L'error de Pablo

Pablo Iglesias va fer una demostració de força ahir a Barcelona. El seu partit va aconseguir un èxit notable de públic i d'expectativa amb el míting al pavelló de la Vall d'Hebron. Feia molt de temps que un partit espanyol no mobilitzava tanta gent al Principat i això cal tenir-ho en compte. Una altra cosa és si encertà el missatge o no.

Podem és un muntatge polític fred i calculador, tot i que disfressat de passió. Els impulsors són politòlegs i dominen la tècnica de la política com pocs. Pensen amb dades al cap, xifres, estatístiques. Saben quin és el seu mercat i què vol sentir. Saben que són ells que han d'adaptar-se al mercat i no a l'inrevés. I saben interpretar bé les reaccions socials, gairebé sempre.

Tanmateix, ahir Pablo Iglesias es va equivocar. Ser Pablo Iglesias déu ser molt difícil, certament. La sobreexposició mediàtica a que és obligat a mi em sembla inhumana. El líder de Podem ahir per primera vegada va comprometre el futur del seu partit amb una actuació molt equivocada. I el dubte que tinc, ara com ara, és si això va passar perquè els politòlegs de Podem no han entès què passa a Catalunya o perquè han entès què és en realitat Espanya —que em sembla l'opció més possible.

Perquè si haguessen entès què passa al Principat no s'haurien situat tan de pressa en les files de l'espanyolisme com han fet. No els calia, no calia que reduïssen tant, voluntàriament, el seu camp de joc i encara menys en un moment com el present. Podem hauria pogut fer un forat molt gran entre els votants independentistes i amb un sol acte em sembla que ho ha engegat tot a rodar. Si fa mesos, quan Pablo Iglesias va concedir aquesta entrevista a VilaWeb, molts independentistes van veure en Podem una esperança, avui no crec que ningú n'hi veja cap.

Voluntàriament, per tant, Podem ha renunciat a qualsevol possibilitat d'entendre la càrrega profundament regeneracionista del sobiranisme, de la gent que, des del carrer, empeny el sobiranisme. I s'ha apuntat, a Catalunya, al carro de l'immobilisme més tronat. Un partit que no deixa cap vot per verd, vinga d'on vinga, ara resulta que renuncia a moltíssims vots d'una sola tirada. Sorprenent. O significatiu, com vulgueu…

Podem diu que no vol una Catalunya independent perquè vés a saber si no seria de dretes, però alhora ens crida a quedar-nos en una Espanya que efectivament és de dretes i sense remissió. Podem reclama el dret de decidir-ho tot, llevat d'allò que una majoria notable de catalans volem decidir i maldem per decidir des de fa anys. Encara és l'hora que Podem condemne la prohibició de la consulta del 9-N o la querella contra el president Mas, però ahir el seu líder es va permetre el luxe de condemnar David Fernàndez per l'abraçada amb Mas el dia 9 de novembre. Va ser una frase efectista, de tertúlia televisiva, però profundament desafortunada per al seu projecte polític. Perquè em sembla que amb aquella frase n'hi hagué prou per a fer decantar molta gent que tenia dubtes sobre ell cap a la banda dels qui no ja no en tenen ni el votaran mai. A part d'obrir una via d'aigua impressionant a Guanyem Barcelona.

En qualsevol cas la meua impressió personal de tot plegat és un 'déja vu'. Jo, això de Pablo, ja ho he vist: es deia Felipe. Encara que he de dir que Felipe tenia molt més nivell que Pablo. Fins i tot diria que Zapatero tenia més gràcia —nivell, no m'atreviria a dir-ho— que Pablo.

Al darrere de Podem no hi ha pas gaire més cosa que això: el càlcul fred segons el qual ells poden ser avui allò que el vell Partit Socialista ja no pot ser —perquè ha perdut tota la credibilitat. I en això la CUP, tot siga dit, em sembla que s'equivoca: Podem no vol estar a l'esquerra del PSOE ni és anticapitalista. Felipe va tardar anys a abjurar del marxisme i abraçar l'OTAN. Podem corre molt més. Si comparem el programa de les europees amb el que tenen avui, hi veurem unes renúncies polítiques increïbles en molt pocs mesos. Però és que ells cerquen àvidament de col·locar-se al centre perquè els importen les matemàtiques, no la filosofia. I l'ètica encara menys.

I aquesta és la pista definitiva. Podem ha deixat caure la reivindicació democràtica del dret d'autodeterminació, és cert. Però és que amb la mateixa velocitat ha deixat caure, posem per cas, la renda bàsica universal, la nacionalització de sectors econòmics estratègics, la impossibilitat que les empreses amb beneficis acomiaden un treballador o l'impagament del deute usurer, per esmentar quatre coses que ràpidament han desaparegut del seu programa. Els politòlegs han fet càlculs i han entès que per a guanyar a Espanya no és possible ni ser mínimament revolucionari ni tenir un bri de comprensió per les altres nacions.

A Espanya, on a tot estirar hi ha Esquerra Unida cridant en el desert del bipartidisme, potser els fidels ni s'adonen de com els aixecaran la camisa. Al País Valencià i a les Illes patirem molt per culpa d'aquesta gent, em fa l'efecte. Però al Principat els quatre darrers anys han menat a una politització de la societat d'un abast tan monumental i profund que la irrupció de Podem, tal com ho fan, significarà un nou repartiment dels vots d'un sector, a tot estirar. Però no pas cap canvi radical.

Que els matemàtics ho hagen entès, això, i hagen decidit per tant que al final els ix més a compte d'utilitzar Catalunya en favor del seu perfil polític a Espanya que no pas d'adaptar-se a la realitat catalana, seria una explicació plausible sobre la turpitud comesa ahir. I seria també la repetició —però molt més ràpida i tot— d'allò que ja van descobrir fa temps Felipe i Zapatero.

L'opinió dels subscriptors. 

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Javier Guardingo

Sóc un malalt de twitter i m'ha sobtat llegir que els comentaris lligats al hashtag #PabloIglesiasBCN eren més propis de la visita d'una estrella del rock que no a la d'un polític. El personatge ha arribat en el moment just, crisi econòmica i atur crònic, fent que els mateixos que en temps de González, Almunia o Zapatero riguessin de l'Anguita quan deia allò de "programa, programa, programa" ara confiïn en ell.

Sobre el seu canvi de discurs, hem de ser realistes, els vots aconseguits a les Europees amb el missatge 15M rupturista, no són suficients i mostrar-se dur amb Catalunya fa guanyar-ne, o és que hi ha qui encara creu que es poden guanyar unes eleccions a Espanya amb el dret a l'autodeterminació al programa? Encara faran més canvis de registre perquè han de seduir votants de PSOE-PP i segons quin tema no és fàcil vendre'l, però certs mitjans de comunicació són tan vàlids per a fer independentistes com per a fer votants de Podemos.

Malgrat que sóc més de col·lectius i em fan por els líders messiànics, com a força que mou gent de base m'interessa, simpatitzo en certa mesura i els desitjo tota la sort a Espanya, a veure si encara ens divertirem veient com PSOE i PP han de pactar per a evitar que es facin amb el poder. Dit això, el més important és que a nivell nacional no afectarà a la forquilla CiU-ERC-CUP i sí farà forat entre la de PSC-PP-C's-IC, una nova força amb certa consciència social..

Pep Agulló

No hem de menystenir, però tampoc amplificar

Comparteixo quasi tot el comentari d’en Vicent, però dubto de l’afirmació de que:  "la irrupció de Podemos (a Catalunya), tal i com ho està fent, com a molt significarà un repartiment diferent dels vots d’uns quants”. La ciutadania de l'àrea metropolitana de Barcelona: de Cornellà, Sabadell, Terrassa, Rubí, Santa Coloma de Gramenet, Martorell…unionistes que en general s’abstenen, amb Podemos no ho faran i possiblement augmentarà el nombre de vots del “no”, per tant, no només hi haurà un nou repartiment sinó més “no”. Tenint en compte que el temps de confusió, incertesa i baralles en les files sobiranistes mou als indecisos a posicions de no-canvi, més s’envalentonaran les tribus unionistes. No hem de menystenir el fenomen, però el principal és sortir del sot en la camí del procés. La iniciativa la tenim nosaltres, els independentistes, que ningú es confongui.

Salvador Rofes

Permeti’m que difereixi del seu plantejament. El Sr. Pablo Iglesias no s’ha equivocat. Ell ja sap que ningú del seu partit arribarà a President de la Generalitat (de moment, espero...) però sap que el cinturó “roig” de Catalunya és bàsic per guanyar la presidència a Espanya. I a ell el que l’interessa es guanyar a Espanya i no a les autonòmiques, malgrat que fer un bon resultat ales autonòmiques catalanes evitarà la suma dels (ja de per si autotrocejats) partits que es diuen sobiranistes. Amb això ja li ha tocat “el gordo”. I, lògicament,  ha fet el discurs demagog que li tocava, animat per unes enquestes que diu que el seu partit guanyaria a Catalunya en unes generals. Si això passa, que no em parlin mai més d’independència. Podemos es l’extintor que està fent baixar el “sofflée” independentista. I qui no ho vulgui veure és que te pa als ulls.

Per cert: una cadena tan poc sospitosa com la sexta va emetre un discurs de Felipe Gonzalez l’any 1975 i un discurs del Sr. Iglesias aquest any. No hi havia cap diferència inclòs en els gestos i en la indumentària.

També penso que en Rajoy no s’equivoca amb la seva tàctica de deixar que els partits catalans es matin entre ells. Es més murri i més intel·ligent que l’Aznar. I si troba ajut en un partit com Podemos (sobre el tema català em refereixo) doncs li haurà tocat “la grossa”. No m’estranyaria que tingués algun número comprat de la nostra loteria. 

Octavi Monsonís

Enterrar Podemos abans d'hora és un greu error de càlcul. Com a partit de caire lerrouxista té molt de camí per davant i, en el moment actual que va de marxa triomfal, els atacs i les reflexions serioses contra Podemos són interpretats en sentit positiu pels seus adeptes i els aporten més expectatives de vot.
I és que s'ha de tenir present que els possibles votants de Podemos a Catalunya són ciutadans que voten en clau independentista, a favor o en contra. És de suposar, per tant, que el vot de Podemos tampoc els partits independentistes el tindrien. I si hi ha desviació de vot independentista cap a Podemos vol dir que els partits independentistes no l'han sabut retenir. Potser aquesta siga la causa de l'atac d'Iglesias a David Fernàndez.
S'han de fer les coses de manera que Podemos només reculla el vot espanyolista que perden el PP, el PSC i Iniciativa, i alhora fer-los entrar en contradicció, ja que als Països Catalans respecte del català i a Catalunya respecte de la independència, Podemos és casta i s'alinea amb la casta, la mateixa casta de què Podemos abomina.
L'independentisme ha de crear independentisme fins aconseguir una ampla majoria social, amb el concurs de Podemos o sense.

Amadeu Abril

Podemos és efectivament un hàbil (i segurament necessari) experiment de laboratori per a substituir/revifar el PSOE com a espai electoral sumant-hi la la centralitat de l’espai ideològic emergent: l’hastaloshuevosismo. A Espanya hi ha molta més gent disposada a votar en contra de tot plegat, que a favor de res en particular.

Si hem conviscut amb el vell PSOE, haurem de conviure (un temps?) amb això nou, que ja veurem cap a on derivarà: substitució/fusió amb vell PSOE, o nou “partit radical” de centre? Si és decanta cap a la primera opció, caldrà veure quin és el Podemos del PP, que no sembla que tingui ganes ni energies per a reinventar-se, i està igual de “tocat” que el PSOE. UPyD, C’s i Vox queden massa lluny, encara, i són massa ideològics, massa “antics”. Voldrà Florentino jugar a ser el Berlusconi espanyol? No fins que no vegi perillar els negocis…

El problema és si aconsegueix arreplegar un bon nombre de quasi-independentistes orfes d’un PSC(PSOE) mig creïble, durant un cert temps. Però des de l’independentisme es vol fer massa política racional, i ens cal la nostra dosi de formacions o polítics passablement demagògics ;-)

Una reflexió final: si les eleccions espanyoles les guanya el PP, i Podemos queda segon (com diuen les enquestes), el PSOE només podrà fer una cosa: coalició amb el PP (una “coalició de perdedors”, i amb lideratge de Podemos és inimaginable, ara com ara). Llavors sí que riuríem de veritat! (eps, potser encara seria una bona idea esperar a fer les plebiscitàries)

Josep Guimerà

Interrogants sense resposta immediata

Després de les repetides i merescudes crítiques a la casta política a Espanya han de creure'ns que la seva casta universitària serà millor?

Els de han de creure només per la seva habilitat retòrica?

Per què i mitjançant qui són tan prematurament mediàtics?

Cóm és que sense haver participat en política volen acaparar la confiança de gent només fonamentant-se en promeses?No poden bastir un futur des de la seva inexperiència i ningú no pot garantit la seva veracitat política.

Cóm és que tenen resposta per a tot i cap dels seus retòrics té la humilitat de dir “no ho sé” davant preguntes de l'imprevisible futur?

Els fons per ser mediàtics i organitzar actes només surten de la seva militància?

Interrogants, molt, moltíssims interrogants propiciats per aquesta nova transició espanyola cap un nou estat espanyol sense Catalunya.

Els desitjo molta sort, molta més que la que Espanya va tenir quan el PSOE anunciava el “Cambio”

Àngels Folch

Una editorial excel·lent! Felicitats i gràcies per escriure-la. La comparteixo de dalt a baix. Poques coses s'hi poden afegir. En tot cas, potser sí que val la pena que de tot aquest «tinglado polític» en treguem una lliçó per evitar que alguns independentistes, com acostuma a passar massa sovint –per sort cada vegada menys– ingènuament, caiguin en el parany molt calculadament posat per qui no li interessa que res canviï.

En Vicent ens recorda que quan Vilaweb va entrevistar mesos enrera Pablo Iglesias, molts independentistes van veure en Podemos una esperança. Alguns potser segueixen encara sense adonar-se de l'enganyifa que tenen al davant, però esperem que, amb l'error comès ahir, la majoria hagi caigut del cavall. La llàstima, però, és que siguem tan lents a reaccionar. El tinglado polític que avui ens descriu en Vicent estava cantat des del primer dia, però ningú no s'atrevia a denunciar-ho amb totes les lletres, i molts ni tant sols hi veien el perill. Hem perdut així, de manera irresponsable, com a mínim, entre deu i dotze mesos fins que s'han començat a sentir veus valentes i lúcides denunciant l'enganyifa. Si això s'hagués fet immediatament potser hauríem evitat algun desengany i, sobretot, pèrdues de temps innecessàries.

Recordo que quan fa gairebé un any insinuava o deia que Podemos seria el lerrouxisme del segle XXI, cada vegada, immediatament, sorgien defensors il·luminats que pretenien fer-me creure que l'invent podia fins i tot ser beneficiós per al procés perquè Podemos ja havia deixat clar que defensava el dret a l'autodeterminació i reconeixia que Catalunya tenia dret a decidir sobre aquesta qüestió. M'hauria fet un tip de riure si no hagués esta conscient que ens hi estàvem jugant el futur i que, per tant, no era motiu de riure sinó més aviat de preocupació.

O aprenem a llegir la realitat més ràpidament, amb menys preconcepcions, amb menys lliris a la mà, amb més esperit crític i amb mentalitat catalanocèntrica (no espanyola), o sempre ens faran caure en el parany.

Blanca Serra

Jo m'esperava també un "deja vu"  però la veritat és que he queda sorpresa d'un missatge tan tronat, dit i redit; el míting típic projectat des de Madrid, assegurant l'entrada massiva per la presència del líder carismàtic; i després ens queixem i ens riem dels líders amb posats  messiànics!! El pobre Pablo ni tant sols pot combatre la temperatura d'hivern amb la jaqueta de pana d'en Felipe, perquè el Messies que està a punt d'arribar necessita mostrar-se amb la seu "look més conegut i acreditat amb camisa blanca arromangada i les polseres de rigor mentre predica el sermó esperat contra  la casta espanyola i els depredadors locals.

El que més m'ha irritat és  el seu  discurs perdonavides entorn a la situació  política catalana: "podemos però ni nos conviene ni queremos" ha vingut a dir respecte a l'exercici del dret d'autodeterminació i la consideració de la nació catalana com a subjecte polític; amb aquesta mena de projecte de ressons justicialistes dirigit a redimir els "descamisats" locals  és evident que a Catalunya no trigarà a alinear-se amb el bloc del no amb els  tocs populistes i esquerrans adients. Al  conjunt dels Països Catalans és una aposta que pot endarrerir la ruptura autèntica  amb la situació de bloqueig polític que representa el PP i l'entorn podrit dels altres partits polítics al País Valencià i les Illes. A Catalunya ve a oferir-se a tapar la via sobiranista apostant per gent com Gemma Galdón o el conegut Jiménez Villarejo  tot dos de reputat tarannà unionista, partidaris d'anar repartint llenya  (sobretot abraçades no!!!)  contra els descastats i querellats  culpables de les retallades i de la misèria catalana. No sé si han entès res o és que  no volen entendre res perquè així els quadren més els seus números i el seu projecte: que d'aquesta manera segur que tampoc no regeneraran l'Estat Espanyol sinó que simplement, com el psoe de Felipe Gonzàlez i Alfonso Guerra (aquest ficat fins al morro i durant gairebé 40 anys en el nucli de la casta dirigent parlamentària) aniran fent algun canvi perquè l'essencial de la naturalesa de l'Estat espanyol  (no nació de nacions sinó presó de pobles) no canviï. Sort que tenim molta gent treballant a peu del canó per l'alliberament social i nacional que no li cau la baba ni és carn de fila zero, quan, coincidint amb el Nadal, el messies ens visita.  

Víctor Serra

Em sembla impecable l'anàlisi que fas avui. Només vull constatar que anem enrere. Si bé és cert que Podemos sembla el PSOE del 82 en el típus de discurs, la veritat és que aquí s'acaben les semblances. El PSOE del 82 era un partit ple de gent preparada, amb un projecte polític molt més sòlid.  Si després això es va esvaïr, què no pot passar amb Podemos que ja són pura demagògia sense cap substància des del primer moment ? Posar Rajoy i Mas al mateix sac, serveix per una tertúlia, però indica poca preparació per governar. Confondre el PP (amb algun passat problemàtic com a demòcrates) amb que ha sigut Convergencia i també Unió, als quals no se'ls pot discutir la seva tradició democratica, és molt greu. I insultar la CUP, que és molt més sòlida i representa una esquerra alternativa molt més moderna que Podemos indica que no entenen  res o tenen moltes galtes.

Soledat Balaguer

Iglesias és un hipster.

El problema és que els mitjans catalans li estan fent el joc, com si fos un polític de veritat. A casa nostra, l'esquerra alternativa ja la tenim des de fa temps, i és clarament independentista. I pot ser la que decanti els vots cap a la independència, perquè és molt possible que només amb CiU-ERC no sumem el que necessitem

Josep Usó

Realment impressionant la gentada que s'ha aplegat per escoltar i corejar a Pablo Iglesias. A mi, personalment, em fa por. Perquè el seu discurs és molt fàcil d'aplaudir. Molt. Però si després s'analitza el que de veritat s'ha dit, hi ha molt poques coses concretes. I, de les poques que jo he pogut esbrinar amb detall, ha passat del "és clar que els catalans tenen dret a decidir el seu futur" a "el meu país és el mateix, tant a Vallecas com a Cornellà". I això mateix és el que defensa el PP o el mateix Decret de Nueva Planta. Justament és això, el que em fa por de Podemos. Que canvia de discurs com qui ho fa de mitjons. A cadascú li diu el que vol escoltar. I si l'ajuden a arribar al poder, després ja farà el que voldrà, que bé que haurà convençut al personal.Només dos apunts per acabar: Primer: Des de sempre, aquells que prometen canviar-ho tot perquè està tot podrit i tot malament però no expliquen quines mesures concretes prendran, no son de fiar. Especialment si l'única cosa concreta de la qual parlen és d'oposar-se a la Independència de Catalunya. Em recorden una antiga veïna que em va dir una frase molt entenedora. I ho feu en castellà, perquè era la seua llengüa: "Prometer hasta el meter. Y una vez metido, ya no hay nada prometido".I segon i acabe. Espere, i de veritat que ho espere, que no engalipen massa gent dels qui estem convençuts que no hi ha cap oferta dins d'Espanya que es puga comparar a la Independència. I, de passada, que la gent, el Poble, que ha fet tots els esforços que ha fet per arribar fins on és, no es deixe entabanar per cap encantador de serps.

Joan Guasch

Aquest vespre parlava amb un amic precisament d'aixó que parles: Jo he vist en el discurs de l'Iglesias política esquerranosa dels anys setanta, feta des de les elits intel·lectuals, és a dir, des de dalt, i feta des de la Meseta. Res de nou. Confirmen que són un producte efectista i prou. Si m'ho permeteu, una mica Lerrouxista, semblantment a Ciutadans. Quan ha parlat de l'abraçada de Mas i Fernandez ja he vist que no han estès res. Els catalans, com sempre, fem les coses d'una altra manera. Podemos no ha trepitjat el carrer, la CUP, per contra, sorgeix del carrer. Podemos, com el PP, com el PSOE, sacrifiquen Catalunya per guanyar vots a Espanya. Res de nou des de el Altiplano Central.

Joan Gomà

Què vol Podemos? La regeneració democràtica d'Espanya? O simplement vol el poder? El cas català n'és la prova del cotó. Si Podemos volgués la regeneració d'Espanya, hauria d'afavorir la independència de Catalunya, encara que no ho hauria de manifestar en públic. La independència de Catalunya serà un terratrèmol polític a Espanya tant gran, que, si l'aprofiten bé, pot fer caure el règim de la transició. En públic, Podemos hauria de fer el discurs que fa, perquè altra cosa li passaria factura a Espanya, però, de facto, hauria de facilitar la independència de Catalunya induint a que el vot dels indignats vagi cap a les CUP, no presentant-se a les plebiscitàries i no criticant a les CUP.Si Podemos el que vol és el poder pel poder, llavors li convé molt que Catalunya segueixi sota el domini espanyol per aprofitar l'efecte del vot anti-PP a les eleccions espanyoles que tantes vegades ha donat el poder al PSOE i que ara li podria donar a Podemos. En aquest cas el que hauria de fer és criticar durament a les CUP i presentar-se a les eleccions plebiscitàries intentant enganyar a tants votants d'ERC i les CUP com pugui amb l'argument de que han pactat algunes coses amb Convergència. El cotó no enganya. I sembla que Podemos va pel segon camí. Pobres espanyols! Sortiran del foc per caure a les brases.

Joan Ortí

“El mediàtic”, Pablo Iglesias ha fet la seva posada de llarg a Barcelona al 2014, amb un bon equip d’assessors que li preparen el que la gent vol escoltar, diu que desitja la regeneració democràtica i sobre tot, trencar amb l’oligarquia financera, un desig per altre banda no gens original ja que això es una reivindicació de fa ja molt de temps per la gran majoria de la societat. Respecte a Catalunya, encara ha estat menys original ja què és posa al costat de la mateixa casta espanyola que diu que ens maltracta. Dret a decidir si, però no per marxar, sinó per seguir units a Espanya!! Es com posar condicions a la llibertat!! Els mesetaris espanyols no canviaran mai! No han avançat gaire de les proclames dels polítics intel·lectuals espanyols de 1914, ells mateixos es condemnen a viure tancats a la vella Castella.  Adéu Pablo. Adéu Espanya.

Ramon Torramilans

Podemos recollirà la voluntat de molts cansats de no fer res mes que de cap-gros a les manis. Ens creixen els nans i aviat en lloc de nans seran gegants, si no ens posem a decidir.

Josep Blesa

Darrere de Podemos sols està el Centro Nacional de Inteligencia. I és clar l’IBEX-35. Què és l’estat español? Com a mostra un botó:

Darrere de la caiguda de Carlos Fabra, el gran capo de Castelló, estava el CNI, i si no, perquè després de l’empresonament sí hi hagut concessió a l’aeroport de Cabanes-Castelló? I com aquesta “podemos” comptar a milers.

Vivim sota aquell estat que ens vol colònia. I era evident que els partits clàssics no podien aturar el nostre desvetlament que es cou a casa nostra. No són internacionalistes, doncs els seu cosmopolitisme, arriba allà on encara colonitza l’español. Com el protofeixista Miguel de Unamuno, Maeztu, etc. Uns “castizos” més de casta que tant blasmen. Un colonitzadors pam amunt, pam avall, com puguen ser els Aznar, Alfonso Guerra, Felipe González, Abril Martorell, Fraga, Miquel Roca, Jaume Matas, Paco Camps, Bauzà, Canalejas, ánovas del Castillo i “tuttti quanti” d’España. Uns senyors que naixen del no-res i mitjançant els media de centre com són els del duo Roures-Lara. Algun lligam als progressistes d’Alemanya, d’Islàndia, d’Algèria, dels EUA, de Canadà?

Com tot allò español naix des de dalt. El seu recorregut és el mateix que aturar la independència del principat i tots els altres que se n’eixirem pel mateix trau. El mateix objectiu causa-efecte que aquell altre gran “libertafor” que fou Alejandro Lerroux. Que des d’alliberador acabà en les línies més conservadores. Exactament com igual Felipe González. Avui ja amb doble nacionalitat colombiana definitivament. Certament són -els podadors- uns “copiamones” de tot això que s’ha estat bastint ací, dècades, rere dècades, i ni ells ni les seues santes mares van tindre el decòrum a badar els llavis. I que allà, dringue el missatge com a nou, però ací ja era vell que l’anar a peu.

 Pensem ara en els Joan Fuster, en J.M. Llombart, en Miquel López-Crespí, en Vicent Ventura, en el pintor Vilella, en Muñoz Espinalt, en Vicent Andrés Estellés, en Fèlix Cucurull, en tant i en tant que aquests agent de la colonització no els arribem ni al betum de les seues sabates. Recomane la lectura d’Isaiah Berlín http://ca.wikipedia.org/wiki/Isaiah_Berlin   que gaudim en la nostra cultura mercés a Gustau Muñoz, I sobretot- la distinció entre “llibertat positiva” i “llibertat negativa” per a desempallegar-nos d’aquesta colla d’indocumentats que s’agombolen darrere dels neo-proto-nazionals parasocialistes que vénen des de ponent a reblar aquella massacre contra nosaltres que van començar els Liberals Radicals Isabelins i que Franco i Aznar han continuat amb alternances amb els d’extrema dreta. Veieu algun detall, algun gest sobre els pobles vertaderament americans, dits per ells indígenes?

 Ja vam dir que per a ser español calien dues condicions extremes que la d’humans no posseïm:

1. Un grau del sentit de l’humor infinit.

i 2. Un sentit del ridícul de grau zero. Mai la casta española havia sigut tan astuta com per a usar d’aquesta colla d’espavilats per a inflamar la massa de “castizos” que s’estén des de la metròpoli fins a la darrer racó d’una colònia per a entabar i collar el seu poder.

 Als podadors sols els queda que apegar-se la caspa amb Loctite a les trenes.

Joan Miquel Monjo

Molt encertat, ho compartesc totalment.

Es una llàstima que els nostres polítics, i dic nostres en el sentit mes ample, tant al Principat, com al País Valencià o a Balears, no entenguin les matemàtiques, la llei electoral ,la llei d'Hont i la demanda de la societat tan bé com ho fa en Pablo Iglesias , que sap perfectament a quin elector es dirigeix, cosa que els nostres, sobretot a Balears encara no entenen. 

Per mostra de la seva poca capacitat, basta veure el merder que han organitzat  amb les primaries a MES.

Dani Franch

Ja era hora , pq a tots els diaris catalans , l'anomenen podem ...i es podemos , no se quin interes hi ha en catalanitzar , un partit espanyol..Aquí ja tenim el "nostre " podemos i es la cup , fiarse d'un partit espanyol a aquestes altures , es tindre l'autoestima molt baixa i ser un ignorant...
Hi ha poques coses mes casposes que la loteria del "gordo de la navidad" nosaltres ja tenim la nostra grossa , o ens creiem que podem crear una nació nova o deixemho correr i redint-nos , com sempre hem fet i aixi deixarem de patir ...o no

director@vilaweb.cat

A Podem els importen les matemàtiques, no la filosofia ni, encara menys, l'ètica. I sobre Catalunya han descobert ben de pressa allò que a Felipe i Zapatero els va costar anys de trobar.