Opinió

 

<4/169>

Vicent Partal

18.12.2013

Criminalitzar per il·legalitzar

El diari ABC va publicar ahir un article que faria riure si no fos una qüestió tan seriosa. Un periodista del diari, que vist què escriu faria bé de dedicar-se a alguna feina intel·lectualment menys exigent, 'identifica' una quinzena de membres de l'ANC com a pròxims a ETA. De Fèlix Martí a Blanca Serra i de Josep-Maria Terricabras a Jaume Renyer, per dir tan solament quatre noms coneguts de la insòlita llisteta.


La reacció lògica és riure. Però alhora hauríem de ser conscients que algú mou fils per promoure una il·legalització i ho fa amb insistència. Quan David Fernàndez va brandar la sabata contra Rato la premsa espanyola va engegar una cacera de bruixes identificant la CUP com un moviment violent. I El País va fer un d'aquells editorials seus que històricament han precedit sempre una actuació repressiva greu de l'estat.


Però el cas és que pocs dies després ha estat el torn de l'ABC, aquesta vegada contra l'ANC. Amb un article de formes molt barroeres però amb un objectiu coincident: criminalitzar l'independentisme acostant-lo a la violència. Fabricant-la i inventant-se-la. Que en la llista dels quinze de l'ANC hi apareguen set militants de la CUP i el cap de llista europeu d'ERC no és casual. Ho vaig advertir aleshores i ho repetesc ara: alerta, que algú a Madrid pensa a fer la jugada basca; si no pots canviar el país il·legalitza partits i guanya fent trampa. La CUP, l'Assemblea i fins i tot Esquerra podrien ser-ne els objectius. I la insídia, la mentida de fet, seria el mètode triat.


 


 


L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)


Jordi Pujol Casademont: No els queda cap més remei que la trampa i la mentida, perquè saben molt bé que en un diàleg entre persones i democràtic tenen totes les de perdre. Han viscut sempre en els submóns llòbrecs i freds, bavejant i corcant-se d'enveja. No és el nostre lloc ni la nostra manera. Pleguem i marxem d'una vegada. Quins veïns!


Joan Guasch: En tot cas, res que no sigui esperable. La nostra resposta és la fermesa, la transparència, caminar endavant deixant enrere el soroll barroer dels 'mesetaris'. Penso que no seran capaços d'arribar tan lluny i, si volen acoquinar, estic convençut que no se'n sortiran. Aznar també ha vingut a dir que posar un cotxe bomba i una urna tenen el mateix valor. Ells sols es desqualifiquen. Això sí, haurem de respirar fondo moooltes vegades aquests mesos que vindran. Si servís de res, els podríem dur a la fiscalia, però com que ja sabem com funciona, això... Doncs a treballar, que és la cosa que sabem fer millor.


Roser Melchor:  Els espanyols no han respectat mai les diferents nacions d'espanya i, per tant, ara amb el tema de la independència catalana és evident que no canviaran, són previsibles. Per altra banda no els veig gens nerviosos,és clar que no estan treballant en el procés d' aturar la independència conquerint Catalunya, l'únic que saben fer és -en lloc de seduir o pactar- fer servir la força després de les amenaces.  Ja han amenaçat a totes bandes i han aconseguit que les enquestes pugen el nombre de partidaris cap a la independència, en l'economia no aconsegueixen frenar la por sinó tot el contrari, els empresaris també estan a favor. Quin serà l'altre pas? l'únic que saben fer i que ja van experimentar al País Basc: il·legalitzar els partits que els vinga de gust. Això és el que va en la seua línia. La llei de partits uneix PP i PSOE. I espere que a Catalunya ho tinguen previst, això, perquè no sé si ho faran aviant o bé ho deixaran per al més endavant, però els polítics hauran de tenir un pla d'actuació per a quan arribe. També és cert que buscar  connexions entre ANC, CUP i ETA és destarifat, no covenceria la gent ara mateix, igual com l'intent  de  voler reviscolar el tema del secessionisme lingüístic i el blaverisme al PV -ho han intentat no fa molt i la mateixa AVL se'ls ha girat en contra- Tot i això, m'incline a pensar que serà el que faran, ho veig evident i proper perquè no en saben més, no saben fer altre. Aquest és l'escenari. Analitzeu l'actuació de PPSOE al País Valencià durant els darrers trenta anys i veureu clarament el que passarà.


Pep Agulló: Vilaweb fa molt bé posant-nos en guàrdia davant possibles provocacions de forces fosques sota el paraigua de l'estat que, seguint la lògica del seu desconcert i impotència per aturar el procés de la consulta, ara poden fer un altre pas endavant: la CUP amb les relacions amb l'independentisme basc, seria l'encenall (la baula basca) per a actuar contra l'ANC i també contra algun dirigent d'ERC per tal que en unes probables eleccions plebiscitàries aquestes forces no poguessin ser votades. Criminalitzar per il·legalitzar, com diu Vicent. I, compte, no podem descartar que això anés precedit d'alguna acció violenta fabricada per carregar el mort a la CUP, ANC o ERC. Per tant, alerta a no donar peu a cap provocació. Quan determinada premsa de Madrid apunta, alguns fan la feina bruta i el Ministeri de l'Interior il·legalitza. Ara, juguen amb foc.


Josep Almar: Tots aquests articles, haurien de ser denunciats als tribunals europeus de manera sistemàtica. Callar es atorgar-los una versemblança que no correspon. No es denunciable que Aznar promogui l'odi contra Catalunya? Si ells són capaços de portar el simposi 'Espanya contra Catalunya' als tribunals, amb molta més raó, i per molt més, hauríem de fer igual. Ja està bé d'entomar i parar l'altra galta.


Josep Castelltort: Una manera d'encarar-se amb el procés sobiranista amb les eines habituals de l'estat seria trobar la manera d'il·legalitzar ERC. Tenim el precedent del viatge d'en Carod-Rovira a França a entrevistar-se amb ETA. Podria despertar alguns suports en els que sempre han clavat coces a ERC. Però de totes maneres és poc plausible perquè despertaria el precedent del lliurament de Companys a Madrid per la Gestapo i afusellament a càrrec dels franquistes. Una altra via es empresonar algun dels que tingui menys suport, amb alguna acusació ambigua que pugui tenir algun fonament. Això portaria fàcilment a la divisió. El suport als qui rebin aquesta acció de l'estat hauria de ser molt més potent que no ha estat habitualment: 'Hauríem de defensar els nostres.' No fer allò que s'havia fet sempre de fer costat a la 'justícia' i marginar els acusats de 'radicals'. No seria difícil de crear alguna situació d'una certa violència. La justícia, jugant amb el calendari, ens anirà en contra. Els qui fessin costat a l'estat ja no serien persones amb opinions diferents, sinó enemics, perquè avalarien el joc brut contra els nostres. De manera que el procés s'enverinaria i seria impossible de mantenir el tarannà actual. La conseqüència, si l'estat optés per aquesta via, hauria de ser una resposta de defensa a ultrança i d'accelerar el procés per no deixar espai a les divisions i canvis de perspectiva. 


Carles Matute: No fan riure, fan més aviat fàstic. Això era més que clar que passaria. Ells no estan acostumats que se'ls respongui amb raons, amb tranquil·litat o, fins i tot, amb indiferència; necessiten un enemic que els planti cara per poder respondre de l'única manera que saben: amb la força. De la mateixa manera que identifiquen el nostre procés amb una 'quimera de Mas', perquè són tan primaris que els cal un cap de turc visible, doncs la seva justesa de mires els impedeix d'imaginar-se el fet d'haver-se d'enfrontar amb uns quants milions de caps de turc. No s'ho poden imaginar; i la constant negació de la realitat els fa embogir. Necessiten sempre un 'dolent' per poder anar de 'bons'. D'una altra banda ja ho sé que, ara, ja no és políticament correcte 'utilitzar' Gandhi, però ho faré. Gandhi, amb la seva tossuda resistència passiva va acabar traient de polleguera als anglesos i va pronunciar la famosa frase del 'primer et menyspreen, després es riuen de tu, després t'ataquen i, aquí, guanyes'. Lord Mountbatten va acabar arriant la darrera Union Jack de l'Índia. Preparem-nos per aguantar tot el que ve. Ningú no havia dit que seria fàcil; però, tot plegat, valdrà la pena. 


Jordi Alsina: Fins fa quatre dies l'independentisme conseqüent es combatia amb una combinació de paternalisme ('Ja madurareu', ens deien....), ridiculització ('Jo ja ho voldria, però és una utopia que mai no s'aconseguirà, sou uns il·lusos'...) i repressió pura i dura (detencions, judicis i intimidacions). Ara que a Espanya se li ensorren tots els mites amb què sempre havia cregut, la dreta catalana no s'atrevirà (realment hem fet que no els quedi cap més solució: o avancen amb nosaltres o els passem per damunt). Són una minoria (la via catalana és una fita difícilment discutible). Els immigrants espanyols s'aixecaran contra l'independentisme (molts dels fills de la immigració eren a la via, nosaltres en teníem al costat, ells parlant en castellà i nosaltres en català i amb tota normalitat). Què els queda? La repressió. Jo crec que assagen com reaccionaria la societat catalana i l'opinió publica internacional. Els darrers no ho sé, però la societat com reaccionarà si fan el pas cap a la repressió? Espero que si s'il·legalitza un partit, el que sigui, o l'Assemblea, hi hagi una resposta multitudinària i contundent. Cal que responguem a la repressió precipitant i accelerant el procés definitivament. Serà aquest l'error d'Espanya que ens cal? Sabrem respondre-hi de manera contundent i serena? Sabrem en definitiva convertir aquest problema (la repressió, si és el cas) en una oportunitat? Jo espero que sí.


Ivan Matavera: Tenim davant un estat que no ens deixarà marxar així com així. Les seves formes barroeres ja es van fer notar en la campanya electoral del 25-N. Tota la maquinària periodística treballa per desprestigiar un moviment pacífic, democràtic, inclusiu (ara que tothom en parla), transversal i amb esperit regenerador. Jo crec que hem de continuar així, amb esperit guanyador i ferms en les conviccions. Si nosaltres volem, res ni ningú no ens podrà aturar. Confiem també en els nostres polítics, sobretot en els qui ens volen donar l'oportunitat de deixar-nos votar. Segurament hi haurà notícies que ens vinculin amb ETA o el terrorisme. Crec que el govern ha de donar suport i defensar totes aquelles institucions o partits polítics que siguin vinculats amb la violència de forma gratuïta, interessada, maldestra i feta des de la mala fe. Ja ho va dir Joan Tardà, quan sàpiguen la data i la pregunta, es posaran molt nerviosos. Ja s'hi han posat.


Jordi Camprubí: El to dels diferents mitjans de comunicació anirà pujant d'intensitat i virulència, ens hi haurem d'anar acostumant. De tota manera, ja que parlem de diaris m'ha sorprès no haver llegit cap comentari del titular de portada de La Vanguardia del divendres 13. Recordem-lo: 'Mas desafia Rajoy amb pregunta i data.' Desafiament? De cap manera, simplement una voluntat de voler decidir lliurament i democràticament el nostre futur com a poble. Com a titular el trobo tendenciós i amb una certa malícia. Evidentment, no és comparable amb el  que s'exposa en aquest editorial, però és cert que La Vanguardia, grup Godó, des de la manifestació del 2012 fins ara ha anat modificant el discurs en relació amb el dret a decidir: va començar amb un discurs amb una certa simpatia per tot plegat i actualment la simpatia ja ha desaparegut.


Josep Usó: No es deu caure en cap mena de provocació; però també crec que, amb la veritat per davant, es pot anar amb la cara ben alta a tot arreu. I pense que, ara mateix, per molt que insistesquen diaris marginals con és ara mateix l'ABC, o pretesament "cosmopolites" però de prou baixa estofa, com El País, ells tenen el desavantatge que molta gent d'arreu del món els està mirant. 


Així que han d'anar amb compte amb el que fan. Vist el que fins ara s'ha vist, i amb les seues constants apelacions a les similituts de tothom amb els nazis al temps que molts dels seus ixen per ahí fen salutacions feixistes que després es consideren "simples chiquilladas", no han de tindre molt bona premsa enlloc. Així que, el que cal, és no deixar d'explicar a tothom el que hi ha. I també en això estan en desavantatge. No saben més llengues que la seua pròpia. I ni tan sols la parlen bé.


Octavi Monsonís: Ho tenen cru. Voler convertir una organització pacífica i democràtica, capaç de mobilitzar juntament amb altres organitzacions dos milions de persones sense que es produesca cap acte de violència, voler convertir-la, dic, en una organització violenta i terrorista demana molt més que dues pàgines de diari. Cal una campanya molt ben dissenyada perquè el seu missatge arrele en la societat. Hi ha un determinat tipus de gent propensa a creure-s'ho tot, ben cert, però la gent de trellat, la gent normal i corrent espanyola veu que eixe missatge no s'ajusta a allò que es va veure a la Via Catalana i, per descomptat, a l'estranger no s'ho empassen.Dit això, cal ser ferms perquè ara començaran els atacs de debò, els invents i mentides per desprestigiar l'independentisme en general i els caps visibles en particular, les mesures judicials, les pressions a l'exterior, les amenaces militars, etc. No cal estranayar-se, doncs, sinó estar preparats per respondre al que vindrà. En primer lloc el govern, els partits de l'acord després, les organitzacions civils, la societat que vol poder decidir i els ajuntaments. Que no és poca cosa, i col·locar el atacs com els de l'ABC al seu lloc, sense escarotar-se gaire, i a per feina, que n'hi ha molta!


Pere Jordi Junqué:  Primerament hem de reaccionar amb calma. Penso que la millor defensa d’aquestes persones és fer pública la mentida. I quan més grossa sigui la mentida pitjor per ells.



S’hauria de fer públic un comunicat desmentint les informacions utilitzant el dret a resposta al diari. Cada una de les persones afectades té dret a resposta, o sigui tantes respostes com persones afectades que ho desitgin fer. Exigir que l’ABC mostri les proves que tingui. Demanar al defensor del poble que actuï (són un grup de persones).


No sóc advocat però suposo que com a particulars tenen dret a una protecció del seu nom més estricta que professionals de la política:  acusar sense probes constitueix un delicte contra el dret d’honorabilitat de tothom però per un particular, si es donen els seus noms, també va en contra de la seva privacitat.


Per mi, de retruc constitueix un delicte contra la llibertat d’opinió perquè s’intenta criminalitzar persones per les seves idees polítiques per fer-les callar.

Mail Obert