L'abat Escarré i les coses de la moderació

Avui fa cinquanta anys exactes que Le Monde publicava unes declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, que van agitar les aigües plàcides però putrefactes del franquisme. Aleshores, París era el centre del món i Le Monde el diari més respectat de la Terra.

A portada, s'hi destacava una entrevista del gran corresponsal José Antonio Novais que havia d'originar un enorme terrabastall polític al país i empènyer l'entrevistat cap a l'exili: 'El règim espanyol diu que és cristià però no obeeix els principis bàsics del cristianisme', 'El poble ha de poder triar qui el governa' i 'Som espanyols però no som castellans' eren els tres fragments que el diari destacava tipogràficament. Una bomba, literal, el 1963.

Les declaracions de dom Aureli M. Escarré van marcar un tombant espectacular en la resistència a la dictadura. Per primera vegada ressonava al món la veu d'un home de l'Església que qüestionava aquell règim que l'Església mateix havia entronitzat. I per primera vegada ressonava al món la veu d'un català de l'interior reclamant respecte per a una nació (expressió que Escarré va emprar en l'entrevista) que la major part d'Europa ignorava que existís.

El coratge del pare Escarré li va costar car: un exili del qual ja no tornà, excepte per a morir. Un preu que va ser evidentment molt alt, però que va tenir la contrapartida de canviar el país. El valor d'aquelles declaracions i d'aquella actitud ressona encara avui. Un home sol va saber desafiar el règim i el va combatre des d'una superioritat moral indiscutible. Ajudat per grans personalitats com ara Josep Benet i Albert Manent, que aquell dia van acompanyar Novais al monestir, però assumint d'una manera personal i amb coratge l'oposició a un règim aleshores en el cim del poder.

Cinquanta anys després podem continuar discutint sobre la personalitat complexa de l'abat, o sobre si era conscient o no de la repercussió de les seues paraules. Però també podem aprendre d'allò que va dir i va fer. I de l'eficàcia indiscutible de la seua actuació. En aquesta època extraordinària que vivim ara, recordar que un home sol pot fer trontollar un règim és important. Però encara ho és més recordar que cap règim, per més consolidat que semble, no es pot oposar eternament a la voluntat popular.

Dit això, no em puc estalviar de comentar dues anècdotes que, llegides en vista del moment actual, em semblen molt remarcables. La primera és que l'oposició furibunda i violenta a l'abat va arribar primer de tot de l'abat, curiosament també benedictí, del Valle de los Caídos. Aquest Valle de los Caídos que cinquanta anys més tard continua essent cau i refugi de la dreta més antidemocràtica.

I la segona anècdota és que, si cerqueu a l'hemeroteca de La Vanguardia (això ho explica Jaume Guillamet), hi trobareu que l'única notícia que va publicar relacionada amb l'afer diu que l'abat Escarré agafa un vol d'Alitalia cap a Roma, com si se n'hi anés de visita personal o per plaer. I, naturalment, no explica que havia fet les declaracions que havia fet. La fotografia de l'abat pujant a l'avió, un document que hauria estat d'un impacte gràfic i emotiu monumental, la van amagar i no es va publicar fins el 1989. Aleshores sí, la van destacar amb tota la tipografia imaginable. Per a dir que La Vanguardia era l'únic diari que tenia el retrat de la fugida a l'exili de dom Aureli M. Escarré, però sense explicar als seus lectors que aquell retrat no l'havien pogut veure quan de veritat ho necessitaven. Coses de la moderació...

:::: L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)

Octavi Monsonís: L'afer Escarré és una excepció entremig de l'adhesió i el fervor que el clergat i la jerarquia eclesiàstica tenia per la figura i l'obra de Franco. Ni es va oposar, tampoc, a la guerra, als assassinats posteriors  i a la dictadura fèrria que va instaurar fins a la seua mort. Lloança i benedicció, col·laboració i encoratjament. Aquesta va ser la posició de l'església. Mai oposició, denúncia i excomunicació. Un paper ben galdós, el de l'església, per no emprar adjectius més forts. Per això la figura de l'abat Escarré té un relleu especial, perquè la seua consciència cristiana l'obligava a dir prou. Com podia l'església callar davant el crim, la injustícia, l'empresonament i l'exili? Com no va alçar la veu per denunciar l'opressió, el silenci i la manca de llibertat de la gent? Ni la figura de Dom Escarré ni l'oposició de centenars de capellans que el règim de Franco va empresonar a Zamora, on deien que la presó per a capellans estava plena de sotanes, exculpen l'actitud generalitzada del clergat. I ens preguntem encara com han pogut dur un pes tan gran en la seua consciència. Si és que en tenien. I Déu, els deu haver perdonat? O cremen en el foc etern? No se sap, això, però per si de cas, bo seria que l'església assumira la veu profètica, que declarara el greu error del seu suport i que demanara perdó a Déu i, sobretot, a les víctimes. És el mínim exigible.

Josep Usó: Crec que era Bernard Shaw qui va dir que qualsevol persona que esmente més de tres o quatre vegades en la vida la paraula "pàtria" és un poca-vergonya. I aquesta afirmació és extrapolable a altres creences absolutes. així, quan us trobeu alguna persona que presumeix molt del seu cristianisme, podeu estar-ne gairebé segurs que no practica les seues virtuts. Els jueus tenen els seus fariseus i els catòlics els beatos. 
El estat espanyol sempre ha sigut de grans presuncions: gran imperi del que ja fa cent anys que es pergué el darrer bocí, reserva de valors morals i espirituals avaats pel cas Gürtel, Brugal, Bárcenas..., gran tradició democràtica al temps que es nega el dret a decidir, o justícia exemplar on, com a exemple d'actualitat, la culpa del desastre del Prestige, onze anys més tard, sabem que fou culpa de la mala mar. Però, evidentment, aquesta mena de gent o de estats, sempre acaben havent de rendir comptes. I, molt sovint, és una persona sola qui els denuncia, els posa en evidència i genera una onada que se'ls acaba per emportar. I, molt sovint, aquesta persona, aquesta primera veu, ni tan sols n'és conscient, de la importància del que ha fet. Fins que el pas del temps no li dona perspectiva històrica.

Pep Vinyals: De l'acció de l'Abat Escarré, un gra de sorra enmig del desert, en tinc un curiós record familiar. Anys després que es produís, vaig saber que el meu pare va fer un viatge de negocis a Itàlia, però que en realitat va portar una missiva a Escarré al seu exili. No en conec detalls de la història ja que mon pare ja és mort, però em referma la creença que la història també es construeix a base de petites grans accions, com la de l'abat Escarré. I que els silencis, tard o d'hora són eixordadors.

(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos-hi.)

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

En aquesta època que vivim, recordar que un home sol pot fer trontollar un règim és important. Però encara ho és més recordar que cap règim, per més consolidat que semble, no es pot oposar eternament a la voluntat popular.