Opinió
-
Una vergonya de 37.500 milions d'euros
Vicent Partal
15.03.2013
-
De quin Francesc parlem?
Vicent Partal
14.03.2013
-
Alerta al filibusterisme
Vicent Partal
13.03.2013
-
Bush i Irac = Camacho i Catalunya
Vicent Partal
12.03.2013
-
Els de l'Onze de Setembre continuem ací
Vicent Partal
11.03.2013
-
Un nou govern, de concentració
Vicent Partal
08.03.2013
-
La frontera del bon dia
Vicent Partal
07.03.2013
-
La democràcia, contra l'altre
Vicent Partal
06.03.2013
-
Un estat que no deixa ni opinar
Vicent Partal
05.03.2013
-
Línies vermelles a TV3
Vicent Partal
04.03.2013
-
Allò que diga Espanya ja no és problema nostre
Vicent Partal
01.03.2013
-
El PSC no ho sap encara, però es va tornant independentista
Vicent Partal
28.02.2013
-
Un PSC desconegut
Vicent Partal
27.02.2013
Vicent Partal
23.07.2014
N'hem d’esperar res, de la reunió Mas-Rajoy?
Dimecres que ve, finalment, Mas i Rajoy s'entrevistaran al palau de la Moncloa. Després de mesos de rumors i més rumors, el penúltim dia de juliol tots dos presidents seuran junts i tindran una conversa de la qual sembla que hi ha qui espera molt. Però veig molt difícil que acabe passant res.
Sobretot perquè el marge de maniobra dels dos presidents és escàs. Mas s'ha blindat a còpia de deixar clar que no pot prendre cap decisió ell tot sol, sinó que ha de comptar amb el vist-i-plau dels partits signants de l'acord sobre la consulta. I Rajoy no pot fer un gir copernicà ni té gaire gent qui li l'exigesca.
La sorpresa no sembla possible que arribe des de la banda catalana. Mas té ben controlat l'espai polític propi. Hi ha un acord estable i l'inici de la retirada de Duran li facilita encara més les coses. És cert que hi ha consellers díscols amb agenda pròpia i algun dirigent de CiU que no acaba de veure clar el camí. Però la decisió d'anar a totes sembla molt més sòlida que mai.
I tampoc no és fàcil que arribe cap sorpresa de la banda espanyola. Rajoy té pressions, sobretot internacionals, però no semblen ara mateix prou contundents per a canviar la situació. Té a favor que dins el seu partit ningú no li discuteix la posició i a fora només es fan sentir les veus que reclamen precisament més duresa. Per prevenció, parlarà abans amb la nova direcció socialista però sembla que únicament per prevenció. Una cosa és fer mítings i numerets i una altra, propostes serioses. I el federalisme es queda, de moment i a casa dels socialistes, en el folclore i l'espectacle.
Malgrat tot això, hi ha un detall final que no seria prudent de negligir: poques oportunitats més tindran tots dos dirigents o aquell dels dos que vulga posar un pla sobre la taula, si és que cap ho vol. Perquè després de l'11 de setembre, si la mobilització popular és això que sembla que serà, no quedarà temps per a negociar res ni espai polític per a fer-ho. I l'agost és una mar morta, supose que fins i tot en aquest increïble 2014 que vivim. De manera que l’única, molt remota per a mi, possibilitat de sorpresa vindria de la por a no arribar ja a temps de fer cap més proposta ni tenir cap més oportunitat. O siga del tic, tac, tic, tac...
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Josep Jallé
Sincerament, i pensant en com han estat les coses des de fa segles, no es pot esperar res d’una trobada que sembla més aviat un muntatge per a entabanar, més encara, a fidels espanyols de socarrel, d’una banda, i per a complir amb un deure intern d’intent de consens i de cara al món exterior, d’altra banda. La comèdia en la política clàssica. No passarà altre cosa que acumular munició per vendre el “talante de escuchar a todos” per la part ocupant de Catalunya i de cara als propers mesos. Amb la tercera via, la del Si però No, morta i un impulsor, Duran, en retirada al seu estil, és a dir, sense fotre el camp mai, només queda que un Si o un No pel 9N, escalfat pel 11S a casa i el 18S a Escòcia. Això si, benvolgut director, agafem-nos be a les regnes perquè les sacsejades seguiran augmentant: intel·lectual per aquí, intel·lectuals per allà, església i militars acompanyant als valedors de la bíblia constitucional.
Que la dita popular castellera: quan els de baix es mouen, els de dalt cauen, ens faci valents i, si convé, sortim al carrer, festers i llibertaris. Salut!.
Jaume Jose Orianes
Tic, tac, tic, tac. La llei de finançament havia d'entrar en vigor el darrer 1 de gener i encara no saben com configurar-la. És més, avui publiquen uns comptes regionalitzats a la mida del PP (o de la FAES) que poc s'assemblen a unes balances fiscals. De tota manera reconeixen una gran diferència entre els resultats entre calcular les balances fiscals per un mètode o un altre, reconeixement que implica unes inversions molt mal balancejades.
Com més s'allunyi el resultat dels comptes regionalitzats del PP de les balances fiscals de flux monetari més motiu hi ha per fugir d'aquesta Espanya que no ens deixa opinar amb una consulta.
Diu que no és constitucional, però és una opinió de la que discrepo. Entràrem a la CEE com a demòcrates, per tant no puc estar d'acord en la supremacia de l'art. 2 de la Constitució (CE78) sobre l'art. 10.2. De tota manera Rajoy s'està posant la paraula constitució a la boca oblidant l'art. 95.2 que l'obliga a tenir prèviament un dictamen del Tribunal Constitucional. Així, és Rajoy el que clarament està fora de la CE78.
Ni el Tractat de Maastricht ni els subsegüents (Lisboa, etc) no eren constitucionals sense la reforma de 1992 de la CE78. Suposant la manca de democràcia d'aquesta CE78, només cal que la canviïn perquè passi a ser-ho.
Tic, tac, tic, tac. Rajoy art. 95.2 CE78! Tic, tac, tic, tac. Drets humans (art. 10.2)!. Tic, tac, tic, tac. Democràcia i reforma constitucional! Tic, tac, tic, tac. Rajoy (i FAES) no ens vulgueu enganyar amb els comptes territorialitzats! Tic, tac, tic, tac. Si el cost de mantenir Catalunya és tant alt perquè no permeteu la manumissió Catalunya?
Josep Blesa:
Totes les peces que es poden mostrar estan damunt de l’escaquer. Supose que gents d’ambdós bàndols liberals cerquen una cerca aproximació. Perquè seria el que el seny dicta. Crec que la situació és molt interessant. Tenim un lleó ficat en un atzucac acorralat. L’atzucac de la democràcia i la internacionalització del seu etern conflicte existencial. El conflicte shakespearià del “To Be or Not to Be”, d’España. Un atzucac en el què han anat endinsant-se a força d’atemorir les altres societats per comptes de cooperar. En el bàndol el primer ministre espanyol encara hi ha qui l’avalentona. Quan si per la força se’ls va la mà del poder apareix el descrèdit internacional. Encara més. Sols han mostrat “potència” amb estat petits com Noruega, Holanda, Lituània, etc..però quan ha vingut a dir algú fort, la callada ha estat per resposta. Ells coneixen les seues febleses. I nosaltres també. Saben que la posta la tenen perduda. Serà a l’any que ve o a l’altre amb el principat. El que intenten d’evitar és que l’estat els faça figa per la resta de colònies i es balcanitze en diversos estats. Fins i tot, temen que l’estat esdevinga una república. Per això, el primer ministre tempteja ades i ara, tot amollant frases incoherents i inconnexes. En el cos a cos amb càmeres estaria perdut. D’aquí les rodes de premsa davant de pantalla de plasma. Un personatge acaçat per la corrupció de ple. No sols pels afers del seu partit sinó per la dedicació privada (encoberta) de registrador de la propietat a Santa Pola ( Baix Vinalopó). Ha de ser l’únic primer ministre de l’Europa comunitària amb un tràfic d’influències tan en vigor. Tan descarat. Enredat en la pròpia teranyina que han anat teixint ell i els seus socis. Un lleó, si escodrinyeu bé, perplex. Incrèdul del que li està passant.
Enfront, a la boca de l’atzucac tenim el M.H. President. Quin paper ha de jugar? Potser deixar-li un estret carreró per on puga fugir el lleó amb el cap en alt, malgrat la consulta mig “permesa” o mantenir-se estàtic amb la qual cosa sucumbirà el primer ministre espanyol per impotència. Aquesta serà el desenllaç més probable. Malgrat que la rumorologia ha activitat la possibilitat d’eleccions al novembre per a fer coincidir amb la consulta i minvar l’atordidora consulta principatina. Crec que els populars espanyols han començat a barrinar sobre l’estat federal. Una tradició nostrada en la qual ells mai no s’havien parat. I els socialistes encara menys. Sols quimèricament i utòpica. Artur Mas tampoc no és John Adams, ni T. Jefferson, ni J. Madison, ni Gandhi, ni Ben Bella. Es podria demanar, molt honorable president i consellers del CATN un esforç mental envers Elx i Pollença “ençà” per obrir un plus de democràcia induïda i dret a decidir? Em pense que no. Veritat, Jonqueres i Herrera?.
Fora d’això, serà per a veure-hi, l’entrevista de tots dos, pel forat del pany. Crec que en el programa “Polònia” han fet algun “teaser” de bestreta.
Xalaríem !
Josep Usó
Pense que l'entrevista Mas-Rajoy només donarà arguments a aquells que no els necessiten. Em referesc als espanyolistes de pedra picada que, estic segur, després afirmaran allò de "el president Mas s'ha negat a negociar cap de les propostes que li ha ofert el President Rajoy. Com a preparació d'aquest discurs, al diari El País, que figura que és progressista, uns dies enrere publicaven una enquesta on els catalans anaven a votar sÍ-sí en un 47%, no un 38 % i sí-no al voltant d'un 8%. I el titular deia alguna cosa com que "la tercera via creix entre els catalans".
Però el marge de maniobra dels dos personatges, especialment de Rajoy, és pràcticament nul. Només podria oferir alguna cosa (no dic interessant, dic alguna cosa concreta) prescindint de la major part del seus ministres (com a mínim, del d'economia, afers exteriors, educació i vicepresidenta) i de la opinió del partit que figura que és el de la oposició. El PSOE que, de la mà de Pedro Sánchez, un home incapaç de dir res amb traça, sembla destinat a l'ensulsiada final cap al no-res.
De manera que pense que l'encontre serà una espècie d'acomiadament. Perquè immediatament després de l'agost vindrà un onze de setembre que ja es perfila com històric. I, a partir d'ací, només restaran 59 dies per al referèndum. Menys que res. I amb els ciutadans (i molts empresaris) més decidits que els seus líders polítics, aquests poc més que seguir el camí previst, podran fer.
S'acosten dates apassionants.
Joan Ferrer
El M.H. President Artur Mas s'ha de mantenir ferm. No pot "baixar del burro", ara!
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015