Ni el Liceu, ja no és cap búnquer

El 8 de setembre de 1989 s'inaugurava l'Estadi Olímpic de Barcelona. Plovia a bots i barrals i tot era goteres, ací i allà. Els Freedom for Catalonia havien preparat una bona protesta... I Juan Carlos ho va acabar de complicar tot, arribant mitja hora tard i fent endarrerir la cerimònia –va córrer la brama que havia estat per culpa d'una de les seues amants. El resultat va ser una xiulada eixordadora que va posar en alerta tota la classe dirigent catalana. Tant, que el 25 de setembre, només disset dies més tard, el Liceu va ser l'escenari d'un preparadíssim homenatge a Juan Carlos, aplaudit intensament durant minuts, en un gest que dibuixava l'existència nítida de dues societats. Que, segons que es va veure ahir al vespre, ja són cosa del passat.

Espantats per les repercussions de la protesta nacionalista a la inauguració de l'estadi, la gent d'ordre de Barcelona es va conjurar aquell 25 de setembre per retre un ostentós acte d'acatament a Juan Carlos. Va ser un aplaudiment llarguíssim, bavós, cortesà en el pitjor sentit de la paraula. Aquell dia estrenaven l'òpera 'Cristobal Colon', amb el protagonisme d'un Josep Carreras que avui és també obertament independentista. Ara és molt difícil de recuperar aquella atmosfera ofegadora, però si us voleu fer una idea de com era de llefiscosa us recomane que llegiu la crònica --canònicament monàrquica, és clar-- que va publicar La Vanguardia: 'Todos los asistentes, puestos en pie, quisieron mostrar así la simpatia que despierta la presencia [en Barcelona] de Don Juan Carlos y Doña Sofía...'

Vaig escriure un article aleshores, segurament al Temps, on definia el Liceu com el búnquer on Juan Carlos podia amagar-se, confiat. El contrast entre aquella Barcelona incipientment desafiadora de l'estadi i la Barcelona mesella del Liceu era enorme i no podia deixar d'explicar-lo. Aquell Liceu, aquell del 1989, era un Liceu que adorava els reis d'Espanya també perquè odiava els independentistes de l'estadi i tot allò que representaven. Lluita de classes al nivell més elemental possible. Gairebé una caricatura.

De manera que ja podeu comprendre que quan ahir al vespre vaig rebre les primeres notícies de la històrica xiulada amb què el Liceu havia rebut el fill de Juan Carlos no vaig poder evitar un ample somriure. Perquè hi ha moltes lectures visibles, en aquest gest. Hi ha la descomposició d'una institució, la monarquia, i d'un país, Espanya. Hi ha la democratització d'un teatre que, segurament perquè ara és més plural, també reflecteix què és la nostra societat més bé que no aleshores. Hi ha el final del búnquer, de qualsevol búnquer. Però hi ha, sobretot, un país unit que ja no perd cap ocasió de demostrar que vol ser lliure i que s'ha acabat la comèdia. Ni tan sols al Liceu! Qui ens ho havia de dir, el 1989...

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El 1989 Juan Carlos es va refugiar en un Liceu que l'aclamà, per compensar la xiuladissa de l'Estadi Olímpic. El Liceu d'ahir és una prova més de com ha canviat tot en aquest país.