La lliçó de Teresa Rebull

Hi ha dies que, a l'hora de fer aquest editorial, he de triar entre molts temes. Avui podria ser un d'aquests dies. Podria parlar del gravíssim atac que significa la impugnació de la llei d'acció exterior de la Generalitat. Podria parlar de l'engrescadora convocatòria de l'últim 25 d'Abril abans del canvi a València. Podria parlar de com és que un dels advocats que hi ha al rovell de l'ou de Barcelona movent els fils ocults del país, Emilio Cuatrecasas, acabe essent processat per frau fiscal. Podria comentar la cara de por de Draghi quan és atacat amb confeti…

Triar, en definitiva, és indicar. I per això exactament, conscient d'això, avui trie parlar de la mort de Teresa Rebull. I ho faig per explicar que de totes les coses que han passat aquestes darreres hores la que em sembla més important és la mort d'una dona generosa en extrem, valenta i lluitadora sense defallir, rica en valors i en art i lliure de saber on acaba i on comença el país que és el seu. Teresa Rebull.

El relat el pot fer moltíssima gent millor que jo. Teresa Soler, Teresa Rebull de nom artístic, cantant, pintora i tantes altres coses, va haver de travessar una ratlla que en deien frontera el 1939. Militant del POUM, va lluitar en la resistència contra el nazisme, va donar tot el suport possible i imaginable als qui lluitaven contra el franquisme i va treballar per la cultura i per Catalunya sense pensar ni un segon en les conseqüències. Ho va fer amb una generositat única, amb una obertura de mires que la feia ser amiga de gent tan i tan diferent i amb una constància que avui no tenim el dret d'oblidar ni de negligir. Una constància que hauria de fer pensar a aquella gent que es queixa perquè, encara, haurem de fer una altra gran manifestació --divendres passat, la Teresa, a noranta-cinc anys, encara inaugurava una exposició i estic segur que, de la manera que fos, hauria estat a la Meridiana l'11 de setembre.

Ja ho sé, que no és el gran tema mediàtic del dia. Ja ho sé que fins i tot molta gent ho passarà per alt o en parlarà com una anècdota de segona fila. I ja ho sé que sóc jo qui imposa avui la meua subjectivitat en l'ordre informatiu d'aquest editorial. Però ho faig perquè crec que de tant en tant cal recordar que si som on som és per gent com Teresa Rebull. Res no ve del buit, res no ha aparegut del buit i si no sabem d'on venim no arribarem on volíem anar. Han estat anys i panys de duríssima recuperació fins a poder arribar a les portes de la llibertat. I quan era més difícil i molt poca gent estava disposada a jugar-s'ho tot, la Teresa Rebull hi era. Jo, si més no, això no pense ni oblidar-ho ni minimitzar-ho.

I Teresa Rebull hi era, afegiré, sense pensar en les conseqüències que la seua fermesa podia tenir i tenia. Ni per a ella ni per als seus. Especialment tampoc, i això ho vull remarcar, sense creure en les fronteres que ens imposen.

Avui sent molta tristesa quan veig tanta gent que diu que hauríem de fer baixar el to a Catalunya Nord per a no 'fer enfadar' França. Com si els catalans de Banyuls de la Marenda, Teresa fins ahir, foren una cosa diferent de nosaltres. Ella, quan rebia 'els exiliats' amb els braços oberts i els omplia d'atencions, no va tenir mai en compte què devia pensar Espanya ni si li convenia o li deixava de convenir a Catalunya Nord i al seu moviment polític i cultural despertar el neguit de les autoritats de l'altra banda de la ratlla. Per a ella Sabadell, la seua ciutat, i Banyuls, el seu poble, eren, com ho són, un sol país. I actuava en conseqüència. No pensant què diran França o Espanya sinó què volem nosaltres.

Simplement, gràcies per la lliçó.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Joan Rubiralta

No sé si és perquè m'estic fent gran, però cada vegada més veig que ens van deixant persones fonamentals per la nostra cultura i per la nostra nació. La Teresa n'ha estat l'última i no puc fer altra cosa que notar una profunda tristesa per la pèrdua  per dol de la seva família, però al matetix temps recordar el seu mestratge, la seva valentia fora dels límits i el seu coratge per enfrontar-se a tants desastres com li va tocar viure.

Vaig tenir la sort de veure-la en una actuació a la Universitat Catalana d'Estiu a Prada fora de programa. Llavors ja era una mica gran però cantava amb tanta passió que em va posar la carn de gallina. Una passió que era el seu ADN pel que fa a la vida que li va tocar encarar i que hauríem de recordar contínuament. A banda dels records, ens queden el seu exemple i les seves cançons, sort d'això. Per aquesta raó crec que seria bo que una discogràfica atrevida com ella, reedités tota la seva discografia i es publiquessin més llibres sobre la seva tasca en favor de la pau, de la cultura i de la lluita per la llibertat de tota la nostra nació. No hauríem d'oblidar mai el seu exemple i tenir-la present en els moments actuals.

Feliu-Joan Guillaumes

Avui senyor Partal, ens heu donat una lliçó; però no de periodisme, ni tant sols de política, si no de moral: que mai l'urgent ens faci perdre de vista el que és important, que mai perdem la decència ni la humanitat en l'exercicí de la nostra feina, en el quefer diari.

Joan Guasch

Algun dia hauríem de fer un monument per no perdre de la memòria tots aquests pals de paller que, en els temps més foscos del nostre país, ens han salvat els mots, ens han salvat les idees i ens han salvat l'ànima, molt sovint des de la humilitat i la discreció, amb una feina constant, amb voluntat de ferro, construint camins, massa vegades en la solitud de la distància. Ens han passat el testimoni de fer perdurar la nostra cultura, la nostra manera d'interpretar el món, de donar nom a les coses, d'entendre'ns amb els altres, de conviure entre naltros. Aquest testimoni que hem de passar als nostres fills, per perdurar, per contribuir a la imprescindible diversitat del món, que és l'únic que salvarà la humanitat quan ens hàgim humanitzat i arribem a la consciència d'espècie. 

Concepció Gaya

Felicitats per la tria del tema d'avui i gràcies per fer-nos pensar en persones com la Teresa. 

Àngels Folch

Has triat bé! Aquesta és per nosaltres (o ho hauria de ser) una notícia destacada i rellevant. Gràcies per dedicar-li l'editorial. I gràcies a la Teresa Soler per l'exemple de coratge, de constància i d'humanitat. Exemple que avui, més que mai, ens convé seguir. Descansi en pau!

Josep Blesa

Parafrasege en Galeano: “Hi ha molta gent petita,  en llocs petits, fent coses petites que poden canviar el món”.  Per sort i degut a la nostra condició de submissió, alienació i aculturació secular,  aquesta societat està plena de persones (menudes, mitjanes i grans), en llocs amagats, que estan canviant l’univers. A cada puntada que peguem cal que travessem la Terra. Sols així podrem sobreviure-hi. 

Tants rebels n’han marxat, darrerament, que la seua absència és un cant a l’amor humà eixordador.     

Josep Usó

Em sembla una tria original, la d'avui per a l'editorial. Perquè la cara de Draghi és tot un poema. O la desesperació de l'estat Espanyol tractant d'impedir l'inevitable a través d'un Tribunal Constitucional sense prestigi ni legitimitat eren per per comentar; però pense que el Vicent fa bé. Al capdavall, sempre s'aconsegueixen les grans fites gràcies, entre altres, a moltes persones, anònimes o no, però que no pensen en el seu propi benefici ni situació quan les fan. És el cas de la Teresa Rebull com ho era la de les persones (poques) que ajudaven els fugitius dels camps d'extermini nazi al llarg de la Gran Guerra. O als qui han continuat parlant català als fills malgrat les prohibicions i els entrebancs. o als qui han confiat en l'escola pública per davant d'alternatives de cartró pedra. I a tants i tants ciutadans que han ajudat i ajuden als altres perquè saben que la pobresa ens pot arribar a tots, un dia o altre.

Que valga el seu homenatge a tots aquells que fan el que poden en silenci, sense esperar res més a canvi que la pròpia satisfacció personal i ser coherents amb el seu pensament i les seves idees. A tots, moltes gràcies. S'aconseguirà la Independència. I serà, en bona part, gràcies a vosaltres.

director@vilaweb.cat

Per a Teresa Rebull Sabadell, la seua ciutat, i Banyuls, el seu poble, eren, com ho són, un sol país. I actuava en conseqüència. No pensant què diran França o Espanya sinó pensant què volem nosaltres.