No tot s'hi val

Ni Alícia Sánchez-Camacho ni el seu amic no es van presentar ahir a la sessió del parlament que vol investigar el cas Camarga. Això és una enorme descortesia institucional de la líder del grup parlamentari popular envers la cambra de la qual forma part. Cosa que, en vista de l'actitud que va prenent el PP, no puc dir que em sorprenga.

No em sorprèn però ho trobe deplorable. El PP ja ha entrat en la fase dura del conflicte i ara pretén, ni més ni menys, deslegitimar totes les institucions catalanes. Com si ells en fossen fora. Això, per una banda, és el reflex claríssim del seu exponencial allunyament de la societat, però per una altra és un perill. No és bo, per a ningú, ni per a ells ni per a nosaltres, que pretenguen estripar les cartes i neguen el marc institucional. Però hem de ser conscients que no podem fer res per evitar-ho, com espere que ells siguen conscients que així no ens aturaran pas.

I en aquest sentit he de dir que, a mi, que ells pensen que tot s'hi val em resulta poc preocupant. No hem arribat fins ací gràcies al seu 'fair play'. Ara, sí que em preocupa que alguna gent nostra pense que tot s'hi val. I fa dies que algunes actituds que veig em molesten molt i em preocupen. No crec que siga cap bona idea de fer córrer per Whatsapp insídies contra algun candidat per no haver volgut fer una llista conjunta, ni tampoc donar credibilitat parlamentària a fantasmagòriques operacions, de nom inventat en un diari, únicament per veure si així crees un problema al govern espanyol, tot i sabent que fas ús d'una mentida. 

Ells potser estan desesperats perquè tenen pressa i tot els és útil. Però nosaltres, ara que ja no ens fa córrer la pressa perquè tenim la data al calendari, hauríem de procurar preservar la dignitat del nostre moviment. Pensant no tan sols en la independència sinó en tot allò que vindrà després.

L'opinió dels subscriptors

(Cada dia els subscriptors de +VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en reproduïm unes quantes.)

Joan Guasch: Bé, quant a la sra. Camacho, acaba de deixar palès que, per a ella, el parlament de Catalunya és insignificat i prescindible, però també que ara ja no podrà demanar ni compareixences ni explicacions a aquells que ells consideri que les han de donar, que se li han acabat aquells discursos abrandats exigint als altres el que ella mateixa no està preparada per oferir, és a dir, transparència. Pel que fa a l'aparent desunió electoral dels partits catalans, jo m'estimo més que cadascú vagi amb el seu programa i que després, per exemple en votacions al parlament (europeu en aquest cas), es voti conjuntament. Trobo més simbòlic de cara en fora que partits diferents, de pensaments diferents, coincideixin en assumptes de país. I el que subscric absolutament és en la necessitat que tenim de fer els passos amb cura, amb respecte per l'adversari, sense caure en les provocacions-trampa que ens anirem trobant cada vegada més en el camí. És un sobreesforç que se'ns demana, potser injust, però imprescindible, tant per a la imatge exterior que projectem com per enfortir-nos mentalment i moral. En certa manera és una guerra sense sang.

Josep Usó: Realment, l'actitud d'Alícia Sánchez Camacho no anant al Parlament és molt deplorable. No té cap mena de justificació. Cap. I demostra que ja tenen el partit perdut. ja pugen a atacar fins i tot amb el porter. Sense importar-los els gols que puguen encaixar. Estan perdent el partit i en el temps de descompte. 
Però la gràcia del moviment catalanista és justament que no juguem de la mateixa manera. I això serà bo conservar-ho. Crec que s'aconseguirà, perquè ara l'únic que cal és seguir el pla traçat i esperar que arribe la data del referèndum. Vistes les desercions, grosses, que el PP va tenint per la dreta, l'absoluta paràlisi del PSOE que no té ni una sola idea de què pot fer i la increible traça dels governants de Madrid per posar la pota, cal ser optimistes. I només resten dos-cents huitanta-tres dies. Ja estem prop.

Octavi Monsonís: Totalment d'acord que la mentida, la insídia, els insults i les desqualificacions personals no són bons companys en el procés d'independència, i això per dues raons: perquè se'ns girarà en contra un cop arribats a l'estat nou català i perquè les formes són la ideologia. 

Qui garantirà la transparència en l'estat català si s'ha emprat la mentida com a mètode per arribar-hi? No podem caure-hi de quatre potes pensant que així afavorim la independència, ben al contrari, la perjudiquem, i és massa gran el que estem bastint per embrutar-ho d'aquesta manera.

Joc net, doncs, ara que es treballa per arribar i després quan Catalunya haja esdevingut un estat independent.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ells potser estan desesperats perquè tenen pressa i tot els és útil. Però nosaltres hauríem de procurar preservar la dignitat del nostre moviment.