Parlem de qui és més corrupte?

No voldria ser mal interpretat: considere qualsevol corrupció una taca injustificable per a la societat que la consent. I no només pels diners que s'escolen. A mi la brutícia moral em pareix molt més greu, socialment, que no els diners. La corrupció de vegades és difícil de detectar però una societat que l'accepta és una societat podrida, molt més enllà de l'economia.

És des d'aquest enfocament bàsic que vull comentar la interessant reflexió que el periodista Ernesto Ekaizer va fer ahir al Parlament de Catalunya. Ekaizer hi va dir que era absurd que Espanya intentàs estroncar el procés independentista amb les acusacions de corrupció. Perquè l'una cosa i l'altra no tenien res a veure i sobretot perquè la voluntat popular no pot ser qüestionada per l'actuació d'un individu, de dos, de quatre o de deu.

Cal agrair una manifestació tan clara i contundent i cal assumir què implica, que no és poca cosa. En primer lloc, que Espanya 'fa ús' de la corrupció com a eina política. Cosa que és greu. Perquè vol dir que al govern espanyol, de fet, no li importa la corrupció pròpiament, sinó l'ús polític de la mateixa. Com a arma. L'actuació del govern espanyol a Andorra n'és un exemple paradigmàtic. Tot hi va ser permès fins que no va caldre actuar contra l'independentisme.

I, segonament, cal entendre també que quan la corrupció esdevé una eina política es perverteix automàticament, altra volta perquè no importa la corrupció, no importen els fets, sinó l'ús propagandístic contra 'els enemics'. 

D'ací a uns anys, quan algú mire la premsa espanyola d'ara i escolte els discursos dels polítics, tindrà la sensació que els catalans som els més corruptes del món, cosa que no és certa en absolut. Vegeu només una dada, extreta d'un diari madrileny gens sospitós: El Mundo. Segons el seu rànquing de polítics corruptes, a Catalunya hi ha 0,39 encausats per cada 100.000 habitants, mentre que a Madrid n'hi ha 0,69, al País Valencià 1,32, a les Illes 3,87 i a Melilla 22,72 (no és cap errada: 22,72). I una altra dada: la meitat dels casos de corrupció de tot l'estat espanyol són vinculats al Partit Popular (48,9%), però si hi sumes els casos vinculats al PSOE la xifra puja al 79,3. O siga, que tres casos de corrupció de cada quatre tenen vinculació amb els dos grans partits del règim. 

Tanmateix, l'estat espanyol, que sap perfectament aquestes dades, es pensa que pot aconseguir alguna cosa a còpia d'emmerdar (disculpeu-me la paraula) el país sencer i el moviment sobiranista amb filtracions interessades, exageracions fora de lloc o, ras i curt, mentides oficials. I tot perquè no vol parlar de política ni dialogar, cosa que faria qualsevol govern decent i consistentment demòcrata en vista de la crisi política creada al Principat.

Hi insistesc: ni una sola d'aquestes dades no justifica ni empara ni un sol cèntim d'euro que cap polític català haja pogut balafiar mai. Però si es posen sobre la taula, especialment en el context de la reflexió d'Ekaizer, es fa difícil de rebatre que el cinisme de la classe política i mediàtica espanyola és extraordinari. I, per cert, el d'alguns diputats del Parlament de Catalunya, també.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Salvador Rofes

Per a mi Ekaizer el periodista de més classe de tot l'estat espanyol, Catalunya inclosa. He sentit la seva dissertació i ha estat genial. 

No seria d'estranyar que un dia tingui un accident...

Roger Mira

El govern popular de l'estat espanyol vol emprar la corrupció com un arma més que per atiar l'odi vers els catalans, i que caldria afegir necessàriament a les seves raons històriques, socials o econòmiques. Com si ells fossin els garants de les bones pràctiques a la política, o de l'ètica; de la transparència, quan el nivell de podriment al si del Partit Popular és aborronador. A les comarques de Castelló i al País Valencià en general, la corrupció que s'ha estés durant dues dècades de governs populars  ens ha costat ja molts centenars de milions d'euros als ciutadans. La corrupció s'ha servit d'una xarxa clientelar de la que han participat centenars de càrrecs de confiança i desenes d'empreses que han contractat amb les administracions (i d'això en tenim una bona mostra amb les darreres imputacions d'un grapat de coneguts empresaris i polítics), és a dir, la corrupció ha arrelat fins al moll de l'òs d'aquesta societat nostra, arribant a banalitzar-se i quasi que formar part del paisatge. I només des de baix, invertint en una educació pública de qualitat basada en valors com l'honestedat o la solidaritat, podrem vore crèixer unes generacions futures amb criteri suficient per a castigar a les urnes als polítics corruptes o, si més no, impedir-los l'accés a llocs de responsabilitat. És una tasca de tots però insistisc en que de cara al futur , el model de sistema educatiu ha de tenir la clau.

Francesc Estall

Sí, que el govern espanyol i el seu aparell mediàtic es dediquin a atacar la corrupció però només aquella que els interessa és pur cinisme. No només ho fan amb nosaltres, també Podemos és destí de les seves destralades, com ho serà qualsevol que posi en perill primer el seu mandat i després el règim. És tant lamentable que el missatge que volen transmetre és que, com que tot és la mateixa merda, no cal canviar res; és el missatge de que no cal tenir il·lusió, el missatge del desànim, de que no es qüestiona l'amo del cortijo.

Contra aquest missatge em ve al cap una expressió d'en Xavier Sala i Martín, no hi ha països lliures de delinqüents però hi ha països on els delinqüents van a la presó i països on als delinqüents els donen un ministeri. Potser, diguem potser, Catalunya estigui entre els primers, però això no passarà a Espanya. I aquest és un bon motiu per a mantenir la il·lusió.

Joan Guasch

Amb la meva migrada capacitat d'anàlisi m'atreveixo a dir que hi ha com dues corrupcions diferents: la intrínseca i l'adquirida. La intrínseca formaria part estructural d'un sistema determinat, en aquest cas de l'Estat espanyol, no dels polítics actuals sinó com una mena d'ADN que s'ha anat heretant des de fa segles i que és una àrea més de l'Estat, com un ministeri. L'adquirida seria en la que han caigut alguns que "passaven per allí", dèbils de moral, com si fossin organismes sapròfits o paràsits. La dels paràsits es pot més o menys contenir en base a educació i coerció. L'estructural només s'aconseguiria eliminar "destruint" l'estat, vull dir esborrant-ne el disc dur i tornant a carregar programes, però programes diferents, actualitzats i que ens servís per a les següents dècades, amb antivirus inclosos. Allò que en diem Estat espanyol s'ha gestat durant segles amb aquest ADN i la seva estructura profunda ha resistit tots els intents revolucionaris que l'han provat de canviar. Catalunya ha començat també el camí de la corrupció  intrínseca (massa anys de govern dels mateixos), però potser encara hi serem a temps. Quan assolim la independència caldrà repensar-ho tot, caldrà construir estructures àgils, participatives, caldrà que ens fem grans com a societat, que deixem l'adolescència enrere i bastim un entorn en el qual faci goig viure i, és clar, pagar els impostos necessaris.

Josep Usó

L'argument segons el qual aquells que mantenim amb el nostre esforç tot un "gran estat" com és Espanya no és nou. Recordeu aquell personatge que era Juan Carlos Rodríguez Ibarra, ex-president extremeny, del PSOE, del Barça i furibund anticatalanista, quan afirmava allò de "cuando oigo a los catalanes reclamar su deuda histórica, automáticamente me echo mano a la cartera". Quan el "seu" feu extremeny està subsidiat i mantingut fins l'escàndol des que hi ha autonomies i mai ha aconseguit eixir del fugó de cua de les regions europees. I ell n'era culpable, perquè en fou president molts i molts anys.
De manera que no és estrany que ara es continue atiant una presumpta corrupció per part d'aquells que no són res més que uns furtamantes (que en diriem al meu poble) amb pretension. És d'agraïr que Ernesto Ekaizer parlés clar. Al capdavall, a nosaltres, més enllà que també tenim els nostres corruptes, que jo com a valencià en soc molt conscient, no ens ha d'afectar. Hem de continuar fent la nostra. Que quatre de cada cinc corruptes siguen dels dos grans partits, els deixa molt ben qualificats, per a parlar de robatoris. Però per a mi, com si sentís ploure. És com a la presó. Si demanes, allà dins tots són innocents. La culpa sempre és dels altres.

Josep Blesa

Crec haver pujat alguna vegada el vídeo de la conversa d’Enric II Plantegenet (Peter O’toole), el rei normand parlant amb el seu assessor saxó Thomas Becket (R. Burton) que, en entrar a una vila, li demana major sensibilitat envers els saxons, ja que han d’ésser el seu poble. La rsposta del monarca és “ara el que cal és corrompre’ls i que es barallen entre ells fins destruir-se”. Corria l’any del Senyor 1155. Han passat nou segles ! Ho he dit centenar de vegades: el regne d’España no és una l’altra cosa que la disfressa d’un estat dinovesc en què l’aristocràcia “hispana” catalans inclosos de l’Ancien Règime adquireixen per a pasar a tindre una cara més moderna, sense costos, amb l’afegitó de les burgesies industrials nostra i basca. Societat, le’spañola que no ha passat al complet ni unas sola de reviolució encap sentit. Entenent per “revolució” un moviment ètic i moral fet des de les bases (o des de les elits, tant s’hi val!) que impregne tot el cos social en un sentit democratitzador. Dit això, en qualsevol socvietat dins d’un estat polític té els seus mecanismos de control i transparència. En el cas d’España, tot és tan corrupte. Des de l’origen que era i  és tan inútil la seua regeneració com el plaer del cadáver masturbar-lo. En aquesta situació colonial que vivim, és lògic que també juguem la partida de la corrupción. Crec recordar un article del compatriota mallorquí Joan Mir on mig justificava la situación dels govenrnant-titella que fan com que administren les nostres 3 colònies sota poder español. Com a urbanista i pèrit judicial del TSJ dE la Comunidaz Balenziana, he vist migrar molts milions d’euros cap a Madrid amb l’empara dels col·laboracionistes nostrats que sempre quedaba algún rastre de l’oli que s’enviava cap a la capital tentacular ponentina. De la mateixa manera que les colònies africanes dels antics imperioris feien “extracció de rendes”, ací, a les 3 colònies del Pirineu ençà, per a vergonya nostra, continuem les “regles ddel joc” per pura supervivencia. O això o muntem uns estats de nova planrta i a rebuf d’una revolució democrática que España ni va fer, ni fa, ni farà perquè s’autodestruirà ofegada en el seu propi tarquim. He vist “anar-se’n” 6 milions d’una tacada directes cap a la seu d’un partit instal·lat a un carrer de nom de ciutat italiana, però també a un de nom de carrer català però castellanitzat acabat en z. Robant indiscriminadament tant al pobre, al ric, al llaurador o a l’industrial. Madrid, com a ens espoliador no” discrimina”, la qual cosa és una sort. Ens foten a tothom que visca a la colònia. El que no hi ha dubte per a un servidor que és en la nova Confederació, de les tres repúbliques, la corrupción será més o menys la mateixa que en països semblants als nostres: Dinamarca, Holanda, Noruega, Suècia, Islàndia, etc. És a dir, amb un grau de democracia i transpàrència d’esgraó civilitzat.

Vos dese alguns  enllaços viscuts, com a pèrit de década i mitja n’he vist de tots els colors i m’han vetat i “amenaçat” tot el que podeu imaginar:

 

1. Un acudit:   http://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=70384

2. COMUNICAT DER COL·LEKIO D’ARKITETOS DE LA COMODITAT AUTOMÀTICA BALENSIANAhttp://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=28955

3. PAI’s:PRÀCTICA MUNICIPAL. http://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=25879

director@vilaweb.cat

Al govern espanyol, de fet, no li importa la corrupció pròpiament, sinó l'ús polític que en puga fer.