Espanya és divisible

L'advertiment subtil però públic de David Cameron al govern espanyol sobre el referèndum i Catalunya va tenir un efecte ràpid. Poques hores després i a través del ministre d'Afers Estrangers, el govern de Rajoy va respondre al primer ministre britànic dient que Espanya no era divisible.

Caram, quin argument més peculiar. 'Espanya no és divisible' és una oració estructurada gramaticalment per semblar un fet. Com ara 'el sol ix per l'est' o 'la pluja prové dels núvols'. Però amb una diferència bàsica. Aquestes darreres frases són fets, o siga, coses que passen tant si la nostra opinió hi és favorable com si no. I la frase de Margallo, no. És una opinió, potser benvolent i tot, però és una opinió que no resisteix ni la mínima anàlisi factual.

No parle d'un passat remot. Seria divertit d'invocar aquell article primer de la constitució de Cadis que deia que Espanya era 'la reunió dels espanyols en tots dos hemisferis', per cert també indivisible ja aleshores. Llavors Buenos Aires, Lima o l'Havana eren una part indivisible d'Espanya, i ara tothom pot comprovar que això ja no és cert. Però anar-nos-en tant de temps enrere a algú li pot semblar injust. Per tant, ho deixarem en un temps més raonable, si més no per a mi: la meua vida.

Quan jo vaig nàixer, un lloc que es deia Bata era part indivisible d'Espanya i un lloc que es deia Villa Cisneros era part indivisible d'Espanya. Quan presentes arguments amb la rotunditat amb què ho fa el ministre Margallo és d'esperar que la prudència més elemental t'obligue a tenir les espatlles guardades per a saber respondre amb un mínim de coherència a les qüestions que vindran després. Però ell tira pel dret, i pronuncia una frase com aquesta malgrat que no pot ignorar que l'Espanya actual és més petita que l'Espanya on ell mateix va nàixer. Perquè, en la seua vida i en la meua, parts d'allò que aleshores era Espanya, províncies que m'havien fet estudiar a l'escola i que teníem pintades en el mapa de la paret, han deixat de ser-ho.

Un fet que, per cert, Margallo hauria de tenir especialment en compte, perquè va ser precisament el seu mentor polític, Manuel Fraga, qui va intentar primer d'evitar la independència de la Guinea espanyola, concedint-hi un estatut d'autonomia, i després no va tenir més remei que negociar-ne la secessió. Secessió que Espanya no va poder evitar, com tampoc no va poder evitar que Sidi Ifni tornàs al Marroc o que el Sàhara Occidental fos envaït.

De manera que el fet contrastat per la realitat no és que Espanya siga indivisible sinó el contrari: que Espanya és divisible. Perquè ha passat, s'ha dividit. Si Espanya fos, per alguna essència sorprenent, una nació indivisible, aquesta indivisibilitat tant valdria cap endavant com cap endarrere i, per tant, no s'hauria dividit mai. Si un dia, un sol dia, el sol hagués eixit per l'oest, en algun moment de la història i en algun lloc, això sol ja anul·laria la norma. I l'eixida del sol per l'est deixaria automàticament de ser un fet i de ser indiscutible.

Ara per ara, però, l'eixida del sol pertany a la categoria dels fets demostrats i irrefutables. I la indivisibilitat d'Espanya, només a la categoria de les opinions --sempre discutibles, ja ho sabeu.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El fet contrastat per la realitat no és que Espanya siga indivisible, sinó el contrari: que és divisible. I ho serà encara més.