I l'estat se'l van quedar ells

En alemany en van dir 'Entnazifizierung' i després el Pentàgon es va inventar el terme 'desnazificació'. Fou una enorme campanya portada a terme a Alemanya i Àustria immediatament després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu, aconseguit, era apartar dels llocs de poder i influència tothom qui hagués militat al partit nacionalsocialista alemany durant el règim de Hitler. I, evidentment, prohibir qualsevol organització que tingués la més mínima relació amb el nazisme. La reconstrucció d'Alemanya es va fer, doncs, sobre bases democràtiques ben sòlides, com s'ha comprovat durant els decennis següents.

Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l'estat espanyol, una diferència que paguem ací. A l'estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme, sinó que van pactar-hi. No únicament no es va netejar l'estat, sinó que el deixaren a les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista no va ser apartat del lloc que ocupava. Els van permetre de continuar fent la seua feina. Evidentment, a l'aparell de l'estat hi va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van romandre al seu lloc, esperant que els arribàs un temps millor. I per això ara passen coses que, explicades a qualsevol país europeu, causen estupor.

Per exemple, aquesta història que us explicàvem ahir: que l'autor de la increïble nota de premsa del govern espanyol sobre la xiulada al rei al Camp Nou sigui un ex-periodista del diari Arriba, òrgan oficial de la Falange. No tan solament periodista, per cert, sinó cap de secció. Segons les metadates va ser ell. Ell ho nega, i és possible que algú agafàs una plantilla del seu ordinador, fet que n'explicaria la signatura. Però, escolteu, el problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d'un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència. Aquesta és la qüestió.

Durant anys hem sentit bromes sobre els fills de franquistes que feien política i ocupaven els ministeris que havien tingut els seus pares. Afegim-hi ara aquest detall: els còmplices del franquisme que avui a l'estat espanyol poden exercir sense problemes una professió vinculada a la política. Recordem l'advocat d'Alícia Sánchez-Camacho, un senyor que va signar la pena de mort contra Puig Antich i que encara avui diu que era legal. Per posar-ne només un exemple.

Atordits per la transició, aquesta gent va acceptar, més o menys, les formes democràtiques. Però quan la involució esdevé evident, com passa ara amb el PP, tornen a ser, ras i curt, allò que han estat sempre. En el llenguatge i en les formes. Especialment quan apareix el component nacionalista espanyol, una de les fonts bàsiques del franquisme que ara ho continua essent del PP —com és natural. Això que encara veiem avui: el menysteniment de la pluralitat lingüística i nacional, el desgrat envers la democràcia, l'apel·lació a idees tan insòlites com ara que la constitució passa per damunt dels drets..., tot això té un origen incontestable: el franquisme i la seua manera d'entendre el món.

Senzillament, no vam fer allò que sí que es va fer a Alemanya i a Àustria, i el franquisme va poder restar al lloc on era més fort, o siga, a l'estat. Aquest és el gran fracàs de la democràcia espanyola, com encara és fàcil de veure quaranta llarguíssims anys després.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Joan Miquel Monjo

A les passades eleccions vaig haver de votar per correu, ja que durant uns dies havia de ser a París.
Quant els amics francesos me demanaven per el brusc canvi de vot, els explicava que a Espanya no hi havia un govern de dretes, a l'estil de l'UMP d'en Sarkozy, sino un d'extrema dreta, estil FN d'en Le Pen. Davant la seva incredulitat, els vaig haver de convença de la realitat citant al propi Jean Marie Le Pen, que durant una estada a Formentor, va contestar a un periodista dient: 'El Front Nacional no es pot implantar a Espanya perquè el PP ocupa el seu espai'.

Pep Agulló

Resulta “curiós" que les conclusions de fets tant evidents que explica l’editorial no es fessin 40 anys enrere. La pregunta que no es fa l’editorial és ¿Com pot ser que es permeti tot això durant tant de temps? No sé si el llibre d’en Lluc Salellas "El franquisme que no marxa “ respondrà la pregunta, però hauríem buscar la responsabilitat en el pacte de la Monarquia amb els estalinistes i socialdemocrates: el reconeixement i homologació del franquisme com a força demòcrata a canvi d’un plat de llenties: la legalització del PCE i PSOE. I si no mates la bèstia aquesta acabarà devorant-te. El franquisme amb el control total de l’aparell de l’Estat (els 3 poders) i una sòlida base de valors del nacionalisme espanyol, ha impregnat transversalment amplies franges de la societat castellana (franquisme sociològic), i els anomenats partits d’esquerra espanyols (no han estat exemptes les autonomies) van agafar molts d’aquests valors franquistes autoritaris, repressius i corruptes creant tot un estil de fer política “a l’espanyola". Però, és clar, arribar a aquesta conclusió tindria conseqüències polítiques que pocs partits actualment no volen assumir. L’herència política és allargada.

I així, s’han anat construint projectes socials i polítics “progressistes” o reaccionaris sobre aquests fonaments intocables: anys de bipartidisme (esquerra-dreta), ara, Podemos, Ciudadanos, Catalunya en Comú…Alguns ja es poden anar declarant revolucionaris que el seu cosmopolitisme cap en el limitat i reaccionari sac de la unitat d’Espanya, dels centralisme més intolerant, de l’espoli fiscal històric de la perifèria, etc, etc. Si n’hi ha d’arguments per desemascarar tanta claudicació davant d’un Estat que en tots els seus governs no ha estat mai democràtic i carregar els neulers p.ex. a la Generalitat. Sobre victimisme i falta combatre fins al fons aixecant sense complexos la llosa històrica de l’esquerra espanyola veritable coartada de la permanència d’aquesta situació.

Robert Mora

Tota la raó Vicent. Per començar de nou en qualssevol cosa, cal deslliurar-se de la ganga que dificulte un cou començament. Això no implica de cap manera l'amnèsia ni l'oblit, ans al contrari, per fer net cal no oblidar l'etapa anterior. L'enllumenament no és fa oblidant l'edat mitjana però si edificant la nova etapa sobre noves bases i amb nous protagonistes.

El paral·lelisme que fas amb Alemanya és pertinent de totes totes. Allí el nazisme va ser derrotat, aquí el franquisme va fer la mutació de si mateix, es a dir, no va haver-hi cap mutació sinó simple emmascarament.

Hem arribat tard però. Com diu la dita, “lo que mal empieza, mal acaba” i la Transició va començar mal, perquè simplement no va existir cap “Transición” sinó merament un canvi de jaqueta i jupetí.

Ara veiem a ex presidents com l'Aznar bramant davant el micrófons coses com “No quiero que vuelva la izquierda” o a personatges com Esperanza Aguirre cridant a la Guerra Santa contra el comunisme i fent discursos apocalíptics sobre la fi de la “democràcia” si guanyen aquells als que ella no reconeix cap dret al joc polític. 

Exactament igual que durant el franquisme.

Si algú ho sap be, si algú a patit aquesta farsa en pròpia carn més que ningú altre a l'estat hem estat els valencians. Resulta difícil descriure per aquells que no ho han viscut el que va significar la Batalla de València i les seues seqüeles, en un ambient infinitament més tòxic que l'existent a ple cor del franquisme.

Sóc pessimista, perquè el franquisme “derrotat” parcialment ara a les urnes en les sigles del PP i reencarnat en altres sigles com Ciutadans, UpyD i infiltrat insidiosament a les rengleres del socialisme espanyol és infinitament més fort que el franquisme de la Ttransición.

Ens esperen moments durs, sobretot a nosaltres els valencians. Augure una guerra més que no una altra Batalla. Ara però l'hem de guanyar, com diuen ara, s-i o sí.

Josep Amilcar Albert

Completament d'acord amb tu, Vicent. A més cal destacar l'acolloniment dels que van pactar amb els fexisites per fer aquesta, la seua transició, fent passos enrere a cada escomesa dels neofranquistes, perdent el poc terreny que es va aconseguir guanyar amb el pacte. I per acabar, fent aquesta lectura de la seua constitució espanyola, que els democretins calquen, i que consisteix en igualar la Constitució Española amb els Principios Fundamentales del Movimiento. Això és res, com si res hagués canviat!!

Josep Jallé

No és que tornen a ser, com comentes, sinó que mai han deixat de ser-hi i manar, amb psudo titelles interposades. Han controlat tota mena d’evolució, des del redactat de la Constitució - sala amb els militars al costat dels 12 redactors - passant pel 23F i seguint fins avui. Imposant de cap d’Estat a un juramentat dels Principios de Movimiento i a la seua descendència, entre altres detalls de públic domini. A Alemanya, Àustria i d’altres simpatitzants va caler una derrota bèl·lica, una gran derrota, com al Japó. Desprès els actes de contrició, perquè ho de la reeducació és més relatiu. L’ADN sempre sura. Però a l’Estat espanyol, el feixisme triomfador encara és hora de que hagi acceptat i demanat perdó pels excessos i crims. Què dic perdó: ni feta una simple declaració de lament dels excessos. Firme el ademán, sostenella i no enmendalla i del Rey abajo, ninguno son tres dels molts trets que sintetitzen l’ADN triomfant vers els que sempre hem esperat en gest, un detall per a la reconciliació. En va. Ens segueixen prenent per babaus, dia si, dia també. Ho som?.

Joan Guasch

Jo penso que això que dius santament, i que s'ha anat evidenciant amb els anys, no prové només del franquisme, sinó que té unes arrels molt profundes en la manera de ser de Castella, que és qui es va imposar a la Península. La seva historiografia (Viriatos i companyia) arrenca al segle dinou, però és la solidificació d'un pensament més antic i més integrat el la seva normalitat. No debades, Espanya no ha viscut quasi mai en democràcia i no en sap, ni sap respectar els pactes que signa. La seva "missió divina" és uniformitzar el territori que consideren seu. La por em ve de tanta gent que no sap o no vol saber o se sent còmoda amb aquestes circumstàncies i, quan sento aquests dies parlar del pont aeri progre entre Barcelona i Madrid, m'agafen calfreds, perquè molta gent pensarà que desapareixerà la guerra que ens ha declarat Madrid i això no serà. La bèstia renaixerà com fa sempre, adoptant la forma que més convingui, i continuarà més endavant la seva necessitat sagnant d'anihilar cultures. No se com s'hauria de fer entendre als que encara parlen d'entesa amb l'Estat que no hi ha entesa possible, que el Poder del centre és el de sempre, més desfermat, com ara, o vivint d'amagatotis en les clavegueres. Jo no vull que els meus fills hagin de tornar a lluitar la nostra guerra, que és la dels nostres pares, la dels nostres avis... Vull que la seva energia sigui per a construir un món millor, que bona falta ens fa.

Salvador Rofes

No cal afegir res. Està passant el que tots sabíem.

Àngels Folch

Això és així i és greu. És greu que l'Espanya republicana vagi perdre la guerra. És greu que els demòcrates espanyols deixessin escapar l'oportunitat de regeneració democràtica que, per defunció del protagonista, podia haver suposat el final de la dictadura. És greu que ni els espanyols, ni els catalans, ni els bascos, ni els gallecs, ni ningú tingués el coratge i la clarividència que hauria calgut, tant als anys trenta com als setanta. Tots plegats hem perdut vuitanta anys! Gairebé un segle.

I el que vam perdre no va ser només la possibilitat de tenir un estat realment democràtic, sinó també la capacitat de discernir entre allò important i allò accessori, entre les coses fonamentals i les secundàries. Es va perdre també la possibilitat de regenaració i d'educació democràtica, la possibilitat de fer l’aprenentage democràtic necessari per a poder ser ciutadans políticament madurs. Ens hem fet més vulnarables, més fàcilment influenciables. Quaranta anys de dictadura i quaranta més de misèria democràtica no són cap garantia de bona salut.

Després de vuitanta anys d’indigència democràtica és lògic que no hàgim guanyat tremp polític, sinó que és probable n’hàgim perdut.

I la pregunta s’imposa: tindrem, ara, el coratge i la clarividència per a fer allò que cal fer per a garantir la independència de Catalunya? Si ens treiem de sobre tots els estereotips d’aquests vuitanta anys sí, si no, ho dubto.

Si volem viure en un país on s’acabi definitivament amb aquesta impunitat, on el franquisme i el feixisme no hi tinguin cabuda, on no es perverteixi la democràcia, on no es menystingui la diversitat, on el respecte sigui la base de la convivència, cal, és imprescindible que tinguem el coratge de fer allò que faria qualsevol país políticament madur: unir-nos per trencar les cadenes i construir un país nou i millor.

Josep Usó

He quedat molt astorat en saber que el qui va redactar el "comunicado" per la xiulada és un cap de secció del diari "Arriba". És evident, el fracàs de la transición. Estem allà on érem just l'endemà de mort el Caudillo. Senzillament, més vells i amb menys per a vendre. En aquests quaranta anys, s'han venut tot allò que es podien vendre: Les grans empreses, els monopolis, la sobirania econòmica a canvi de res... Com han fet sempre. I ara, econòmicament enfonsats i plens de rancúnia en veure que el món segueix endavant sense ells, descobreixen que poden dir aquestes barbaritats, defensar obertament postures feixistes, i no els passa res.Però sí que els passa. Menys de dotze hores després de fet el comunicado, tothom sabem qui és el responsable. Això vol dir que ja no estan segurs. No controlen la informació, tampoc. Ni la seva pròpia seguretat. 
Ara; el que està més que clarque mai  és que amb aquesta gent, no hi ha res a negociar. L'únic camí és la independència. Com ha fet tota la resta de països que han estat sota el seu jou. 

Josep Albà

Veritats com a cases de pagès en l'editorial d'avui, Sr. Partal, veritats que no poden ser discutides ni matitzades, ni per descomptat, ignorades. Com sempre, ells continuen al seu lloc, ells i els seus hereus directes, des del tron d'Espanya fins els antiavalots de les policies que haurien de ser democràtiques. Però, també com sempre, no són més que una banda de covards.

Per molt que encara manin i que influeixin en l'aparell de l'estat i en la pròpia societat espanyola, no tenen valor per autoanomenar-se amb el seu nom. Tenen, encara, por a dir qui són i què defensen. No són més que uns covards, uns miserables acollonits pel que està passant a Catalunya i ara, beneïts siguin tots els déus, també a València i a Mallorca.
No diran que són els hereus de Franco, els fills del Movimiento o dels assassins de Falange Espanyola. S'amagaran sota sigles de tota mena perquè són uns covards, i per això mateix els guanyarem. 
Fugiran com rates de Catalunya de la mateixa manera que van fugir del Sahara Occidental mentre el seu Caudillo rebentava lentament travessat per quaranta tubs.
Tot depen de nosaltres i ja només ens falta l'empenta final. 

Almar Bosch

Son els que no es renoven mai. Sempre hi son, sempre al servei de la ideologia que els seus pares/avis i rebasavis varen imposar per la força de les armes.
De la mateixa manera que els morts a les cunetas s'ignoran, aquets fatxas que sempre permaneixen a organs de poder, segueixen imperturbables fen la seva tasca: federacions d'sport, organitzacions empresarials, organs judicials, els poders eclesiastics...cap d'ells sotmesos a cicles electorals i ajudant a apodararse del Estat en benefici dels guanyadors criminals del cop d'estat que va deixar Espanya desagnada.
L'ultima aberracio d'aquet govern en descomposicio, la denuncia de la xiulada i l'impunitat de les decisions judicials que vindram, aumentarant el ridicul internacional de la marca Espanya.
Pero tot plegat, no son mes que affers interns del 'reino de españa. I el Manuel Roca es un gra de sorra en el engranatge total.

Ramon Perera

Després d'un editorial tan aclaridor sobre uns fets que no haurien de requerir-ho, gairebé només queda afegir que, deixant a banda altres consideracions, com que no tenim cap força, tal com ha estat demostrat a bastament, per canviar l'estat espanyol, l'única eixida és la de fotre el camp per bastir un nou estat democràtic. I com més aviat millor.

Jordi Camprubí

La transició tal com es va fer i pactar va ser un engany i un intercanvi de cromos entre els naixents partits de dretes i d'esquerres amb el franquistes de tota la vida. I així estem, i ja portem gairebé 40 anys. Gent franquista tant significada com Fraga, Samaranch o Martín Villa, entre d'altres, van ocupar càrrecs importants en aquesta democràcia imperfecta que hi ha a l'estat espanyol. I no oblidem mai que en Franco va investir hereu seu el Borbó pare i aquest ha passat el testimoni al Borbó fill. Una monarquia imposada en una constitució sacrosanta que l'estat espanyol mai modificarà en aspectes substancials. Alguns dels anomenats pares de la constitució, per cert entre ells alguns de catalans, ens van fer un  flac favor. Tinc moltes ganes de llegir el llibre d'en Lluc Salellas, El franquisme que no marxa, que es presenta el dia 4 a les 7 del capvespre a la seu d'Omnium.

Joan Ortí

Aquest franquisme que no es va saber apartar durant tota la transició de la primer línia de la gestió tal com es va fer a Alemanya i Àustria, es el que ha mantingut viva la persecució contra la cultura i la llengua catalana al llarg de tot el territori de parla catalana. Reencarnada per Aznar i Rajoy.

 Però al mateix temps no ha permès que “el progressisme democràtic” tampoc avancés en la seva lluita per conquerir les llibertats col·lectives i fer funcionar l’engranatge d’un estat plurinacional. Això ha quedat totalment ancorat, ni tant sols s’ha pogut plantejar d’una manera seriosa, el fet federal. I a mes, els partits progressistes i degut aquest immobilisme s’han convertit en espanyolistes.

 Però encara una altre factor ha perjudicat d’una manera gravíssima, -la no eliminació del personal franquista-, col·locat en tots les esferes del poder, em refereixo a la corrupció, perquè la corrupció en època franquista era activitat quotidiana i aquesta practica es va anar infiltrant en les noves “estructures democràtiques” de l’estat fins convertir-se al cap de trenta anys en un entramat dins del sistema de partits espanyol, en un autèntic femer.

I un darrer factor i al marge de trobar personatges ben curiosos que poden obri la boca i quedar-se tant amples, fent proclames al millor estil nazi, tenim un rebrot organitzat de l’extrema dreta, aquest entramat de franquistes dispersos per tot arreu, a permès que s’anés traspassant i transmetent el pensament únic i la prova mes evident es el fenomen mediàtic de Ciudadanos que amb quatre mesos han sorgit com a bolets per tot arreu, es com l’intent de l’operació Roca però aquesta vegada amb èxit i en una línia no pas de centre, sinó totalment decantada cap l’extrema dreta. 

director@vilaweb.cat

El problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d’un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència.