Opinió
-
Ara ens tocarà fer orfebreria
Vicent Partal
13.04.2015
-
Vinader
Vicent Partal
10.04.2015
-
Per què Fernández Díaz fa servir el gihadisme contra l’independentisme?
Vicent Partal
09.04.2015
-
Que ens ho expliquen ells
Vicent Partal
08.04.2015
-
Calma, sobretot
Vicent Partal
07.04.2015
-
Un acord polític sòlid per la independència
Vicent Partal
31.03.2015
-
Desolació
Vicent Partal
27.03.2015
-
Les senyes de la derrota
Vicent Partal
26.03.2015
-
Amb dolor
Vicent Partal
25.03.2015
-
La delinqüència del PP
Vicent Partal
24.03.2015
-
L'element clau és la desfeta del PP
Vicent Partal
23.03.2015
-
Un català és algú a qui sempre recorden que ho és
Vicent Partal
20.03.2015
-
Sobre la violència
Vicent Partal
19.03.2015
Vicent Partal
07.02.2014
Referèndum, proclamació, reconeixement
Les declaracions de Francesc Homs ahir a la Cope han aixecat una certa polèmica. Va venir a dir que després del referèndum caldria negociar i que ell no descartava que calgués reformar la constitució espanyola i, per tant, que es pogués sotmetre a la voluntat de tot l'estat espanyol el futur de Catalunya. Crec que això fa necessari d'aclarir uns quants conceptes.
Referèndum. El referèndum no és la independència. Enlloc del món. I val a dir que no hi ha gaire diferència entre dir que el referèndum és vinculant o dir que no. El referèndum sempre és una demostració de la força que té cadascú i això el fa determinant políticament. Però guanyant el referèndum seria possible que no tinguéssem independència, si no hi hagués la proclamació. Cal tenir en compte, a més, que ningú no ens ha demanat de fer aquest referèndum --a Macedònia, la Unió Europea li'l va exigir i, per tant, tenia un valor diferent.
Proclamació de la independència. La proclamació de la independència és un acte jurídic normalment executat pel parlament i que crea el nou estat. Aquesta proclamació, i no pas el referèndum, és el moment clau del procés. Són consecutius l'un i l'altre? No necessàriament. Escòcia, per exemple, ja ha anunciat que, si guanya el sí la independència, no la proclamarà el 19 de setembre de 2014, l'endemà del referèndum, sinó el 24 de març de 2016. Per què tanta distància? Perquè Escòcia vol negociar la separació amb el Regne Unit amb calma i considera que setze mesos és un període raonable per a fer-ho. Durant aquest temps Escòcia negociaria amb la Gran Bretanya però també amb els organismes multinacionals, com ara la Unió Europea, l'OTAN o l'ONU, per tal que el dia de la proclamació Escòcia fos acceptada com un estat de ple dret a tot arreu.
Naturalment el cas escocès és diferent del català, perquè Espanya, a diferència de la Gran Bretanya, no vol negociar res ni reconèixer el resultat de la consulta. Si manté aquesta actitud no hi haurà cap més remei que fer la proclamació de la independència unilateralment i sense esperar.
Les paraules d'Homs en aquest sentit es poden entendre de dues maneres. Una: que, una vegada votada la independència, Catalunya entén que la separació ha de ser pactada, pel bé de Catalunya i d'Espanya. I que, per tant, Espanya ha de reformar el marc legal per encabir-hi la possibilitat de la independència i evitar, doncs, que la comunitat internacional haja de decidir contra els uns o contra els altres. Però també es pot interpretar d'una altra manera: que Catalunya accepta que, al final, la seua decisió restarà sotmesa a la del conjunt de l'estat espanyol. La primera possibilitat és comprensible encara que ens neguitege, és raonable. La segona és absurda. No conduiria sinó a una nova frustració, molt greu.
El reconeixement. Al final, la partida la decidiran els altres estats. Si la proclamació és unilateral, acabaran decidint entre els interessos d'Espanya o de Catalunya, però si hi ha un acord no s'enfrontaran a cap dels dos estats.
Cal tenir en compte que quan Catalunya proclame la independència ja serà un estat i, per tant, la qüestió catalana, per als actors internacionals, deixarà de ser un 'afer intern espanyol'. La Convenció de Montevideo deixa clar que un estat no cal que siga reconegut per cap altre estat per a ser un estat, però és evident que si ningú no ens reconeix serà una gran derrota. En canvi, només que dos o tres estats ens reconeguen, la situació acabarà fent-se insostenible per a Espanya.
És, doncs, la proclamació i el reconeixement per part dels altres estats allò que importa de debò i allò que canvia la situació d'una manera definitiva.
L'opinió dels subscriptors
Jordi Planas: Entenc que tot aquest procés que viu Catalunya necessita el millor de tothom.
No entenc, però, les declaracions de Francesc Homs perquè, senzillament, no sabia que si la majoria votés sí i sí en la consulta del 9 de novembre, l'Estat espanyol potser hauria de votar la reforma de la Constitució.
És veritat que Francesc Homs parla en termes de possibilitats. A veure què ha volgut dir o què no ha volgut dir.
Francesc Xavier Arenas: Cal que novament la societat civil vigili d'aprop el procés. Els nostres dirigents son polítics i no estan capacitats per fer-ho tot sols. Els hi falta el valor per fer-ho. A tots. Sense la nostra vigilància la estem perduts. ANC estiguem atents.
Josep Usó: Jo, en llegir la notícia de les declaracins del conseller Homs, he entés que ell pensava que la independència de Catalunya s'havia de decidir per votació de tots els espanyols. I he pensat que aquest home s'havia begut l'enteniment. Crec que, al final, tal i com van les coses, la única solució serà una declaració uniateral d'independència, i més prompte que tard.
Curiosament, aquesta és la opinió del ministre Margallo. Al qui, segurament, ja estaran crucificant des de l'espanya profunda per donar idees.
També podria ser que el minsitre d'Afers Exteriors comence a preparar la opinió pública de la resta de l'estat per al que sembla que ve, amb declaracions interpretables del conseller o sense.
Segur que tot acabarà prompte i bé. De moment, per al 9 de novembre, ja només resten dos-cents setanta-set dies.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015