Opinió
-
El fracàs català
Vicent Partal
29.08.2012
-
Mas se la juga, no anant a la manifestació
Vicent Partal
28.08.2012
-
Una coalició per a fer què?
Vicent Partal
27.08.2012
-
L'amenaça més còmica
Vicent Partal
25.08.2012
-
Onze de Setembre: els límits de la unitat
Vicent Partal
21.08.2012
-
Ha d'anar Mas a la manifestació de l'Onze de Setembre?
Vicent Partal
20.08.2012
-
Assange no és Pinochet i la Gran Bretanya té un gros problema
Vicent Partal
16.08.2012
-
Com si fóssem escocesos
Vicent Partal
13.08.2012
-
Una certa Barcelona comença a tenir por
Vicent Partal
11.08.2012
-
La diferència entre pacte fiscal i independència és la mateixa que entre política i història
Vicent Partal
10.08.2012
-
Un Onze de Setembre únic
Vicent Partal
09.08.2012
-
El perill alemany
Vicent Partal
08.08.2012
-
Guanyar fent trampa
Vicent Partal
07.08.2012
Vicent Partal
19.06.2015
Sobretot cal decidir què votem el 27-S
'El 27-S què votem?' Cal tenir clar que la resposta a aquesta pregunta no és cap decisió que puguen prendre els partits. I també que és la més transcendental de totes.
Primer de tot, hem de respondre a això. El 27-S votem per obrir el procés d'independència i emprendre, per tant, el procés constituent que hauria de portar a la proclamació final de la república catalana durant els primers mesos del 2017 o votem per canviar o ratificar el govern autonòmic?
La pregunta és tan senzilla i directa com això, i cadascú l'ha de respondre en el seu interior. No solament això: cadascú ha de votar en consciència a partir de la resposta que n'obtinga. El que hi ha en joc no admet dubtes ni incerteses.
Com més va amb més claredat: els partits independentistes ens proposen una votació que siga un referèndum, un plebiscit, sobre la independència. I el gest, històric, de CDC trencant amb Unió sense contemplacions i de manera neta i directa va en aquesta línia. Unió diu que vol ser portaveu dels del sí-sí, però també dels del sí-no, o vés a saber si dels del no obertament. I CDC li respon dient que res a dir, que hi tenen tot el dret, però que si no estan pel sí-sí s'ha acabat CiU. Poca broma. Els convergents fan el que tots hauríem de fer: impedir que el 27-S hi haja cap incertesa sobre què es vota.
I es tracta d'això, efectivament. És clar que tothom té dret a definir-se com vulga i a posar la prioritat política allà on considere convenient. Qui vulga presentar el 27-S com unes eleccions destinades a canviar el color polític del govern d'una Catalunya autònoma dins l'estat espanyol hi té tot el dret. I qui vulga usar les eleccions per a formar un govern autonòmic diferent, sobretot per això, té tot el dret d'intentar-ho. Però aquesta vegada, sense cap excusa, qui decidirà si les eleccions són per a escriure la història en majúscules o si són només per a redactar una crònica de diari, circumstancial i oblidable amb el pas dels anys, serem nosaltres. Cada votant del país.
Aquesta vegada, a les eleccions del 27-S, els votants decidirem molt més que no hem decidit mai. Amb la nostra tria convertirem els comicis en el plebiscit que obre la porta a la independència o ens limitarem a decidir qui presideix l'esquifida i cada volta més inservible autonomia que tenim. Aquesta vegada votar un partit o un altre serà molt més que votar una sigla o votar-ne una altra. Votar un candidat o un altre serà més decisiu que mai. Convèncer-nos d'això i convèncer la majoria del país d'això és la ruta més nítida cap a la independència. I aquesta vegada, sense cap excusa, el camí a la llibertat només depèn de tu, estimat lector.
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
David Figueres
Potser convindria, d'una vegada per totes, deixar enrere això del Sí-Sí, del No-No, del Sí-No..., tenint en compte que la capciosa pregunta del 9N només va ser una concessió per ampliar el consens.
Afortunadament el pas del temps ha anat depurant la qüestió. Tot s'ha clarificat. fins arribar al definitiu o SÍ o NO. No hi ha més volta de full.
Respecte al trencament entre Convergencia i Unió només cal dir que potser ja toca que els catalans comencem a deslliurar-nos de coses que "fa més de trenta anys" que están instaurades.
Parlo d'Unió però també parlo de la Constitució espanyola.
Lluís Ducet
No podem perdre de vista que tots aquells que vulguin participar en les eleccions del 27 de setembre han de triar entre aspirar a tot per aconseguir la majoria absoluta independentista que ens permeti endegar el procés constituent cap una República rica i plena o seguir com fins ara, penseu que si seguim dins de la disciplina de l'Estat espanyol després del 27 S no aconseguirem eliminar retallades i obtindrem una justícia social perfecta, per això calen recursos i solament la independència ens els permetrà obtenir.
Carles Balbastre
Estic molt satisfet del que s'està produint aquests dies. I començo a creure'm que CDC (per fi, ja no CiU) va de debò. I la claredat enforteix la decisió que prendran els catalans. Però hi ha una cosa que em neguiteja si els catalans volen la República Catalana. I és que ens tornin a fer trampes amb la Constitució, catalana en aquest cas. El full de ruta diu que l'aprovació en referèndum, diguem-ne al març del 2017, culmina el procés i comporta la proclamació de la República. Sembla el redactat perfecte per tal de que ens haguem d'empassar una Constitució que no ens plagui per tal de tenir la República. Penso que cal repensar el full de ruta, després del 27S, per tal de garantir que els catalans arribem no a una República Catalana descafeïnada sinó a la que volem. Vigilem els paranys!
Josep Blesa
Discrepe amb tu Vicent, i t’ho reflexionaré: “l’autonomia” post27S serà de molt pitjor nivell que la de l’era Pujol. Per molt que diguen els neo-autonomistes. A ponent no hi ha res, tret de 4 individus benpensants: G. Wyoming, Aute, Moreno Cabrera, Ramon Cotelo..i para de comptar. Una pregunta ben plantejada, és un problema mig resolt. Ho va dir el M.H. P. Mas l’altre dia al CCCB de passada. Recordeu-vos-en. En 1978, estaven espantats però a l’aguait entre poble i exèrcit. Ara no. I hui van ja a totes totes. Perquè España, l’estat fineix per mèrits propis. Ara és a l’inrevés, els tenalla la paüra “de no ser res” i sense poble amb què perpetuar la piràmide sòcio-econòmica que l’engendràs.
I ara són molt més perillosos pq se’ls hi ha afegit els 2 problemes: el “problema valencià i el balear” que és la clau que obri tots els panys. Un tal Antoni Puigvert, fa un parell de segles, parlava d’un xoc de trens frontal brutal, erròniament. I em sembla que els del comboi del corredor mediterrani passarem de llarg sense tocar-los tan sols, car ni tenim el mateix ample de via. La locomotora-principat la tenim ja en via i els vagons de darrere quasi enganxant-se ja. I qui no puge al tren i es quede a l’andana li començaran a caure tots els colps de bastó enrabiats imaginables provinents d’una descomposició imperial colossal
Blanca Serra
Aquest 27 de setembre dibuixarem clarament amb els nostres vots el Bloc del Si o el Bloc del NO; no hi haurà mitges tintes: el bloc de la independència i el camí cap a la república catalana independent o el bloc del No i el camí cap a la comunitat autònoma de Catalunya dependent del regne d'Espanya; haurem de pensar bé què votem perquè després no ens podrem queixar, si ens passen cada llei, decret o pas que fem per la pedra del tribunal constitucional del regne d'Espanya; si ens imposen els toros, si de cada euro que paguem només 0'20 s'inverteix en les nostres necessitats i no podem pagar la dependència, les farmàcies, els sous retallats, ni fer front a la pobresa; no ens queixem si hem d'entomar els capricis de Renfe, Aena, Adif i altres monopolis privats/estatals; no ens queixem si no tenim seleccions i esports que puguin competir internacionalment, ni tinguem veu pròpia cultural a la UNESCO i altres organismes internacionals; no hi haurà terceres vies ni de dretes ni d'esquerres, ni ens hem de creure l'eterna cançó que a Espanya tot pot canviar i per fi ens entendran i sabran correspondre'ns; aquesta és una música que ja l'hem sentida una pila de vegades i ara disfressada de regeneracionisme espanyol i català amb federalisme o sense, amb indignats o sense pretén enganyar-nos un cop més i mantenir-nos sotmesos i dependents.
Joan Maria Arenas
I si l'Estat anul·la el 27S?
David Calabuig
Molts de nosaltres ho tenim clar. El 27-S estem comptant quants catalans volem un Estat independent. Es tracta de fer el referèndum vinculant que Espanya no ens va deixar fer el passat 9N. Es tracta de comprovar si hem estat capaços d’escampar la nostra il·lusió i el nostre convenciment que una altra realitat és possible, sempre que puguem administrar la nostra hisenda, legislar noves lleis progressistes i fer-les complir per tots els ciutadans. Perquè això, només ho podem fer els estats. El 27-S volem deixar de banda aquest engany anomenat “Estado de las autonomias” que, en el cas de Catalunya, ha suposat una decepció i un topall evident per al nostre desenvolupament. El parlament de Catalunya se sembla a una cuineta de joguina on els nens fan veure que són cuiners i fan menjars...però només un parlament d’un Estat independent pot realitzar menús de veritat, de cinc estrelles! Els partits unionistes del Principat ens prometen coses que mai podran complir. En canvi, les formacions que defensen la independència, si aquesta s’assoleix, tindran a les seves mans la capacitat per millorar molt la nostra situació. Personalment, en aquestes eleccions tant em fa votar a uns independentistes o als altres. Ara es tracta d’enfortir tant com puguem a una formació independentista per tal que assoleixi majoria. Per tant, el 27-S hauríem d’intentar concentrar el nostre “Sí-Sí” en una llista independentista de les tres que presumiblement es presentaran. Allò que els nostres polítics han estat incapaços de fer –anar junts en una llista unitària– és en les nostres mans. No hem de pensar que estem votant a un partit polític en concret sinó "dipositant la nostra butlleta del “Sí-Sí” en la urna que pugui tenir-ne més". Si guanyem, si aconseguim canviar el nostre destí i el de moltes generacions futures...ja tindrem temps de tornar a votar d’acord amb la nostra ideologia. Ara és molt més important el nostre país! No paga la pena aquest esforç?
Antoni Carol
Aquest editorial no podia ser més oportú. Per una qüestió de fons i per una raó anecdòtica. El fons: el President es brinda a exercir la seva potestat exclusiva de convocar unes eleccions al Parlament (per tant, de caire autonòmic); correspon, però, als ciutadans aprofitar l’oportunitat de transformar l’índole autonòmica en plebiscitària si votem aquelles llistes que porten la “Independència” al capdavant. L’editorial ho explica amb detall (no cal repetir-ho).
L’anècdota: ahir, en la sessió de control al President, l’il·lustre Sr. Miquel Iceta preguntà (no sé si per ignorància o per mala fe): «¿Manté vostè el que li va dir a David Fernández: “Heu de ser molt exigents i durs amb qui s’aparti un sol mil·límetre del caràcter plebiscitari de les eleccions”? ¿No creu que dividir el catalanisme afebleix Catalunya?». Resposta del President: «No li vaig dir al Sr. David Fernández; li vaig dir al Sr. Vicent Partal». Per tant, aquest editorial —altaveu digital— re-dirigeix a tothom el suggeriment del President.
Crec que, arribant al 27-S, la major part dels con-nacionals ho entendran perfectament, de la mateixa manera que en David Fernández —co-protagonista del col·loqui del dimarts— i els assistents ho vàrem copsar amb entusiasme. Ai dels polítics que no ho vulguin entendre! («¡a los corrales!»).
Víctor Serra
El que dius avui per mí enllaça amb el que deies ahir.
O bé ens creiem que l'autogovern és el millor per Catalunya i votem per crear un Estat que tingui autogovern real, com un Estat normal, o bé no cal que fem més teatre. Tanquem la Generalitat i el Parlament i que ens governin desde Madrid. Amb les competències reals que ens queden, amb unes diputacions administratives , una delegació del Gobierno Central, i una brigada per posar l'alfombra cada cop que un Ministro visiti les provincies, n'hi ha més que suficient. Tota la resta és despesa inútil. Espanya no canviarà. La recentralització continuarà. Amb formes més abruptes o més suaus. Està a les nostres mans decidir. Però si us plau, prou de fer veure que tenim autonomia.
Rafael Torner
Em sembla que, de cara al 27 de setembre, ja és hora que tots plegats deixem de parlar en termes com ara “els del sí sí” o “els del sí no”. Això eren expressions que més aviat embolicaven la troca i que, unes quantes pantalles enrere, es van fer servir per acontentar i intentar incloure els conservadors de dretes (UDC) i els conservadors d’esquerres (Iniciativa); però a hores d’ara tant els uns com els altres ja s’han despenjat de la independència com a proposta de futur.
Parlem clar, doncs, no enredem. Aquests dies ho he sentit a dir massa sovint. Ara ja no toca.
Josep Ramon Alonso
Si no hi ha un acord dels partits pro-independència per fer una llista única, caldrà veure els programes que presenten cada partit per separat. Per descomptat, si no poden incloure la paraula "independència" per por a una possible impugnació de les eleccions, caldrà que la proposta sigui prou clara per tal de no confondre l'electorat, que d'això ja s'encarregaran els "Unionistes'. Jo no veig que sigui fàcil. Tampoc tinc la resposta màgica.
Joan Rubiralta
Aclarit el panorama, amb la rèmora de no saber encara què coi representar votar ICV-EUIA, per la qual cosa també convindria que haguessin fet una referèndum intern, ara és l'hora de ser clars i si creus en la independència, cal votar partits independentistes de cara al 27S. Així de fàcil. Si hi posem el coll i treballem amb els cinc sentits no només hi pot haver una majoria d'escons sinó que convindria que hi hagués una majoria de vots també, perquè el que és transcendental no serà quin partit guanya sinó si la suma dels vots favorables d'uns i altres ens porten a la volguda majoria per fer uns procés constituent i avancem fermament i sense descans cap a la independència. I això que també afirma Junqueras, ho tindria tothom de tenir ben clar.
Un cop guanyades les eleccions, després que el Parlament faci una declaració pública d'intencions sobre la construcció de la independència, cada formació política, així com les entitats de la societat civil, faran la seva particular aportació de cara a constituir un govern de concentració per gestionar el dia dia i anar acabant de crear les estructures d'estat imprescindibles al mateix moment que es començarà a escriure la nova constitució catalana on hi seran presents tots els accents possibles de la nostra societat. El referèndum posterior de ratificació de la constitució serà el tret final del procés i així caldrà fer la declaració d'independència i demanarem a Europa i al món el reconeixement del nou estat.
I un cop hi hagi la república, continuaran havent-hi partits de dreta, de centre i d'esquerres però sobretot estarem orgullosos del que hem aconseguit després de 300 anys.
Així, estiguem tranquils, que la nave va. I cada dia que passa va més de pressa.
Amadeu Abril
Jo votaré, com molts, tres coses, per ordre d’importància:
1. Definir clarament el mandat democràtic per a iniciar en seu parlmentària i de govern el procés d’independència i constituent (o sigui, la teva primera pregunta). I aquí sumaré els que jo voti, i els altres partits/llistes que responguin SÍ a la mateixa pregunta.
2. Votaré la visualització “exterior” del mandat democràtic, que requereix, també que hi hagi no tan sols majoria parlamentària per a aprovar Declaracions, sinó també un Govern per a executar-ho (i qui sumi a 1. potser no voldrà sumar a 2, ves a saber)
3. Qui preferiria que liderés el procés, tant el líder(s) com el programa (aquest cop, per a mi, a molta distància dels altres dos objectius, contràriament el que és normal a qualsevol altra elecció).
Altra gent, legítimament, voldran respondre a la segona pregunta. I no els podrem comptar per a fer ben visibles 1. i 2. Tot i que després, en tot o en part, se sumin al procés constituent o fins i tot a la declaració d’independència. No podem impedir això, ni seria democràtic voler-ho. Però hem de reforçar “els nostres punts” i aclarir què votem.
La meva por és que la lògica del partits (i la lògica electoral) duu de forma necessària a prioritzar el punt 3. per sobre de tot. És a dir, també dins les llistes “del Full de Ruta” hi ha un interés (natural; inevitable; desmesurat; potencialment nociu) per veure qui queda per davant de l’altre, o qui no queda primer, però retalla diferències per poder influir. El problema “en el nostre camp” és que la preocupació per la posició relativa entre les llistes distregui massa de l’objectiu de maximitzar la suma total de totes aquestes llistes, amb independència de qui treu vots a qui. Les lluites partidistes esgarrapen vots, però fabriquen abstencionistes, en aquest cas.
Josep Usó
Està molt clara, la resposta a la pregunta que planteja l'editorial. Com també ho està el fet que els partits polític, tots, han pres ja una decissió en aquest sentit. De fet, el trencament de CiU no per anunciat deixa de ser més espectacular. Com ho serà, sens dubte, la reacció de la premsa espanyola i espanyolista. Senyal que entenen que cada vegada està més clar que les eleccions del 27S (100 dies justs, per cert) seran plebiscitàries. I també que, o molt canvien le coses o les guanyaran els partidaris del Sí - Sí. Ja ho veureu. Seguim anant bé.
Salvador Rofes
Si no es considera pecat morta,l m'agradaria que escoltessiu el que opina en Jimenez Losantos de la situació catalana. Ara si que a lo millor comencem a fer les coses be...
http://tv.libertaddigital.com/videos/2015-06-18/videoblog-federico-rompe-ciu-mas-duran-i-lleida-6052046.HTML
Octavi Monsonís
Cada votant té tot el dret a considerar les eleccions del 27 S com li plaga i vulga, ara bé, per a Catalunya, per a Espanya i per a tot el món ha de quedar ben clar i sense cap ombra de dubte que aquestes elecciones seran plebiscitàries.Cal, doncs, molta pedagogia a casa, entre els votants, i a fora i cal també que els partits independentistes facen palesa la seua voluntat de dur Catalunya a la independència cas que guanyen les eleccions, mitjançant sobretot del punt primer i principal del programa electoral de cadascun d'ells on s'especificarà que el seu objectiu electoral és, entre més coses, dur Catalunya a la independència.A més a més, cal possibilitar que no es perda ni un sol vot favorable a la independència afavorint la creació de grans coalicions i plataformes independentistes que siguen afins ideológicament. Això demanarà priorizar el fet independentista sobre les característiques ideològiques de cada partit, però bé caldrà que els partits siguen generosos i no mesquins, que busquen aglutinar per arribar a la fi que es persegueix, que és la independencia, per sobre de tenir més o menys diputats al parlament o de dirigir o no la Generalitat. Aquesta lluita legítima pel poder ja es reprendrà quan es facen les eleccions constituents un cop aconseguida la independència.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015