Només és un forat al tram 93

El procés ha quedat tocat! Al·leluia! El procés ha quedat tocat! Mort i tot, diuen alguns. Enfonsat. Acabat. Ja era hora! Deslegitimat, segons que proclama la histriònica portada de l'ABC --el mateix diari que no va publicar res el dia que es va tenir notícia dels diners suïssos de Gürtel…

Deixem-los xalar uns quants dies. Hi tenen dret. La confessió de Pujol, ja ho vaig advertir divendres, els dóna llicència per a dir què vulguen; és un regal inesperat que farien mal fet de desaprofitar. I nosaltres, davant això, no podem fer res més sinó armar-nos de paciència. Però no ens confonguem: la confessió de Pujol no canvia el país.

I la comprovació és ben senzilla: demaneu-ho als qui tingueu al costat. Si trobeu cap independentista que ha deixat de ser-ho després de saber que Jordi Pujol és un delinqüent, aleshores ens començarem a preocupar. Però passeu pena, que no en trobareu cap.

Què el problema no som els convençuts, sinó els indecisos, i que potser els indecisos sí que els ha afectat? Tindrem temps de veure-ho. I temps de rectificar-ho. Amb arguments sòlids, com fins ara. Tenim una data al davant, recordeu-ho, que --com ha passat aquests darrers dos anys-- enguany també ho pot tornar a canviar tot: l'11 de setembre.

Dos onzes de setembre seguits han canviat la política catalana per sempre. Han impulsat una transformació enorme del discurs i de la realitat parlamentària i electoral. Ningú no pot dubtar que si som on som és perquè el país va eixir al carrer l'11 de setembre de 2012 i sobretot perquè el país va demostrar l'11 de setembre de 2013 que era capaç de fer l'exercici més difícil que podia imaginar: la Via Catalana.

I Pujol era a la Via Catalana, sí. Però Pujol no era la Via Catalana, ni de bon tros. La seua mà al tram 93 va ser un gest important aleshores i ara alguns volen que siga una diana contra tots nosaltres, un forat. Però la mà de Pujol no pot anul·lar, de cap manera, ni invalidar els milions de mans que ens vam unir aquella vesprada amb la voluntat de canviar el present. Si de cas, ens recorda amb una inesperada força dramàtica que vivim encara, i a desgrat nostre, un present en què reconeixem la corrupció, la hipocresia i la deslleialtat institucional precisament com a característiques abominables que de cap manera no permetrem en el nostre futur. 

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Joan Pere Le Bihan

De costum m'agraden molt els teus editorials, però avui no podria dormir si no et digués que la frase "Pujol és un delinqüent" em sembla totalment fora de lloc. No crec que fer una subhasta per veure qui linxarà en Pujol primer sigui una mostra d'honorabilitat del nostre poble ni de ningú. Potser el volem linxar perquè no ho pugui fer Madrid, però qui sap si no acabarem matant els nostres propis soldats abans que ho faci en Felip VI. Hi ha algú que realment es cregui que no ho va declarar a hisenda per estalviar-se l'impost corresponent?

Joan Gomà

Això ara ja no toca.  Ara que ja hem fet el dol, potser que passem pàgina i anem per feina.
Si la caverna vol refregar-se al fang de l'afer Pujol, allà ells. Mentre escriuen d'això no repeteixen el discurs de la por, ni van traient declaracions de líders europeus contra Catalunya, ni discuteixen el sexe dels àngels de la legalitat del referèndum del 9-N, ni insinuen follets de terceres vies federalistes. Ells que vagin cantant contra un home que fa més de 10 anys que es va retirar de la política i nosaltres a la nostra.
Ara el que toca és treballar de valent per convèncer als indecisos i per fer tornar en indecisos als que de moment es manifesten contraris a la llibertat de Catalunya.

Miquel Maresma

Jo no penso que en Jordi Pujol sigui cap delinquent. Jo no ho penso ni cap jutge espanyol,ni andorrà l'ha sentenciat encara. També penso que si els diners eren ubicats, com diuen, al Principat d'Andorra, que tots considerem que es un dels vuit territoris administratius que conformen els Paisos Catalans, aquest diners hi eren conformes amb la legislació de l'unic estat dels Paisos Catalans,vull dir que complien les lleis d'Andorra,oi?      

Doncs no complien, pel que fa al cas, les lleis espanyoles a les que esta sotmes el Principat de Catalunya, a partir del moment en que l'estat espanyol imposa l'obligació de declarar el que tens a fora, en el ben entes,segons el relat dels diaris, que en Jordi Pujol ni els seus fills treuen els centims a fora del Principat de Catalunya si no que ja son a Andorra. En resum entenc que complien rigorosament amb les lleis andorranes.  

Pau Ras

No es pas que vulgui desconsiderar el fet, que l'ex-President de la Generalitat hagués comés un delicte fiscal amb la hisenda espanyola. Però no trobeu que en feu un gra massa? Fins i tot que amb aquesta extrema pulcritud amplifiqueu l'objectiu dels que volen que el procés català descarrili?

J.Pujol va cometre un delicte fiscal, sí. Però no és pas corrupció amb diners públics! Això seria MOLT més greu comparativament crec. I a més, en el moment de rebre l'herència el 1980, als anys 70 era fins i tot comprensible que el seu pare guardès diners en comptes a l'estranger, durant la dictadura i en uns principis de transició inestables. El més criticable és que no haguera legalitzat abans els diners d'una herència (herencia legítima entenc jo). Però és que ara ja els ha legalitzat, i jo he entés que fins hi tot ha hagut de pagar-ne de més amb les corresponents sancions. Llavors tot plegat es tracta de una falta de confiança... Però vist des de l'estranger i veient com actuen altres paisos i mandataris, sobretot polítics espanyols, jo crec que nosaltres en aquest moment no hauriem de fer-ne pas un foc gros en contra nostra. El més assenyat i prudent seria dir que sí, ens ha faltat a la confiança de fer les coses ben fetes i contribuir com tothom, pero no ha pas fet res mal fet amb diners publics. I passem a la propera notícia, que segurament tractarà de un cas de corrupció espanyola, ara sí amb  diners públics.

Soledat Balaguer

Malauradament, la deshonestedat és consubstancial a la condició humana. I encara que en el nou país que hem de construir intentem fer neteja, sempre hi haurà deshonestos i delinquents. Però volem ser independents, entre d'altres motius, perquè una cosa és tenir la nostra quota de deshonestos i una altra és tenir doble quota: la nostra i la d'allà. No volem tenir ni dèficit fiscal ni superàvit de delinquents.

Xavier Arenas

El pas d'en Pujol és el pas previ i que faltava per donar dignitat al procés de constitució del nou Estat. El que no era tolerable era que una voluntat popular estigués supeditada  a les coaccions d'una classe política que ha estat en el poder (govern i oposició) des dels pactes de la nomenada transició espanyola, on tots es coneixien els draps bruts de cada un d'ells. Així, doncs, tots i cada un dels responsables polítics catalans  que s'estimin Catalunya i que volen que la creació del nou Estat sigui una realitat i aquest neixi de forma digna de fer el que ha fet aquesta setmana en Pujol. Han de posar l'interès del nou Estat davant els interessos personals (bé sigui per pressions i coaccions del CNI, bé sigui per pressions i intents de coaccions polítiques de les clavegueres-o no-de l'Estat). Si aconseguim fer això, tindrem una constitució d'un nou Estat pulcre, neta, digna i envejable per la resta de qualsevol societat que es cregui o vulgui ser demòcrata, social, digna i de futur. El que pensin o diguin els demés, no ens ha d'importar. Només ens ha d'importar el que ara si, el poble, podrà controlar i decidir. S'hauran acabat els florentins i derivats, inclosos els catalans. 

Josep Blesa

Fa vint-tres anys quan vaig muntar l’estudi d’arquitectura em va sorprendre sengles testimonis idèntics de dos empresaris franquistes recalcitrants. Mon padrí, del qui parlava fa uns dies i d’un altre client també curull de diner. El missatge, sorprenentment, era el mateix: “En España hay que defraudar al máximo para hacer algo de dinero”. Com vaig comentar també en algun altre comentari passat era l’època en que dimitiren el Conseller de la Generalitat d’Amunt Jaume Roma, el ministre d’agricultura Vicent Albero i el ministre d’interior Antoni Asuncion. I ja vaig comentar que això era degut a un pòsit diferent del que tenen els ciutadans espanyols i l’educació amb què ensinistra aquell estat els seus súbdits. Ací, als Països Catalans funciona una mena de cultura calvinista des de les llars. El de plantar cara i donar explicacions públiques. No per a que et perdonen com passa  a España si no per a t’imposen el càstig corresponent.  I Jordi Pujol, ara, s’afegeix a aqueix llistat de persones nostrades que mostren els seus errors, lladrocinis, etc.

Als espanyolistes del principi veureu que no es tallen un pèl. Fa unes setmanes Vicent(e) Boluda, aquell navilier del Cabanyal que volia ser president del Real España, opositant amb Florentino Pérez, declarava que “a Espanya, tothom ha amagat factures als calaixos“, fa una setmana i mitja han agafat amb 150.000 € a l’ex-president del València a la duana de la Seu d’Urgell, aquesta setmana un tal Luis Bárcenas ha demanat traure diners del comptes suïssos per a pagar la fiança. Quan era un aprenent de macarra aquell tal Saplana que arribaria a ser President de la Generalitat d’Avall, va fer unes declaracions -dins del Cas Naseiro- punxades al seu telèfon i del regidor S. Palop amb allò de “yo estoy en política para forrarme”, i a fe de déu que ho ha aconseguit, quan aleshores no alçava un rata de la cua. Què podem dir de tots els polítics espanyols Gonsales, Suares, Acebes, Ànsar Bono, de gira comercial per la súper-democràcia guineana d’Obiang? I per damunt de tots el “campetxano” i família que és el reflex viu de Pepe Mújica. Tal per a qual. Heu vist en algun moment que demanaren que perillava l’estat d’independència d’Espanya en algú dels seus mitjans de (des)informació ?

El seu estat –l’espanyol-  és des d’antic un niu de vibres tan fotut que per a  la supervivència del súbdit ha creat un caràcter universal: el “picaro”.

I si veiem, qualsevol estament espanyol està copat pel tal personatge específic. Sense independència en tindrem a doll, però amb ella tendirem a minvar-ne.  

Precisament la independència envers España la volem precisament per tal de que “Ací, als Països Catalans, per a fer diners i viure bé, no calga defraudar”

 

Josep Usó

Ja ho he dit abans i ho torne a dir ara. Ni Jordi Pujol, ni tota la seua família tampoc, són el Poble de Catalunya. Ni tots els independentistes tampoc. En una societat on milions de persones han eixit al carrer per demanar la independència (recordeu l'any passat, quasi dos milions d'un total de set, quasi un 30% de la població manifestant-se) és evident que entre aquesta gent n'hi haurà de tota mena. Joves i vells, guapos i lletjos (això depén dels gustos), grassos i magres, alts i baixos, honrats i denhonrats... Com a qualsevol societat normal d'un país normal. 
El que no és normal es un país on l'absència d'arguments és, sistemàticament, l'argument utilitzat. O ja no recordeu quan el parlamento español va rebutjar el referèndum i la premsa espanyola (la mateixa que ara) va titular allò de: "el parlamento español tumba el desafio soberanista de Catalunya"? Va ser després, quan es van adonar que ells no eren ningú per vetar ni tombar res. Que, simplement, estaven en fora de joc. Com ara. 
Si s'entretenen uns dies amb això, menys dies els restaran fins el referèndum. Com va començar a dir Vicent Partal ja fa molt temps: tic, tac; tic, tac;...

Josep Sindreu

Tot i que aquest episodi d'en Jordi Pujol ens ha caigut com una bomba i ens ha dolgut molt, penso que tampoc cal fer llenya de l'arbre caigut.

El primer pensament va ser el que reflexa la majoria de la gent, però la segona cosa que vaig pensar és que també calia tenir coratge i determinació per exposar-ho a la opinió pública. És possible que tingui altres motius, però ho ha fet. 

La majoria de polítics que han delinquit ho intenten amagar fins que la justícia (en alguns casos) ho posa de manifest. I tots aquests que sabem que buiden les administracions? I els dels sobres del PP? I els del Fòrum 2004? I els de Sabadell? I els de Santa Coloma? I els dels ERO? I els dels plans de formació? I els ''negocis'' de casa reial espanyola?
Han sortit a dir-ho, o els han enxampat? I a més segueixen insistint en que no ho han fet.

M'indigna els qui s'apoderen d'allò que no és seu. Però m'indigna molt més la hipocresia. Qui tira la primera pedra?
Dubto que cap dels que llegim aquest diari ho fem, i menys que cap d'aquests il·lustres polítics que ara fan tants escarafalls, també la tiri. 

I jo em demano i us demano... no tenim tots alguna cosa a amagar que no sabríem ni com dir-la o justificar-la?
Dediquem-nos a ''lo nostre'' i fem un nou país on la justícia sigui més seriosa i on els impostos siguin més justos: Aquí sempre paguem els mateixos. 

Pep Agulló

Pujol sempre ha sigut un lider d’horitzó autonòmic. S’ha forjat com a home d’estat, amb gran respecte per la corona, i ha procurat sempre pel que en deia la "governabilitat d’Espanya", això si, “fent país”, apagant i someten els anhels sobiranistes a la humiliació i a la impotència. Aquest és el símbol. Ara sabem, que aquest bon "espanyol de l’any 1985”( ABC), és corrupte. Els milions de manifestants de les diades de l’11 de setembre del 2012 i del 2013 podem dir ben alt que amb ell, no seríem on som. El que resulta més penós és que s’hagi rabejat de catalanitat i hagi donat lliçons morals. Però aquí ha enganyat qui ha enganyat. La història el posarà al seu lloc. A nosaltres, tot plegat, ens ha de reafirmar, donar més tremp per arribar el 9-N. Amb ràbia apretant les dents, la V de l’11 de setembre vinent, ha d’impressionar per la contundència, i per la voluntat d’acabar amb aquesta classe política corrupta.

Joan Guasch

Jo, en certa manera, me n'alegro de tot plegat. En primer lloc perquè aquesta confessió ens permet de trencar les amarres amb el passat, de deixar anar llast de cara a construir el país nou que volem construir. Ens permet encarar el futur sense haver de pagar els favors prestats. I, en segon lloc, això està provocant els orgasmes siderals que comentes a la premsa de Madrid, perquè sembla que continuen pensant que el procés és una dèria d'un parell de sonats. Bé, que es desfoguin. Com que els tindrem uns quants dies distrets (als de la premsa i als del PSOE, que igualen independència amb violència de gènere), això ens permetrà de continuar treballant a tota màquina, per a l'onze de setembre, per al nou de novembre i per a tot el que anirà passant. Si algú baixa de carro amb l'excusa de Pujol hauria baixat igualment amb qualsevol altra excusa. La Terra gira, el sol surt cada dia i el temps corre com mai. 

director@vilaweb.cat

La mà de Pujol no anul·la ni invalida els milions de mans que ens vam unir a la Via Catalana precisament amb la voluntat de canviar el present.