps de vinya. Explicava, endemés, que els vinyaters i rabassaires tenien un pacte públic de “CONJUGACIÓ” per tal d’evitar l’entrada de la plaga mentre no es comerciara amb l’exterior o introduïa plantes foranes. Per a que la qual cosa fos efectiva calia que tothom anàs en ajut d’aquell/s que ho necessitàs com a bloc de suplència. S’hi prestaven bèsties de càrrega, carros, estris agrícoles, etc. S’havia fet una mena de Comuna. Sols, ala fi, penetrà la plaga quan algú baixa la guàrdia i per cobdícia mercadejà amb l’exterior, amb la qual cosa acabà passant el mateix que a la resta d’Europa.
Aquesta societat estem fets de moltes pastes i fangs, i tothom portem un “peix a l’estomac” com diem a València. La conjura té allò de tenebrós i secret. Quan resulta que tot el procés cap a la llibertat ha estat transparent, civilitzat, democràticament tortuós davant de les regles de joc –indecents- que ens han anat parant a cada revolt. Des de baix cap amunt. I ara no hem de modificar les premisses sobre les quals hem anat construint aquest “monument” que és la “DEMOCRÀCIA PARTICIPACTIVA”. No per qüestions d’honor medievals, ni sentimentals dinovesques de base nacional(ista), sinó per com és avui en dia la nostra societat: plural, variada i interessada en crear un espai terrestre on es puga viure amb uns nivells de benestar millor que els que albirem en quedar-nos com estem. Sense mística ni grans capitans. L’inici d’una re-evolució mundial que ja fa xup-xup en molts d’altres llocs del planeta.
Com aquells vinyataires valencians, si ens mantenim “conjugats”, ho aconseguirem segur. De no fer-ho, el resultat fóra el mateix de la resta d’Europa: els camps arrasats i morts. Que és el que pretén la fil·loxera per a la seua i única supervivència. La “CONJUGACIÓ” és un PACTE SOCIAL ENTRE CIUTADANS.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015