El perill de la dependència

El president Mas va dir ahir que el catalanisme havia estat la gran força constructora de la societat del benestar al nostre país, i que per això ara no es podia demanar que aprovàs un pressupost que la destruiria. Amb independència de l'exactitud del comentari, que no compartesc al cent per cent, Mas té raó. Continuar pel camí de les retallades i fer créixer encara més les dificultats de la ciutadania va contra allò que el catalanisme, més enllà de sigles i partits, ha representat en el curs de la història.

La rectificació del govern de CiU, en aquest sentit, és una bona notícia. Hi ha qui creu que és pur oportunisme. Jo crec que no. Pense que els dos primers anys de govern de CiU hi va haver una excessiva apologia de l'austeritat que ara se'ls gira contra, i em sembla que calen gests més contundents que refermen que efectivament l'època és diferent. Però no crec que siga bo fer demagògia sobre tot això. És evident que els governs anteriors havien deixat la Generalitat en una mala situació, però també és cert que hi ha hagut un excés de confiança en les polítiques liberals i poca sensibilitat social. 

El fet important ara, tanmateix, és que el govern de Catalunya comence a separar-se de l'ortodòxia de l'austeritat, tan contundentment com siga possible. I en aquest sentit constate que CiU simplement fa una evolució comparable a la de molts partits centristes i moderats europeus, que van abraçar la doctrina oficial amb entusiasme, i amb excés de zel i tot, però que amb el pas dels anys s'han adonat que el risc de la desestabilitació social és molt més important i perillós que no el de la desestabilitació financera.

En el nostre cas, però, amb un problema gravíssim afegit: que no tenim eines per a fer polítiques diferents. En aquesta qüestió, com en cap altra, es posa de relleu com n'és de dependent i subordinada l'autonomia respecte del poder central espanyol i com n'és de perillós dependre'n. El pressupost i les dificultats que té ara mateix són l'emblema de la dependència, però sobretot en són la conseqüència trista, el preu que paguem com a societat perquè no fem el pas que sabem que cal fer.

Perquè, avui, Artur Mas podria captenir-se com Enrico Letta i anunciar mesures per a alleugerir la crisi a les famílies, a les empreses, a la gent. O podria negociar aliances amb Hollande, que ja ha advertit que no podem continuar per aquest camí. O podria proclamar amb l'autoritat d'un cap d'estat, com ha fet Cavaco Silva, que el país és més important que les finances. El problema és que no ho pot fer perquè no té cap palanca de poder real que siga capaç de canviar la situació amb la seua voluntat. Ni pot ell, ni els partits que li demanen que ho faça, ni el parlament, ni el país. I, per si no n'hi hagués prou, encara hem d'aguantar constants trampes, travetes i deslleialtats del govern de Mariano Rajoy.

Sincerament, no sé imaginar un argument millor per a demanar que el procés s'accelere i que la independència es visualitze definitivament en un horitzó temporal pròxim. I no per canviar la bandera, sinó per poder canviar el país.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A tot Europa creix la crítica a l'austeritat i es rectifiquen polítiques. Però el govern català no pot fer res tot sol.