Opinió

 

<58/169>

Vicent Partal

01.10.2012

El suïcidi del PSC

El Partit dels Socialistes de Catalunya ha optat pel suïcidi polític. És difícil d'entendre que un partit que durant dècades ha volgut formar part de la centralitat ara, de sobte, vulga marginar-se com fan els socialistes catalans. Sens dubte, la pugna interna deu tenir-hi molt a veure, però no crec que siga únicament això.


El PSC ha estat un partit clau fins ara al Principat. Igual que el vell PSUC, els socialistes van impedir que el lerrouxisme arrelàs al país els primers anys de la transició. Amb els seus batlles els socialistes van ensenyar el camí de la modernitat i van saber bastir una alternativa sociològica i cultural a CiU. I amb Pasqual Maragall foren capaços d’integrar tota l’esquerra amb un discurs renovador sobre la nació i sobre la política. Però tot això sembla que haja deixat de tenir importància, de sobte. I ells s’han enfonsat.


S’han enfonsat segurament per por de ser coherents. Per por de seguir la nova centralitat que la societat catalana ha forjat i que per al sector més espanyolista del partit és un roc de mal mastegar. Però també s’han enfonsat perquè els famosos capitans que van prendre el poder al congrés de Sitges han demostrat aquests darrers anys que la seua capacitat i la seua cultura política eren ben limitades.


Això no s’ha acabat encara, és cert. Personalment, crec que, de les restes d’aquest PSC i d’alguns altres partits de l’esquerra, és imprescindible que n'isca una socialdemocràcia catalana que necessitarem més que mai a l’hora de construir les bases de la república catalana. No sé si això serà possible, ni si hi haurà manera de fer-ho. Però sí que és ben clar que el PSC que ix d’aquest cap de setmana és una autèntica ruïna.

Mail Obert