Petit o gran no importa. Importa si mana o no

Els arguments espanyols contra la independència de Catalunya continuen tenint un nivell intel·lectual molt i molt elemental. Aquest cap de setmana la discussió ha estat si era millor de ser un país gran o petit. Rajoy diu que si no ets gran no et tenen en compte. Supose que volent dir que una Catalunya independent seria menys tinguda en compte que no Espanya. És un argument pobre, molt pobre i poc connectat amb la realitat del món.

Fa quatre dies que Espanya va perdre una important batalla diplomàtico-futbolística contra Gibraltar. El problema no era que Espanya fos més gran i Gibraltar extraordinàriament minúscul. El problema, per a Espanya, va ser que Gibraltar va guanyar. Fa poques setmanes hi va haver un afer semblant però més seriós i va ser un altre país petit, Luxemburg, que va prendre la cadira d'Espanya al Banc Central Europeu. Petit? Gran? el cas és que Luxemburg va guanyar. I el comissari que dictava ordres a Espanya des de Brussel·les dimecres passat d'on era? Estònia? Una altra volta, que fos petit o gran importava poc.

L'argument és risible, directament. Israel és més important en l'escena internacional que no pas Espanya? Conec molt poca gent que s'atreviria a dir que no. I Mongòlia, la immensa Mongòlia, és més important que no Espanya en l'escena internacional? Conec molt poca gent que s'atreviria a dir que sí. La mida té importància, sí, però no tanta. El Vaticà és tan minúscul com temible en termes diplomàtics. I el Zaire, tan gran com inofensiu. Com és possible, doncs, que el govern espanyol s'embolique en una discussió tan poc sensata i on sempre serà fàcil de ridiculitzar-los?

Crec que és perquè va molt perdut. Aquests mesos s'han anat fent tot de conjectures positives que no els funcionen. De primer, es pensaven que tot plegat era una argúcia de Mas per a guanyar les eleccions. Després que, inundant CiU de corrupció, mataven el cas. Després van comprar Duran amb el càrrec aquest i el passaport aquest, que és l'única cosa que li importa en la vida. Però la cosa no s'aturava. I aleshores van collar amb el finançament i amb els diners. I es van escarrassar a moure carretades de diners cap als mitjans afectes. I van preparar memòries del discurs que calia dir. I, abnegats predicadors, fa mesos que les repeteixen mot a mot. Però res. De res. I ara miren de trencar el país en dues meitats, però no se'n surten tampoc. I sembla que l'única cosa que podria passar és que trencassen els seus partits. I així van...

Pitjor. Perquè la gent, a Catalunya, està inquieta però no prou neguitosa. I ells van bastint el relat, però de sobte quatre xiulets ben fets al Liceu, la paraula 'separatisme' pronunciada per qui no t'esperes que la gaste o la constatació que unes pressions exteriors no funcionen per més que ho intentes els retornen a la realitat. I aleshores els agafa la por o el desconcert o una barreja de totes dues coses i comencen a dir bajanades, com ara que ser petit és pitjor. Per simple desesperació.

Ara, atenció al canvi, subtil i molt novell encara: ja no discuteixen el procés, sinó que comencen a discutir-ne les conseqüències. Supose, coneixent-los, que és un lapsus, però per això mateix m'interessa molt i molt.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Atenció al canvi, subtil i molt novell encara: ja no discuteixen el procés, sinó que comencen a discutir-ne les conseqüències. Interessant.