En la política no hi ha miracles

Un article d'Andreu Barnils publicat ahir en aquest diari ha desfermat una gran polèmica. Resulta que un dels fundadors de Societat Cívica Catalana (SCC) és un carlí que ret homenatge a la División Azul, que no creu en la democràcia i que, per aquelles coses que només passen ací, és cap d'estudis del departament de Ciències Polítiques d'una universitat. Anem a pams.

Els polítics unionistes han volgut presentar l'aparició, la setmana passada, de SCC com una mena d'esdeveniment històric. Amb tota aquesta retòrica sobre la 'majoria silenciosa' de què ja vaig opinar, però també insinuant que aquesta volta els espanyolistes que s'hi agrupaven ja no eren els de sempre. Doncs han calgut molt pocs dies per a demostrar que són els de sempre, o pitjor. És a dir, bàsicament de la dreta cap a l'extrema dreta.

Perquè no es poden fer miracles i la realitat és com és. Al Principat tu et pots trobar paradetes pel carrer amb la senyera, i tant pot ser que et venguen llibres com que et demanen suport a la Creu Roja, t'oferesquen propaganda d'un sindicat o et vulguen fer comprar perfums. Tanmateix, si mai et trobes una paradeta amb la bandera espanyola és més que probable que siga de la dreta enllà. Ciutadans ja va ser un intent de fer veure que era possible una esquerra espanyolista, però la demoscòpia és com més va més contundent: Ciutadans té el mercat de vots en el PP, mentre que els del PSC fugen cap a ICV o ERC. Són els que són i per això ara gairebé sempre voten igual que el PP, no únicament en les qüestions nacionals.

Amb les excepcions que calga i que són sempre remarcables i admirables, la base de l'espanyolisme militant a Catalunya es mou de la dreta cap a l'extrema dreta. No hi ha miracles ni n'hi haurà en un futur immediat. Per això, com ja vaig explicar fa mesos, la direcció del PSC --no dic els socialistes com a tals--, acostant-se a l'espanyolisme s'acosta a l'extrema dreta. Amb qui brindava en aquella famosa foto, si no, Pere Navarro? I pitjor encara: amb qui seia Joan Rangel l'altre dia? Tenia a la vora la gent de Vox, ben satisfeta.

En política tot té un preu. Tot. I sovint no té solament preu el curt termini, sinó que pesa molt el llarg. El franquisme és un preu molt car per a l'espanyolisme. Una llosa. No perquè Espanya siga franquista, que no és el cas ni ha de ser-ho. Sinó perquè Espanya no ha fet net del franquisme i, consegüentment, el nacionalisme espanyol no ha fet net de les idees, les formes, els símbols i les manies del nacionalisme franquista. Espanya és l'únic país europeu que no ha netejat la pròpia dictadura, basada, com totes, en una idea essencialista de la pàtria que fins i tot dècades després és ben visible. Un possible espanyolisme obert, demòcrata, respectuós amb la diferència i inclusiu no és possible mentre no es condemne socialment la dictadura i els seus apèndixs. I aquest és el drama per als qui, sense voler de cap manera el franquisme ni tot allò que significa, volen continuar, molt legítimament, dins Espanya.

No tinc cap dubte que molts catalans, potser la majoria i tot, acceptarien un projecte democràtic espanyol com a propi. Ho van fer als anys vuitanta i noranta, quan Aznar encara no havia tret a passejar els dimonis sociològics i polítics de la dictadura, amb què malmeté el delicat equilibri de la transició. Ara, però, tenen massa poc temps per a canviar una realitat massa consolidada. I quan, diguem-ho clar, proven d'enganyar-nos sempre acaba apareixent un Barnils qualsevol i posant les coses al descobert...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Espanya no ha fet net del franquisme i, consegüentment, el nacionalisme espanyol no ha fet net de les idees, les formes, els símbols i les manies del nacionalisme franquista.