Opinió
-
Prendre partit
Vicent Partal
18.10.2013
-
El pas en fals
Vicent Partal
17.10.2013
-
Un desallotjament immoral
Vicent Partal
16.10.2013
-
Que el meu país no siga així!
Vicent Partal
15.10.2013
-
Refermar la tropa
Vicent Partal
14.10.2013
-
Una actuació de manual
Vicent Partal
11.10.2013
-
L'unionisme, nerviós
Vicent Partal
10.10.2013
-
Hi ha partida
Vicent Partal
09.10.2013
-
El gest de Sánchez-Camacho
Vicent Partal
08.10.2013
-
La nostra Lampedusa
Vicent Partal
07.10.2013
-
Castor: un escàndol exemplificador
Vicent Partal
04.10.2013
-
12 d'octubre. Alerta
Vicent Partal
03.10.2013
-
Preparant un altre cop d'estat
Vicent Partal
02.10.2013
Vicent Partal
11.03.2014
La millor notícia
Els representants de Súmate van anar ahir a Madrid a explicar als altres espanyols per què eren partidaris de la independència de Catalunya. En molt pocs mesos, Súmate ha aconseguit una notorietat més que evident i ben merescuda. La seua presència activa com a part del moviment independentista no solament ha despertat interès o ha suscitat polèmica. També ens ha ensenyat coses sobre el nostre país que mereixen una reflexió.
Durant el franquisme es va fer circular una tesi segons la qual els emigrants espanyols a Catalunya anaven destinats a fer de barrera, de mur de contenció contra les reivindicacions catalanistes. Era l'opinió del règim, contestada ben aviat per Francesc Candel i per les organitzacions antifranquistes de tota mena, que van acabar imposant la tesi que érem un sol poble.
De tot això que passa, la millor notícia és que la tesi dels franquistes no s'ha complert i no hi ha cap barrera a la independència dreçada per cap 'emigració'. El clixé franquista pintava els emigrants com uns pobres, primitius, fàcils de manipular. I no ho eren, i encara ho són menys avui. Era un clixé que partia del model etnicista de la nació. Era el seu, i no comptaven que nosaltres en tinguéssem cap altre.
Però sí que en tenim un altre. I és tan obvi que fins i tot una persona que passa només quaranta-vuit hores al nostre país ho pot veure i sorprendre-se'n –tal com explicava, per exemple, l'escriptor Sayed Kashua divendres al diari israelià Haaretz.
El nostre model de nació no és etnicista, ni ho ha estat mai, sinó cultural i cívic. No preguntem d'on ve la gent, sinó on vol anar. I no demanem garanties, sinó voluntat. En aquest sentit, el nacionalisme català és molt poc europeu, més semblant al dels Estats Units o el Canadà que no pas al d'Alemanya, Croàcia o Suècia. I, per això mateix, més contemporani.
I això, aquesta capacitat de pensar-nos com un sol poble amb independència d'on venim, és un valor monumental que ens fa forts davant el món. Per més que cause sorpresa i desconcert a la vella Espanya, com es va veure ben clar ahir.
L'opinió dels subscriptors (si vols fer-te'n ves a aquesta pàgina)
Pep Agulló: L’editorial s’oblida que no únicament eren les tesis franquistes les que volien fer dels emigrants espanyols a Catalunya una barrera contra el catalanisme. La història "no oficial" del PSC, la més obscura: el pacte entre èlits suposadament progressistes, però amb complicitats familiars amb el franquisme (Maragall, Serra,etc…), i els sectors espanyols no integrats, van teixir amb èxit durant anys una doble funció: mantenir l’emigració en veritables guetos per tal d’evitar la connexió amb el problema nacional, i a la vegada evitar també la radicalització social. Súmate té un significat polític fonamental en trencar aquesta perversa política del PSOE-PSC i accentuar la seva crisi a Catalunya.
Josep Usó: és espectacular el fet que en tan poc temps Súmate ja vaja a Madrid a explicar-los el que de veritat pensen els catalans immigrats. Però quasi es pot assegurar que no ho entendran. Ells tenen un model que és l'únic possible. Per a ells. Alerta. Quan parle d'ells, em referesc als qui manen a Madrid. No al poble d'allà, que tinc la sensació que cada vegada ens comença a entendre més. És una sensació, però crec que fins i tot allà hi ha gent que ho comença a entendre.
I el model etnocèntric no funciona. No ha funcionat mai, com a model d'integració i per engrescar la gent. És bo, que el nostre siga diferent. El seu trontolla i s'acabarà enfonsant.
Joan Guasch: Jo diria que Súmate és un dels col·lectius que ho estan fent millor. De vegades em pregunto que si embolicant-nos amb tanta estel·lada no estarem posant barreres a la incorporació de moltes persones que han decidit ser catalanes, però provenen d'ambients poc o gens mobilitzats per l'independentisme, diguem-ne "de tota la vida". Persones que com les de Súmate treballen amb una gran discreció en els àmbits més refractaris al que podríem qualificar de catalanisme extravertit. No sé! Però després d'escoltar una xerrada fa uns dies en la qual es parlava de com convèncer els indecisos, m'ha quedat la recança de si no correm el risc de perdre aquest gran col·lectiu, els dels indecisos que potser votarien que si a la,independència, però que s'espanten de tanta gesticulació nostra. Tenim molta feina i no podem cometre gaires errors. Si Catalunya ha estat sempre una terra de convivència, ara ho ha de ser més que mai perquè tothom tingui ganes de viure-hi i progressar.
Ramon Perera: Jo no sé com seríem els catalans si no haguéssim arribat a perdre la nostra independència i patir la repressió que hem patit, però lo cert és que ara som, tal com dius, un poble que accepta com iguals els nouvinguts que vulguin treballar amb nosaltres per buscar una vida millor per a tots.
Aquest és un dels enigmes de l'antropologia: quina és la millor estratègia de supervivència -- ni ha de molts tipus -- en front d'amences greus per a la pròpia comunitat? Després de segles de resistir com fos, al final ens n'hem sortit molt bé, avancem a tota velocitat i som un exemple per a tothom que el vulgui tenir en compte.
Octavi Monsonís: Súmate és una de les millors coses que li podía passar a Catalunya en el seu procés cap a la independència. Ja que, malgrat que els catalans provinents d'Espanya i molts d'ells d'expressió castellana están totalmente integrats i formen un sol poble, i malgrat no haver estat mai discriminas per raó de llengua, hi havia qui temia que no s'interessarien per la independència o que s'hi oposarien.
I aquest temor existia a pesar que els números estadístics deien el contrari. De fet, les estadístiques situen l'unionisme al voltant del 20%. La resta o són independentistas (per damunt del 50%) o estan indecisos. És obvi, doncs, que una bona part d'immigrants arrelats a Catalunya s'han incorporat a l'independentisme. Però hi havia el temor per la senzilla raó que les estadístiques són hipòtesis i el vot real independentista encara no s'ha exercit.
Calia, doncs, visualizar l'adhesió dels catalans immigrants. I d'ací la importància de Súmate. És la imatge que la independència no és privativa de cap grup, no té caràcter ètnic, sinó que és transversal i interessa a tothom.
A més a més, hi ha un aspecte summament important en el fenomen Súmate i és que la tan gastada per alguns dicotomia independència versus polítiques socials és demagògia pura i dura. Els immigrants, diguem-ho clar, són els més mancats de polítiques socials (i recordem que tradicionalment han estat el viver de vots de l'esquerra, siga socialista, siga d'Iniciativa), però han entés que ja no és Espanya qui les garanteix, les polítiques socials, sinó Catalunya. En conseqüència la unió independència-polítiques socials es converteix en imprescindible. No es poden entendre la una sense les altres i a l'inrevés. I això, al meu entendre, és el que fa novedós, original i imparable el moviment Súmate. (Per cert, com triga tant a aparèixer el moviment de jubilats per la independència, si ara com ara qui pot garantir de debò les pensions és una Catalunya independent?).
Bo és, doncs, que Súmate ho explique pertot arreu. Com diem els valencians, fan més mal que una tronà, a l'espanyolisme, clar.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015