Ara ens tocarà fer orfebreria

L'assemblea de l'ANC a Lleida ha tancat definitivament la reestructuració del procés independentista després del 9-N. Ha costat massa mesos, però ara tant hi fa, ja. Després del full de ruta, i tot i que l'ANC manté sobre el paper la idea de la llista unitària, és evident que aquesta pretensió ja és pura retòrica. D'ací al setembre de segur que hi haurà sorpreses, i m'expliquen que n'hi haurà alguna de molt gruixuda, però no crec que s'altere de cap manera l'eix central d'allò que passarà, d'això que ha quedat enllestit.

L'ANC ha sabut recuperar el paper central: amb l'acte del Palau Sant Jordi, que ja s'albira com un èxit rotund, i també amb la convocatòria d'omplir la Meridiana amb tants trams com escons té el parlament. L'11 de setembre serà el primer dia de la campanya electoral i, per tant, el colp d'impacte, de moral i de captura de vots que significarà la manifestació de la Meridiana és essencial, serà transcendental. Tots, absolutament tots, ens hem de ficar al cap que aquella vesprada serà el moment que definirà la cursa cap al 27 de setembre i ens hem de deixar estar d'històries i de comoditats. Tots hem de ser-hi i tots hem de fer tant com puguem perquè se supere la força del 2013 i el 2014. Una cosa diferent no tindria explicació, tan a prop com serem de la votació més important de la història. 

Ara, alhora cal que siguem conscients, des d'ara mateix, que això tindrà un punt de dificultat que ningú no sap com controlar, i és que aquesta vegada la manifestació també serà una batalla entre partits polítics. ERC i la CUP han decidit que cal confrontar candidatures i que no ha d'haver-hi cap llista unitària. No hi tinc res a dir, però això té conseqüències. La primera, que aquella imatge dels dos darrers anys, en què els partits no eren visibles entre la riuada humana, aquesta vegada no hi serà. Els partits, com és normal, voldran organitzar els seus voluntaris i fer visible la seua força. Per tant, l'ambient serà completament diferent. 

Caldrà que ho entenguem ben bé, això. I caldrà que aquestes diferències no es visualitzen en la manifestació com una picabaralla. La decisió d'ERC i la CUP, com que confronta, obliga no solament a parlar bé d'un mateix, de la proposta pròpia, sinó també a atacar el company amb qui necessàriament haurà de construir-se després la independència. Els vots s'esgarrapen d'un a un i això és la conseqüència d'haver-nos ficat on ens hem ficat. La qüestió és com aconseguir-ho sense fer mal al conjunt, sense destruir el moviment independentista.

Jo crec que es pot fer. Crec que la llista unitària és la millor opció per a guanyar i que això només es pot negar des del partidisme. Tècnicament, no hi ha ni una sola dada que puga demostrar el contrari. De fet, això que dic ho palesa l'enquesta que es va fer abans de les eleccions europees i la lògica tampoc no deixa gaire marge a la fantasia. Ara que el debat ja s'ha tancat i no n'hem de parlar mai més, crec que això ja es pot dir tranquil·lament sense que s'hi vegen intencions malèvoles al darrere. I ho dic amb la mateixa calma amb què dic que a partir del full de ruta no cal esmerçar ni un sol minut a demanar la llista unitària.

Però reclame que discutim com ho farem. I, en aquest sentit, avui em preocupa més la manifestació que no pas les eleccions. Les eleccions no em preocupen gens. No sé si els promotors de la proposta ho han debatut a fons, però de fet crec que tenen un avantatge considerable: aquesta vegada tothom votarà qui vulga que siga el president. Sense fer càlculs de qui convé que pressione qui ni de com equilibrar què. Qui crega que Mas és la persona més preparada per a dirigir el procés aquesta vegada ja no tindrà cap més opció que votar-lo; no s'hi valdrà allò de votar-ne un altre perquè li faça pressió a ell. I aquells qui s'imaginen Junqueras a palau, igualment: l'hauran de votar directament a ell, però sabent perfectament qui voten i pensant únicament en les conseqüències de fer-lo president. Per tant, el lideratge de Mas o de Junqueras --no sé qui guanyarà al final i no sé veure-hi cap més aspirant-- hauria d'eixir-ne reforçat. Cosa que és bona. 

El problema no és aquest. El problema és com ho farem perquè la batalla no degenere. Ho dic perquè ja és ben visible que va degenerant i tots observem insults, exageracions i atacs prou obsessius. Fins al punt que comença a semblar que en comptes de discutir com ens n'anem ben de pressa d'Espanya --o bé qui serà el millor president possible, que al capdavall seria una discussió positiva--, vulguem discutir com evitar que siga elegit aquest o aquell. Jo veig que passa això, i pense que és profundament negatiu.

Ho diré clar: jo no confie que això ho puguen arreglar els partits, i em dol molt d'observar quin poc interès que hi posen especialment aquells amb qui jo m'identifique i que vote. Em sap greu, però és així, de manera que avui no em queda cap més esperança sinó invocar la gent, el poble, per controlar la pulsió negativa del partidisme. Siguem conscients que haurem de fer, tots plegats, una feina d'autèntica orfebreria i que no serà fàcil. Però, dit això, recordem que no és pas la primera volta que ens haurà tocat fer-ho i, especialment, recordem que tot allò que hem fet fins ara ha estat una gran victòria. Així doncs, endavant les atxes.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Àngels Folch

Normalment en Partal és optimista i ens encomana el seu optimisme. Però també és realista i no acostuma a amagar el cap sota l'ala. Avui, tampoc ho ha fet. El panorama que ens pinta –encertadament– no és gens engrescador, però apunta una solució, dibuixa la cara positiva.  

Amb dues frases ha resumit perfectament el problema més greu que haurem d'afrontar d'ara fins al setembre: "… aquesta vegada la manifestació també serà una batalla entre partits polítics. ERC i la CUP han decidit que cal confrontar candidatures i que no ha d’haver-hi una llista unitària." "… El problema és com ho farem per a que la batalla no degenere." 

És evident que això és el que passarà, estava cantat. Entenc que passarà, sé que passarà, però no sé si ho assumeixo, ni sé si ho sabrem assumir. No ens mereixem les galledes d'aigua freda que ens han tirat al damunt, el menyspreu per les hores de feina de tanta gent dedicades a aconseguir la unitat tan necessària per guanyar aquesta lluita que tots sabem que és desigual, la deslleialtat, les impertinències, l'arrogància que hem hagut d'aguantar.

L'estat espanyol ho té tot: serveis d'intel·ligència, força, diners, capacitat de maniobra i de joc brut (fins a extrems que no ens podem ni imaginar, tot just acaba de posar-s'hi, preparem-nos!), capacitat d'escampar merda fins a deixar-nos ogegats, capacitat d'infiltrar-se fins al moll de l'òs de l'independentisme, capacitat d'exercir la seva llei feta a mida, TOT. Nosaltres només tenim una cosa: LA UNITAT. Aquesta és la nostra força i l'única cosa que l'estat espanyol no podria vèncer. Només hi ha dues coses que li fan por i que intentarà evitar com sigui: que votem i que estiguem units.

 Llegint l'editorial d'avui on, per pragmatisme, en Partal assumeix que més val que enterrem defitivament la possibilitat de llista transversal de país (única via generadora del tsunami que ens podria fer guanyar la partida) no ens deixa gaire lloc per a l'optimisme. Hi estic d'acord, la situació és la que és i lamentar-se no porta enlloc ni fa avançar, per tant, siguem positius i proactius.

 Però la pregunta és COM? Amb quina eina? Amb quina energia? Amb quin coratge? La resposta és amb intel·ligència. Fem com amb la independència: no perdem ni un minut més a demanar la llista unitària, exercim-la! Exercim-la a les urnes. Votem amb esperit unitari, transversal, analitzant les qualitats objectives del candidats. El que haurem de votar el 27S no és qui té més antigüitat, ni més pedigrí, ni tampoc qui és més simpàtic. El que haurem de votar és qui ens pot ser més útil per assolir amb garanties d'èxit l'estat independent que volem i el reconeixement internacional que necessitem. Votem el candidat que reuneix aquestes dues condicions. Manifestem aquesta unitat amb el nostre vot. Posem el màxim d’ous a la mateixa cistella per reforçar el caràcter plebiscitari.

 Això és el que he entès de l'editorial d'avui. I si és així em sembla una bona manera d'adaptar-nos a la realitat per transformar-la i aconseguir la unitat que necessitem per guanyar. Som-hi!

Antoni Carol

És possible que s’hagi de donar per tancat el debat sobre les llistes, però el que no s’ha tancat en el meu interior és una escletxa de desil·lusió i de tristor. Després de llegir “Escac a l’Estat” i “9N desclassificat”, fins i tot, m’ha quedat dins un sentiment com de ràbia i d’impotència. Tan bonic que era anar tots junts..., com a les manis. M’agradarà veure altres comentaris d’aquest editorial. Potser sóc l’únic català que s’hagi quedat tocat per aquest tema. Tant de bo! Alhora, no em puc imaginar com restaria el procés sense el lideratge del president Mas (si la seva llista no guanyés), prescindint de l’experiència que ell personalment ha acumulat durant aquests darrers anys. Què en pensarien els altres països? No m’imagino com podran els partits fer la campanya “de bon rotllo”, sense fer-se mal... Només em resta l’alegria de veure que la capacitat imaginativa de l’ANC, un cop més, ha encertat: omplir l’Avinguda Meridiana. Molt bona idea, sí senyors! Felicitats a l’ANC!

Àlvar Valls

Crec que l'11 de setembre d'enguany serà una ocasió impagable perquè es demostri la unitat popular per la independència i que les propostes partidàries, malgrat ser el primer dia de la campanya electoral, quedin com una anècdota minoritària, reduïda en tot cas a alguns militants incontinents. La "llista de país" potser no serà possible a les urnes, però hauria de ser present a la Meridiana, finestra oberta al món. I això, és clar, independentment de la tria que faci cadascú el 27-S a l'hora de votar.

Joan Rubiralta

No crec que la lluita política entre ERC i CiU sigui tan dura com predius. És cert que les llistes són separades i que ara cadascun treballarà per ta que tingui el màxim de vots. Això és just i legítim, però això no obrirà un combat duríssim entre aquests dos partits. Es tracta simplement de dir el que poden oferir un i altra i la gent decidirà qui li fa més peça. Tampoc crec que hi hagi un gran enfrontament entre ERC i la CUP; cadascú té els seus electors i la diferència entre els dos partits és massa gran perquè hi hagi tal lluita de titans.

Sí que coincideixo en dir que caldrà cuidar les formes i el to dels discursos i proclames però les dues formacions més grans ja han après que el fair play s'ha de mantenir siguin quins siguin els resultats perquè després vindrà el govern de coalició i segons com hagi anat el passat electoral, poden condicionar els acords.

D'altra banda, voldria dir que sóc fundador d'una AT al Baix Montseny i per tant m'estimo l'ANC moltíssim, però això no vol dir que no hi hagi aspectes que no comparteixo. A la passada III Assemblea General d'ahir es van prendre alguns acords que són democràtics -de forma força ajustada,cal remarcar-ho,  però que poden portar  problemes al procés ja que s'obre la possibilitat de fer una candidatura, eufemísticament dita de país, i presentar-se a les eleccions del 27S com un partit més. Si això fos així penso que hi perdria tothom perquè dividiríem el moviment independentista i a la llarga desfaria la mateixa entitat perquè faria plantejar als seus membres que són militants d'un partit si voten la candidatura de l'ANC o la del seu partit. També caldria reformar els estatus de l'organització que prohibien expressament aquesta possibilitat. Espero, com va dir la Carme Forcadell, que això només sigui una possibilitat molt remota i que s'hagi fet per estimular els partits sobiranistes per tal que signin conjuntament el Full de Ruta i que no passi d'aquí. 

Cal treballar en compte i fent treballs d'orfebreria però això no només ho han de fer els partits sinó que també l'ANC també ha d'actuar de la mateixa manera.

Roser Giner

Vull recordar que les eleccions del 27S15 són unes eleccions anticipades autonòmiques dins el sistema electoral espanyol, i és així. Però nosaltres les convertirem en plebiscitàries, i els partits sobiranistes hauran d'explicar molt clar i amb un clar compromís, que volen la República Catalana. I els partits ens diran com volen que siga la República Catalana. I hem de fugir ja del sistema espanyol, de la independència, i del dret a decidir. Únicament ens hem de preocupar de començar a construir la República Catalana. I ho repetiré tantes vegades com faci falta.
En el seus programes els partits polìtics ho han d'explicar molt bé, i deixar-ho molt clar, i nosaltres votarem la opció que creguem és la millor. Si comencem amb personalismes i presidencialismes, no anirem enlloc, i sincerament penso que la gent no està per aixó. Podria ser que finalment aparegui un partit que ara no vol construïr la República Catalana, però després de les municipals pensi diferent.
El 28S15 tindrem majoria al Parlament per proclamar la República Catalana. Ho aconseguirem, segur.

Joan i Antònia Viñas-Ciurana

Per molt que s'intenti dissimular, la desagradable lluita entre partits del camp independentista que hem estat presenciant aquests últims temps es farà patent l'11-S. Es parlarà de la corrupció a casa del rival; es parlarà de les injustícies del sistema; es parlarà de les retallades que només han tocat a la part més feble de la societat... En fi, ens trobarem en plena campanya electoral i a mesura que s'acostarà el 27-S els comicis es veuran cada vegada menys plebiscitaris i més com sempre. El format de manifestació que l'ANC ens proposa aquest any per l'11-S torna a ser original i molt engrescador. La gent anirà recuperant l'entusiasme i aquesta Diada ens trobarem un altre cop  amb força per mostrar al món la nostra capacitat d'organització i el nostre desig d'independència. Tanmateix, volem que es vegi un poble unit, no un escenari on els polítics pugnen per desacreditar el rival. Deixem l'organització de l'esdeveniment totalment a mans de l'Assemblea. Si els partits hi posen la cullerada la gent es desanimarà i no sortirà. 

Josep Usó

És molt cert que una llista unitària hauria segut millor, però si no ha pogut ser, doncs ja està. Dues coses, em semblen importants: La primera és que és la gent, som la gent, els qui hem d'empènyer el procés. I per tant, no ens podem quedar a la vora a esperar que siguen "els altres els qui empenyen.I la segona, i possiblement més important encara que la primera: Cadacú tenim una manera de pensar, unes preferències, unes idees i unes dèries diferents. Però ara cal tindre clar que ens ho juguem tot a una carta. Les eleccions del 27 de setembre. I allà, el més important no és qui serà el President o si haurà quedat prou sotmés a presió o no; el més important serà que més de la meitat dels vots hagen anat als partits que recolzen la Independència. La resta no té importància, en comparació amb això. Podem discrepar amb qui siga, però no en això, que és el més important. De manera que de cara a l'onze de setembre, malgrat que cada partit voldrà marcar territori i esgarrapar vots, hem de tindre clar que la manifestació és de tots. De tota la gent. De tota. La de tots els partits i la dels qui no votaran cap d'aquests tampoc. és una manifestació del poble Català. En Majúscules. I ha de ser impressionant, perquè està a tocar de les eleccions. I això és el que cal mostrar al món. Després, una vegada aconseguit l'objectiu principal, ja ens barallarem tan com calga, però abans no.

Dani Franch

Les costellades son molt ludiques i divertides , pero ara ja hem d'anar a per totes , espero que no passi , pero potser no ens mereixem la llibertat  , potser son massa comodes...no noto que volguem desconectar del tot de spain

director@vilaweb.cat

Avui no em queda cap més esperança sinó invocar la gent, el poble, per controlar la pulsió negativa del partidisme.