Opinió

 

<4/169>

Vicent Partal

21.03.2014

A València tot es veu més clar

Men?ame
 

Bastant sovint m'he trobat gent que s'exclamava dient que els valencians catalanistes teníem les coses més clares que ningú. Sempre he respost amb una obvietat: al Principat, als anys vuitanta i noranta, Espanya hi presentava una cara amable i semblava creïble. En canvi, al País Valencià sempre ens ha ensenyat la cara veritable. Nosaltres fa decennis que sabem que no és possible la normalitat dins l'estat on som; això que tanta gent ha descobert a Catalunya aquests darrers anys, al País Valencià ha estat una constatació pública des de sempre.


És el cas de l'escola Pare Català de València on la protesta de dues famílies ha fet que la Generalitat Valenciana decidís que a meitat curs una classe que feia ensenyament en català fos obligada, manu militari, a fer-la en castellà. Aquestes dues famílies, això cal tenir-ho en compte, es van apuntar a una línia explícitament anunciada en català renunciant a apuntar-se a una línia en castellà, podem suposar que amb la voluntat d'organitzar aquest embolic. Ho van fer, no en tinc cap dubte, sabent que el govern espanyol els faria costat automàticament i anul·laria els drets de les setanta-una famílies valencianes. Drets inexistents, en la pràctica, segons l'estat del qual són --i som-- ciutadans, malgrat tot allò que diga la constitució, l'estatut i la llei d'Ús i Ensenyament.


I això és un escàndol. Un autèntic escàndol que fa visible, d'una manera cristal·lina, l'objectiu del govern espanyol en matèria lingüística: aniquilar el català. I si al Principat intenten dissimular un poc i parlen del bilingüisme en positiu i com a argument per a justificar una penetració encara més forta de la que ja té el castellà a les escoles, a les Illes i al País Valencià ja no els cal dissimular i es lleven la careta. Es tracta de liquidar tan de pressa com es puga, si cal a mig curs i tot, l'ensenyament en català. Novament, a València tot es veu molt més clar.




L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)


Rosa Guasch: Tens raó Vicent de que a València tot es veu més clar. Ja fa temps que ho veieu. Aquí semblava que no ens afectaria. El nostre Parlament té, i ha tingut sempre, una majoria que, de forma clara i explícita, ha defensat el català.Tanmateix, les lleis de l'Estat prevalen sobre les del Govern de Catalunya i les volen fer servir en contra nostra (tan se val el tema: infraestructures, sanitat, cultura, economia, etc.). I això ara és inacceptable. Hem dit prou. I som majoria. Una majoria que ells no accepten perquè només compten "espanyols", i aquesta majoria és castellanoparlant i té més drets que nosaltres. Això ja ho van viure els meus avis... On anem? A pitjor. Cal sortir de l'embolic i no serà fàcil, però cal estar ferms. Felicito a la Consellera Rigau per no anar a la reunió amb els altres consellers d'ensenyament i el ministre Wert. No hi tenim res a parlar, no hi tenim res a fer allà.El poble hem fet "click", els polítics han de fer el "click" molt aviat. Potser el dia 8 d'abril, quan el cop de porta sigui monumental. Quan abans millor.


Josep Planelles: Tot i estar d’acord que els (relativament pocs) valencians catalanistes tenen/ tenim les coses clares respecte del genocidi cultural i lingüístic que govern central i autonòmic ens està infringint, crec que cal subratllar el parèntesi. La resta (que són clara majoria) és un camp erm. Malgrat els ferotges atacs, darrerament amb tota la barra possible i cara descoberta, hi ha una munió de valencians que no reaccionen. I molts dels que no reaccionen són coneguts i fins i tot amics nostres, des quals no podem afirmar que tenen cap tara mental. Fins i tot molts tenen sensibilitat social i voten a l’esquerreta o a l’esquerra però, pot ser  excepte en eleccions locals, ni se’ls acut que hi ha quelcom més on triar. Tanmateix, molts, malgrat tot, si els preguntes la nacionalitat afirmen ser espanyols (sentir-se espanyols). Per suposat, nosaltres no hem tingut 30 anys d’immersió lingüística a les escoles i vam tenir que patir la batalla de València, on els aborígens vam ser atacats per UCD, mentre que PSOE, que aleshores ostentava el poder autonòmic, mirava cap un altre costat, amb una certa connivència.  I es que, com va dir Josep Pla, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres, encara que siga nascut a València (o Barcelona), afegiria jo. Pot ser aquesta batalla, lliurada fora dels camp de batalla, fou més devastadora que la d’Almansa.


Efectivament, estic d’acord amb Vicent Partal:  els pocs valencians catalanistes que vam sobreviure a aquesta batalla no ens fa falta moltes explicacions per saber que la batalla no ha acabat i que els de sempre continuen com sempre.


Josep Usó: Malauradament, des de València sempre hem vist les coses més com són. Aquest és, pot ser, dels pocs avantatges que tenim respecte als catalans del Principat. Com a mínim, sabem quines són, de veritat, les seues cartes.
Ací, només cal fer memòria dels darrers mesos, en tanquen 151 línies escolars públiques, mentre s'afavoreixen descaradament uns col·legis concertats sense cap garantia de qualitat. Recordeu el conductor d'Almenara condemnat a presó per adreçar-se a la Guàrdia Civil en català. Sense haver comés cap infracció, poca broma. O quan, també a Benimaclet, un membre d'Obrint Pas va ser amenaçat per la policia per no parlar castellà. O recordeu també el cas del col·legi Pare Català que es veu obligat a canviar de línia a meitat de curs. 
O la munió de funcionaris de cort franquista que no parlen el català ni l'entenen (no arriben ni al nivell del gos de l'enyorat Ovidi Montllor, que l'entenia però no el parlava). O el tètric discurs del Presidente Alberto Fabra, que ni era català, ni castellà, ni res de res. 
I això només pel que fa a la llengua. Que en la economia estem per entregar l'ànima. I glòries a Espanya.
Però és el que jo sempre dic. Som corretjosos, els valencians. I ara, estan fent renàixer el sentiment de poble diferent, més enllà del que ells es pensen que som: un palurds retardats que només servim per treballar per a ells sense cobrar. O molt m'enganye, o ja s'ho aniran veient. Qualsevol dia, les europees. I ells, que tot ho veuen en clau de primàries de les"úniques eleccions importants", es posaran nerviosos. Més encara.


Jaume Jose Orianes: Malgrat el que diu la Constitució (CE78), esmenada dues vegades, el govern de la Generalitat Valenciana tanca línies de valencià i desatén centenars de milers de xiquets que tenen dret a rebre l'ensenyament en valencià.Si l'estatut d'autonomia valencià i el seu desenvolupament normatiu permeteren la immersió en valencià és pels art. 3.1 i 3.2 de la CE78.
CE78 art. 3.1 "El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la". No hi ha cap xiquet que estigui escolaritzat en valencià que acabi primària sense el nivell corresponent de castellà espanyol.
CE78 art. 3.2 "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts".Ací cal mirr que preveu l'Estatut 2006. art. 6; 1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià; 2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, [...] Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià; 3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el seu coneixement; 4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua; 5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
Amb aquest redactat de l'article sext costa molt d'entendre aquesta desatenció a la llengua valenciana!


Octavi Monsonís: L'ensenyament en valencià és l'èxit més espectacular que la llengua ha tingut al País. Amb totes les dificultats del món els valencians hem sabut bastir un ensenyament potent en valencià que aplega més de dos-cents mil alumnes, la immensa majoria dels quals en l'ensenyament públic.

És molt fàcil aportar xifres espectaculars quan el govern, les associacions de pares i mares, la pública i la privada i tots els sectors socials estan per l'ensenyament en català. Ací les dificultats han estat immenses: el govern ha estat en contra o molt tebi, la privada està en contra, algunes associacions de pares també, el teixit social n'ha estat al marge o decididament en contra, alguns sindicats també, des del poder només s'han fet campanyes molt febles i s'hi han dedicat recursos ridículs.

Amb aquest panorama tan decebedor un munt de mestres i una bona part de la societat han considerat que ensenyar en valencià valia la pena i van idear les anomenades línies (de preescolar al final de l'Eso i el Bat en valencià en escoles i instituts que tenen, o no, altres línies en castellà). La sorpresa ha estat que els alumnes de les línies (llevat d'algunes excepcions) han obtingut i obtenen les millors qualificacions acadèmiques. Aquest fet ha arribat a la població, que uneix ensenyament en valencià a qualitat educativa. L'èxit, per tant, ha estat i és extraordinari.

Ara el PP ha decidit desmuntar l'ensenyament en valencià després d'anys i panys de frenar-ne el creixement i d'entrebancar-lo tant com ha pogut. No ací només, a les Illes també, i ja veiem que a Catalunya ja han començat. És un atac en tota regla a la llengua tant en l'ensenyament com en els mitjans de comunicació (com ha passat ja al País Valencià).

El que tinc clar és que aquesta batalla l'hem de guanyar plegats, no cadascú a la seua com hem fet fins ara, que tothora hem esperat els valencians una actitud decidida per part de Catalunya davant dels atacs a la llengua patits al País Valencià. I també hem d'anar units els valencians, deixant de banda posicions diferents sobre el model d'ensenyament en valencià a impulsar, com algunes ments pensants que rebutjaven les línies perquè significava la creació de guetos. El moment demana accions i oposició sense fissures contra els atacs tan greus que rep l'ensenyament en valencià.


Josep Blesa: 


El paral·lel geogràfic marca la línia Lisbona-Madrid-València-Ciutat de Mallorca, una manera comuna de capitalitats de l’espai peninsular. Això és història sincrònica entre els segles IX i el XV. La primera dissensió és de caràcter social. La noblesa es dedica a crear un proto-estat castellà a sopluig del poder imperial. La gran noblesa catalana –de tots els nostres territoris- es dedica a bastir els fonaments de la corona imperial, ja, amb seu a Castella. La primera insubordinació amb l’estat i la deriva de la “Res Publica” són les Germanies de València i Mallorca, que volien fer sengles Repúbliques independents “a l’estil de la Venècia”. 60 anys abans que Cromwell tallàs el cap del rei Jordi d’Anglaterra. Involucrats transversalment des de la petitesa noblesa fins al darrer macip. Sufocades amb regiments de soldadesca principatins i aragonesos. Per tant ja tenim dos gens potentíssims poc interioritzats en els principatins: Republicanisme i no-pactisme. No és casual l’adhesió del poble pla valencià a la causa dels Angelets de la Terra, com les reiterades donacions de perpinyanesos al Monestir de St. Vicent de la Roqueta de València en aquest període. La gran noblesa instal·lada mentalment a Castella gestiona com a grans proto-cacics els afers interns dels regnes catalans. Vist el perill per a l’estabilitat institucional proto-espanyola es munta la gran operació que fou la Contrareforma a escala europea des de València amb connivència de Roma a causa de l’estreta relació històrica d’ambdues ciutats. Investigueu qui és Tomàs de Rocabertí, nascut al Castellde Peralada, els Cardona, Català de Valeriola, el pare Tomàs Vitòria, etc. L’acció persistent de la Inquisició Espanyola fins a 1826 on és ajusticiat Gaetà Ripoll i Pla –el mestre lliurepensador de Russafa- la darrera víctima. D’això fa 4 dies, ni tan sols 4 generacions. I sobre la Universitat de València amb centenars de perseguits i ajusticiats, quan no exiliats.


La diatriba republicana del general Basset a Barcelona i llurs nobles és la bestreta del que hem viscut en aquests 23 anys de pujolisme pactista. Sanchis Guarner qualificà la ciutat durant el segle XIX de convulsa i revoltada a tenor de les manifestacions de viatgers europeus. BCN fou bombardada per Espartero, però és que VLC i Sagunt també. I el canons espanyols assentats a la Ciutadella i la murada, no estaven dirigits cap enfora sinó cap endins. Igual que Vilafranca del Conflent, quan és presa per Vauban. Una economia de caràcter exportadora agrícola i d’alta gamma que rebutja els aranzels i viu al marge de l’estat. El lliurecanvisme seria el tercer gen d’aquest organisme. Un contacte directe i fluid amb Espanya que no s’esdevé a les Illes ni al Principat pel coixí físic d’Aragó.  Una Renaixença endolcida que arriba fins els nostres dies que assigna “papers” a les classes dirigents de BCN, Palma i VLC dins de l’Estat Espanyol. Ometent intencionadament tot allò seria tot el pensament federalista i social germen de la situació actual. L’atribució secundària d’un Constantí Llombart que diu el mateix que un Almirall o un Pasqual Maragall, però un segle abans però de manera intuïtiva. Sense un embalum intel·lectual com l’expresident, però. La creació d’arquetips immobilistes tant des del conservadorisme barracaire d’en Llorente com del republicanisme entreguista de Blasco Ibañez amb el seu “sangonereta” que explicita el “meninfot” que no serveix com a agent social de revifalla de l’esquerranisme espanyolista per dimissió d’objectius. Igual com podria ser-ho el Sr. Esteve, d’en Rusiñol. Arribats a la dècada dels 1980’ apareix un estudi d’una universitat estadounidenca on es planteja la qüestió de la independència del Principat (les 4 províncies espanyoles) i la síntesi de descobrir “la  peça” que desferma el procés. La conclusió d’aquells experts és sorprenent: que la ciutat de València “mire” Barcelona. El Pentàgon nordamericà coneix aquesta informació i li la remet al CESID (CNI d’aleshores), comandat precisament pel valencià E. Alonso Manglano, amb la qual cosa la “Batalla de València” estava  servida i orquestrada com a qüestió d’Estat. Aquest gran Reus que és el País València, incomprensible però amable per a Espanya o qualsevol altre estat del que depenen tantes qüestions d’estratègia occidental. I el Cap-i-Casal ha arribat al punt anunciat pel poeta, en el que “Quan no podrem més, podrem amb TOT”.    

director@vilaweb.cat

Men?ame
 

Mail Obert