Referèndum, proclamació, reconeixement

Les declaracions de Francesc Homs ahir a la Cope han aixecat una certa polèmica. Va venir a dir que després del referèndum caldria negociar i que ell no descartava que calgués reformar la constitució espanyola i, per tant, que es pogués sotmetre a la voluntat de tot l'estat espanyol el futur de Catalunya. Crec que això fa necessari d'aclarir uns quants conceptes.

Referèndum. El referèndum no és la independència. Enlloc del món. I val a dir que no hi ha gaire diferència entre dir que el referèndum és vinculant o dir que no. El referèndum sempre és una demostració de la força que té cadascú i això el fa determinant políticament. Però guanyant el referèndum seria possible que no tinguéssem independència, si no hi hagués la proclamació. Cal tenir en compte, a més, que ningú no ens ha demanat de fer aquest referèndum --a Macedònia, la Unió Europea li'l va exigir i, per tant, tenia un valor diferent.

Proclamació de la independència. La proclamació de la independència és un acte jurídic normalment executat pel parlament i que crea el nou estat. Aquesta proclamació, i no pas el referèndum, és el moment clau del procés. Són consecutius l'un i l'altre? No necessàriament. Escòcia, per exemple, ja ha anunciat que, si guanya el sí la independència, no la proclamarà el 19 de setembre de 2014, l'endemà del referèndum, sinó el 24 de març de 2016. Per què tanta distància? Perquè Escòcia vol negociar la separació amb el Regne Unit amb calma i considera que setze mesos és un període raonable per a fer-ho. Durant aquest temps Escòcia negociaria amb la Gran Bretanya però també amb els organismes multinacionals, com ara la Unió Europea, l'OTAN o l'ONU, per tal que el dia de la proclamació Escòcia fos acceptada com un estat de ple dret a tot arreu.

Naturalment el cas escocès és diferent del català, perquè Espanya, a diferència de la Gran Bretanya, no vol negociar res ni reconèixer el resultat de la consulta. Si manté aquesta actitud no hi haurà cap més remei que fer la proclamació de la independència unilateralment i sense esperar. 

Les paraules d'Homs en aquest sentit es poden entendre de dues maneres. Una: que, una vegada votada la independència, Catalunya entén que la separació ha de ser pactada, pel bé de Catalunya i d'Espanya. I que, per tant, Espanya ha de reformar el marc legal per encabir-hi la possibilitat de la independència i evitar, doncs, que la comunitat internacional haja de decidir contra els uns o contra els altres. Però també es pot interpretar d'una altra manera: que Catalunya accepta que, al final, la seua decisió restarà sotmesa a la del conjunt de l'estat espanyol. La primera possibilitat és comprensible encara que ens neguitege, és raonable. La segona és absurda. No conduiria sinó a una nova frustració, molt greu.

El reconeixement. Al final, la partida la decidiran els altres estats. Si la proclamació és unilateral, acabaran decidint entre els interessos d'Espanya o de Catalunya, però si hi ha un acord no s'enfrontaran a cap dels dos estats. 

Cal tenir en compte que quan Catalunya proclame la independència ja serà un estat i, per tant, la qüestió catalana, per als actors internacionals, deixarà de ser un 'afer intern espanyol'. La Convenció de Montevideo deixa clar que un estat no cal que siga reconegut per cap altre estat per a ser un estat, però és evident que si ningú no ens reconeix serà una gran derrota. En canvi, només que dos o tres estats ens reconeguen, la situació acabarà fent-se insostenible per a Espanya.

És, doncs, la proclamació i el reconeixement per part dels altres estats allò que importa de debò i allò que canvia la situació d'una manera definitiva.

L'opinió dels subscriptors

Jordi Planas: Entenc que tot aquest procés que viu Catalunya necessita el millor de tothom.
No entenc, però, les declaracions de Francesc Homs perquè, senzillament, no sabia que si la majoria votés sí i sí en la consulta del 9 de novembre, l'Estat espanyol potser hauria de votar la reforma de la Constitució.
És veritat que Francesc Homs parla en termes de possibilitats. A veure què ha volgut dir o què no ha volgut dir.

Francesc Xavier Arenas: Cal que novament la societat civil vigili d'aprop el procés. Els nostres dirigents son polítics i no estan capacitats per fer-ho tot sols. Els hi falta el valor per fer-ho. A tots.  Sense la nostra vigilància la estem perduts. ANC estiguem atents.

Josep Usó: Jo, en llegir la notícia de les declaracins del conseller Homs, he entés que ell pensava que la independència de Catalunya s'havia de decidir per votació de tots els espanyols. I he pensat que aquest home s'havia begut l'enteniment. Crec que, al final, tal i com van les coses, la única solució serà una declaració uniateral d'independència, i més prompte que tard. 

Curiosament, aquesta és la opinió del ministre Margallo. Al qui, segurament, ja estaran crucificant des de l'espanya profunda per donar idees.
També podria ser que el minsitre d'Afers Exteriors comence a preparar la opinió pública de la resta de l'estat per al que sembla que ve, amb declaracions interpretables del conseller o sense.
Segur que tot acabarà prompte i bé. De moment, per al 9 de novembre, ja només resten dos-cents setanta-set dies. 

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És la proclamació i el reconeixement per part dels altres estats allò que importa de debò i allò que canvia la situació d'una manera definitiva.