Opinió
-
El dret a la dissidència
Vicent Partal
22.06.2015
-
La llista de la V, no la llista del president
Vicent Partal
20.06.2015
-
Sobretot cal decidir què votem el 27-S
Vicent Partal
19.06.2015
-
Si no hi ha autonomia ja no en necessitem els gestors
Vicent Partal
18.06.2015
-
A l'esquerra d'Esquerra
Vicent Partal
17.06.2015
-
Senyals
Vicent Partal
16.06.2015
-
Pels Rigols i els Maragalls
Vicent Partal
15.06.2015
-
Quin cap de setmana!
Vicent Partal
12.06.2015
-
Les ambaixades de Rivera
Vicent Partal
11.06.2015
-
Quan decideix Madrid
Vicent Partal
10.06.2015
-
Els hereus d'Unió
Vicent Partal
09.06.2015
-
Els partits són un problema?
Vicent Partal
08.06.2015
-
Segrestar el canvi valencià
Vicent Partal
05.06.2015
Vicent Partal
29.06.2015
A les vostres mans
La combinació de la manifesta incapacitat dels partits independentistes i del llançament de l'operació 'Catalunya en Comú' ha portat una visible depressió a les files del sobiranisme. Sabent que a aquest país li fa por guanyar i que té una tendència notable a la tragèdia, ja tenim l'embolic ben servit, com era previsible.
Fa anys que ho dic: Espanya ja no pot guanyar, però nosaltres podem perdre. És a les nostres mans, perdre. A les mans de cadascú. I deprimir-se és, literalment, començar a perdre. I és mostrar una feblesa per mi incomprensible. Si una enquesta i dos anuncis públics fan trontollar l'independentisme, contra totes les dades i contra totes les evidències, potser sí que no ens mereixem guanyar…
Tanmateix, em resulta especialment xocant la tendència que observe aquests darrers dies a fugir de la pròpia responsabilitat: la culpa sempre la té algú altre. Mas, perquè ha tardat a convocar les eleccions. Junqueras, perquè la seua estratègia d'agrupar les esquerres és equivocada. La CUP, perquè són uns puristes. L'Assemblea, perquè és manipulada. Òmnium, perquè són uns venuts. I així fins a l'infinit.
Però i la pròpia responsabilitat on és? Fa molt anys, el professor Sanchis Guarner em va impressionar amb una frase, de ressonància clàssica, que ha marcat la meua vida: 'No es perd mai perquè els altres facen el que han de fer, perds si tu no fas el que tu has de fer.'
I és exactament ací on som. No ens enganyem: el problema no és Podem, ni Iniciativa, ni el fet que MES s'afegesca al pla d'aquests i encara menys que Iceta els festege o que Ciutadans ja parle d'un govern de coalició. Ells han de fer la seua feina. El problema és què fem nosaltres. Estrictament això: què fem nosaltres.
Joan Coscubiela és, a parer meu, un dels millors i més honrats polítics catalans i una gran persona. Té tota la meua admiració. Ho dic perquè quede clar que si ell encapçala Catalunya en Comú serà un adversari formidable. Tant que podria ser perfectament el pròxim president de la Generalitat. Però per a aconseguir-ho primer haurà de guanyar les eleccions i haurà de sumar prou diputats per a ser investit. I això depèn, vot a vot, de tots els ciutadans del Principat i de ningú més. El Periódico no el pot fer president. Pablo Iglesias no el pot fer president.
Ell, els seus, ho fan molt bé. I això només significa que nosaltres ho hem de fer millor. Sense excuses. I quan dic 'nosaltres' em referesc, lògicament, als qui volem la independència.
No hauríem de perdre de vista que per aquestes fases de depressió política ja hi hem passat abans i alguna cosa n'hem après. Recordeu el 9-N. Abans que apareguessen els quaranta mil voluntaris tot semblava perdut per les divergències entre els partits, però l'aparició d'aquella gernació ho va canviar tot. Va transformar completament la dinàmica.
Doncs ara tornem a ser-hi. Novament és imprescindible que la gent prenga el protagonisme a les seues mans i supere el partidisme: que la gent afirme la unitat i recorde per què som ací i què volem. I aquest cap de setmana tenim una primera oportunitat clara de fer-ho: l'ANC ens convoca a votar si volem que s'implique a trobar una solució electoral tan transversal com siga possible o si ho deixem tot com ara, en aquest estat que tanta ansietat i malestar causa entre els independentistes.
I la resposta només depèn de vosaltres, que aneu a votar. Cada vot serà una victòria i cada abstenció serà una derrota, siga quin siga el resultat concret de la votada. I, a diferència del que hem vist aquestes setmanes, no us equivoqueu: d'aquesta victòria o d'aquesta derrota, no en podreu donar la culpa a ningú més sinó a vosaltres mateixos.
És ben evident que l'èxit de la consulta serà un factor determinant per a les setmanes que vénen, de manera que, sense excuses, posem-nos a treballar perquè voten el màxim nombre possible de persones. Comencem per ací…
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Àlvar Valls
No crec que del fet que uns quants centenars de sectaris facin molt de soroll a les xarxes socials hàgim de concloure'n que això és un desastre. Havíem quedat que fins al 27-S passarien moltes coses i que el procés no seria fàcil. Penso que la immensa majoria de la nostra gent no és sectària, que està expectant i que cal donar temps al temps. Mentrestant, farem bé de no fer alarmisme ni menys encara derrotisme.
Josep Maria Uribe-Echavarria
"Una visible depressió dins el sobiranisme" diu vostè. Jo no la veig. No crec que els sobiranistes estiguem ni deprimits, ni eufòrics. Estem esperant el 27 de setembre per votar el que votem sempre: independencia.
Gabriela Casals
El president Mas va convocar eleccions anticipades el 27-S a condició que fossin plebiscitàries i en substitució del referèndum que no ens van deixar fer el 9-N.
En les condicions actuals, seran realment un plebiscit? És a dir, serviran per a poder comptar els independentistes? S’hi han barrejat altres temes que en molts casos han prevalgut sobre el de la independència. Els vots de CDC, ERC i la CUP són inequívocs. Però en altres formacions que no portaran la independència com a punt prioritari en els seus programes hi ha també independentistes. I aquests, no solament no seran comptats com a tals, sinó que ho seran a favor del no.
Cal aprofitar els moments oportuns. Vam deixar-ne passar un després del 9N. Em pregunto si ara és un bon moment. No seria millor esperar a veure què passa a l’estat espanyol desprès de les generals quan molts es trauran les caretes? Potser així tots els que ara s’han deixat seduir per partits espanyolistes veuran que, com sempre, no hi ha res a fer. Que la justícia social i el progrés econòmic, entre d’altres coses, només es podran aconseguir quan siguem independents i puguem decidir com volem que sigui el nostre país.
El president no té per què convocar eleccions fins al 2016 i, si no és per fer un plebiscit, no té per què fer-ho abans i ERC hi hauria d’estar d’acord. Ara bé, si en Mas anuncia que no es fan tothom dirà que s’ha tirat enrere per por. És probable que les guanyés, però és que caldria guanyar amb una majoria independentista realment potent per a poder iniciar negociacions amb força. I si l’ANC i Òmnium ho proposessin?
I crec que aquesta majoria realment sòlida s’aconseguiria amb molta més seguretat si fóssim capaços d’esperar un moment més adient. I això no és tirar-se enrere. Això és fer política i anar a guanyar.
David Calabuig
Molt d’acord amb la teva editorial, Vicent. Ara, com sempre, tot depèn de nosaltres, dels catalans. El dissabte passat, al vespre, després de conèixer la consulta que farà l’ANC, m’hi vaig inscriure. Ja feia temps que volia fer-ho però, davant d’aquesta cita tan important, no hi podia faltar. Ja tinc ganes de que arribi el divendres. Serà com un “mini 9-N” però aquesta vegada amb un simple “Sí” ja n’hi ha prou. Perquè d’això es tracta. Un “Sí” a la unitat que necessitem com l’aire que respirem. Un “Sí” a la nostra quota de protagonisme i de participació en un Procés que sembla que hagi estat segrestat per les cúpules d’uns partits, que pateixen d’una sordesa crònica als nostres crits exigint-los unitat i decidint sense consultar-nos. Un “Sí” per recuperar la il·lusió i la trempera en el millor somni que pot tenir una generació. Un “Sí” per deixar ben clar que ara, en aquests moments tan excepcionals, només volem tenir un partit i aquest partit es diu Catalunya.
Pep Vinyals
És cert que tot depèn de nosaltres, dels qui volem clarament i sense embuts la independència d'aquest nostre país. I que no s'hi val a deprimir-nos, ni a assenyalar amb el dit l'altre que fa el que creu que ha de fer. I tampoc no és cert que pel fet que hi hagi una candidatura de Catalunya en comú encapçalada per una persona tan vàlida com Joan Coscubiela, ja estigui tot perdut. Els que fa anys que creiem que no es pot separar sobiranisme de reivindicacions socials pensem, ben al contrari, que tot ha de sumar. I que tot depèn de nosaltres, és clar.
Erika Casajoana
Observo a Catalunya des de fa mesos una febrada d'esquerres. Com si s'ho haguéssin de menjar tot, i sense deixar presoners. Amb males maneres i superioritat moral, perdonant la vida al que no és prou bo per pensar com ells.
I n'hi ha que fan esforços de contorsionista per ser més d'esquerres que ningú, tot traïnt la seva història (malgrat noms que despisten).
La febre esquerrana ens està distraient. Com deia José Rodríguez, en un plebiscit sobre la independència el normal és que es formin bàndols agrupant els del Sí o del No, no bàndols d'esquerres...
És a les nostres mans. El 27-S juguem una gran final. Serem el Barça o serem el Girona?
Octavi Monsonís
Sembla com si la desorientació i el desànim s'haja instal·lat en les files independentistes, més per la paràlisi dels partits independentistes, que no per l'ofensiva espanyola.
En efecte, el problema està en nosaltres, en la manca de política, de clarividència, de lideratge, de missatge i d'entusiasme del sobiranisme. I no obstant això, algunes coses sí que hauríem de tenir clares:
1. Que el sr. Mas deixe de marejar la perdiu amb plataformes transversals i demés. Que deixe tranquil l'associacionisme, ells faran el que consideraran convenient. Si vol incloure independents, que els incloga i que no faça més la mà.
2. L'espectre ideològic queda ben cobert. CDC abarca el centre dreta. Esquerra, el centre esquerra i la CUP, l'esquerra. Tots aquests partits estan preparats per integrar independentistes d'altres partits i independents en la fórmula organitzativa que cadascú crega millor.
3. El sobiranisme no ha de justificar el seu sobiranisme. És l'espanyolisme qui ha de justificar el seu espanyolisme i explicar què pot oferir Espanya als catalans.
4. No es pot perdre ni un minut més en discussions que no duen enlloc. I posar-se a explicar el canvi real per a Catalunya, per a la gent, per a l'estat socialment just i solidari que significa la independència. Ara tenen els catalans la possibilitat de crear un estat nou i de fer-lo com ells vulguen.
Això s'ha d'explicar, le reste n'est rien.
Joan Mollà
Opino que el redactat de la pregunta als membres de l'ANC "duraneja" bastant. No sé què hem de decidir entre el sí i el no. Més aviat entenc que el Sí vol dir que hem d'entrar en la qüestió de les llistes cara al 27S i el No que no hi hem d'entrar i hem de seguir fent un paper simplement d'agitadors/animadors de la ciutadania, cosa que fa anys que fem i, que per cert, fem molt bé i hem de seguir preservant.
Al meu entendre, la consulta no aporta res. Primer perquè l'ANC ja ha entrat en diverses ocasions en converses amb els partits, fent el possible perquè arribessin a acords en els moments complicats. I no ens ho consultaven, lògicament. I crec que ho hem de seguir fent. O no anirem enlloc.
Per mi, l'estratègia en aquests moments en que el panorama i les opcions que es presentaran al 27S estan canviant tant, i sobre el qual potser caldria la consulta, és el següent:
1) Com a ANC, fem un darrer intent, breu, de proposar una única llista pro-independència, a la qual ANC, Òmnium, etc hi prestarien el seu suport, noms de persones rellevants i milers de voluntaris?
2) Cas, molt probable, que aquesta opció no tirés endavant, la disjuntiva és: l'ANC ha de donar resposta positiva a la demanda del President ( tenint present que si diem que sí, donem suport a una de les 3 llistes que, per ara, es presenten en l'opció independentista ). Queda clar que, en aquest cas, perdem la nostra transversalitat tradicional i clau per a un gran èxit de l'11S.
3) Estem decidits a dir no a l'anterior demanda, però estem disposats a donar suport a les tres llistes, aportant-hi propostes de noms, propugnar línies d'entesa, nom genèric per a totes elles i proposta d'un acte de tancament de campanya conjunt? I tots els recursos de voluntariat i campanya mediàtica que convinguin?
Jaume Sans
Nomes dues coses:
1-Totalment d'acord en que podem perdre la oportunitat d'alliberar-nos i que tot esta en les nostres mans. El que ara està passant, fa anys que els de la "independència express" (ara coneguts com a "hiperventilats") ho estem dient. Que va decidir al 2012 la gent amb el seu vot ? Treuren's del parlament. Amb això no pretenc eludir responsabilitats. Nomes dic que n'hi ha uns quants que fa temps que ho tenim clar, però que no podem lluitar sense mitjans contra els "mass media". I ja saps a que em refereixo.
2-Que el Coscubiela pugui ser President de la Generalitat? I què ? Si vam poder aguantar un Montilla perquè no un Coscubiela ? Posats a degradar encara mes el pais, ja no ve d'aqui (piulada d'aquest senyor: " La falàcia de Mas sobre les pensions no aguanta un debat de 5 minuts. Només ho pot fer en un monòleg sense entrevistadora").
Jordi Pedemonte
Tenim tres partits independentistes. Tres!!!
El clàssic de tota la vida, està rabiós per que tot i no haver fet mai res pràctic per independència, creu que és l'únic amb autoritat moral per liderar-la.
El compromès socialment no es vol embrutar amb és "dolents", poder per puresa o per por a trair els seus votants, segurament per intransigència.
El nou que no ha estat mai independentista i que no crec que ho sigui ara per vocació, si no per necessitat del país.
No es posaran d'acord mai, i prefereixen perdre el país que baixar del burro i fer pinya per aconseguir el que volen tots, que és anar a millor.
Si el "nou" partit sobiranista es retira i el "substitueix" un partit format per les organitzacions sobiranistes, deixa als altres dos amb les vergonyes a l'aire (si és que un partit pot tenir vergonya). Com a mínim sabem quin partit ho dona tot per la independència.
L'avantatge del partit sobiranista és que evita que la resta pugui fer-li campanya destructiva ( legítimament, però perjudicant el país) i que els unionistes puguin argumentar amb corrupcions i d'altres coses del imaginari actual (també legítimament).
Pep Agulló
Els unionistes del “si se puede” volen construir un cavall de troia guanyador sense cap proposta engrescadora (s‘ha de tenir moral. És envejable) que no sigui un regitzell de blanques propostes socials però sense qüestionar l’Estat i que mantinguin la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra consideració democràtica que pugui venir de Catalunya. “si se puede … acabar con el independentismo”. Aquesta última finalitat és el seu principal raó d’existir. I d’altra banda l’ndependentisme acomplexat amb les “esquerres espanyoles” utilitza qualsevol declaració calculadament ambigüa per justificar que són aliats nostres. Que m’importa si la senyora Colau va votar sí-sí el 9-N, quan sabem que la seva agrupació és unionista? Aquestes alçades les forces polítiques estan més que definides. Hem de combatre els nostres enemics mostrant el que no diuen, les seves contradiccions, el seu discurs buit, la seva retòrica de lluita de classes,etc… Destruir el seu cavall de troia. Que hem de fer nosaltres? Combatre! Com diu l’himne: "Que tremoli l’enemic…” doncs això.
Ramon Perera
El moviment per la independència va nèixer de la gent i no dels partits polítics. Quina pena que aquests en lloc d'ajudar, destorben. Així que ara més que mai la gent hem de fer tot l'esforç que calgui per assolir el nostre objectiu:
Serà benvinguda qualsevol opinió que honradament busqui la independència. Ignorarem educadament qualsevol opinió crispada o ofensiva. Posarem a votació qualsevol decisió trascendent que depengui d'aspectes opinables. En cap moment dubtarem de la nostra força, al contrari, l'escamparem en el nostre entorn. Estarem a l'aguait per no perdre el fil d'un país que evoluciona a més velocitat de la que estàvem acostumats. No ens precipitarem a l'hora de decidir el nostre vot ja que fins l'últim moment pot sorgir una opció encara millor.
Josep Ramon Alonso
Estic completament d'acord amb tu Vicent, l'èxit de Barcelona en comú ho volen repetir amb Catalunya en comú. Em dona tota la sensació de que volen re-inventar el comunisme, maquillant-l'hi el nom subtilment comú no sembla tan dur com comunista. Em considero antifeixista i no tinc res en contra del comunisme, però no em considero comunista.
El que no m'agrada és que es vulguin disfressar les cosses amb ànim de confondre els votants.
El que no 'agrada d'aquesta formació és que no estan per la independència de Catalunya per que el seu ideari és mes ample, tenen voluntat de créixer fins hi tot internacionalment, però necessiten dels votants de Catalunya per ser més forts a la resta de l'Estat Espanyol.
Vicent, tens tota la raó quan dius que ens hem de centrar en el que ens interessa als catalans com a poble, que és ni mes ni menys que aconseguir ser un país independent i ara és l'hora de fer-ho i si se'ns escapa aquest tren no sabem quan podrà passar un altre.
Hem d'anar tots units amb un mateix objectiu i per això hem de mentalitzar-nos en votar un partit clarament independentista.
Josep Usó
El 27S, crec que ja ho he dit més d'una vegada, hi haurà unes eleccions. I hi haurà dos tipus d'ofertes: Les clarament sobiranistes i les que no ho són.
Al capdavall, tot està en anar, cadascú dels qui podeu votar (jo, des del País Valencià no ho podré fer) i votar la que vulgueu. I l'opció guanyadora serà la que més vots tinga.
Recordeu que el 9N, a favor de la independència vareu votar quasi dos milions de persones. Aquesta vegada, a més a més, serà de debò. Si cadascú que té dret al vot i vol la Independència no va a votar o vota qualsevol opció que considera que és més important qualsevol altra cosa que la Independència, que ho tinga clar. Serà la "seva" responsabilitat. No la de ningú més. El 27S, cap a les dotze de la nit, ja estarà clar. Tants vots per una opcció, tants per l'altra. Tota la resta, tot, no és més que fum. Heu d'anar a votar. I votar el que toca. Ara no es pot filar si primer, si després... Amb la Independència, ho podreu fer tot. Sense, no sereu ningú.
I, quan més clar, més amics.
Enric Pelegrin
Totalment d’acord amb el que manifesta en Vicent. Aquesta setmana començarem a demostrar que volem defendre les nostres conviccions en favor de la nostra dignitat i d’un país millor. Més que cercar els peròs mirarem de recalcar el que ens uneix. Ara és l’hora que la gent ha de començar a implicar-se per generar una dinàmica en positiu. Demano la mateixa unitat i l’empenta que vàrem demostrar els voluntaris del 9N. El camí és llarg, però si no el comencem a caminar mai conquerirem el nostre destí.
Joan Rubiralta
He de tenir clar que els i les independentistes sí que podem donar un cop de porta i decidir que volem tenir un país lliure i sobirà, és a dir, un país normal. Tan normal com Dinamarca o Holanda posats a dir. La frase que cita el Vicent, manllevant-la de Sanchis Guarner, es pot aplicar a diversos conceptes, com ara la continuïtat de la nostra llengua o aconseguir la llibertat, però només hem de pensar en posar-nos en marxa i saber que, malgrat el que pugin dir o el que puguin fer els altres, nosaltres hem de seguir fent la nostra feina sumant més adeptes a la cusa i aprendre a treballar de forma unitària encara que fer una llista sigui difícil a hores d'ara de fer-ho.
Si això últim no pot ser, queden un pilot d'actuacions unitàries que permetrien de veure a dins i a fora la força global del moviment independentista, com ara els eslògans idèntics de cada candidatura, el punt primer dient que lluitarem per la independència calcat en tots els programes, mítings conjunts de les tres forces sobre aquest aspecte pactant bé el temari per tal que no apareguin dissensions, eliminació dels retrets públics entre les tres opcions o que n'hi hagi els mínims imprescindibles, per tal que es vegi que són tres partits diferents, compromís explícit que després de les eleccions, si guanya l'independentisme, es farà un govern de concentració amb totes les forces sobiranistes en la proporció que hagin marcat els resultats i amb la incorporació de membres destacats de la societat civil, i moltes altres coses que es podrien anar pensant. Tot plegat vigilat i agombolat de prop per l'ANC, Òmnium i l'AMI amb veu i vot. I si convé, amb la implicació personal de membres de les entitats en les tres candidatures per viure-ho des de dins, sense que puguin considerar-se membres d'un comissariat polític, és clar.
Tot això pot ser que passi si el cap de setmana que ve anem a votar a l'ANC i a Òmnium i responem els dos qüestionaris que ens han presentat.
Francesc Coronas
Estic en plena sintonia, com gairebé sempre (més encara), amb l'editorial d'en Vicent Partal. Tot i així, els meus comentaris tenen un to molt diferent. L'editorial d'avui demostra un ordre de prioritats perfectament íntegre. Els meus comentaris no, ja que el dir les coses tal com ragen passa per davant de la intel·ligència pràctica.
El proper cap de setmana aniré a l'ANC a votar i la setmana següent potser me'n donaré de baixa. La interpretació que fan els seus dirigents de la previsible victòria del Sí a la consulta interna és una enganyifa que permetrà seguir validant el suïcida enroc d'ERC, desairant el mínim possible al President Mas, alhora que es dóna un missatge del tipus "nosaltres no podíem fer més". No és cert, han defugit la seva responsabilitat per tornar a la zona de confort. Aquí només se la juga un.
No és cert que hi hagu dues estratègies a priori, tant bona l'una com l'altra
La raó exposada per ERC per anar amb llistes separades és que això els permetrà captar votants que estarien a favor de la independència però sense Mas i CDC. Aquesta raó no resisteix una anàlisi lògica. Què farà ERC després del 27S? És que aleshores seguiran dient que cal avançar sense anar a totes al Parlament i al Govern juntament amb els de la llista on hi hagi en Mas? A qui es pensen que enredaran? Els votants que posen com a excusa aquesta aversió tant definitiva a una persona i un partit ho fan perquè la independència no és la seva prioritat, i el dia 27 trobaran opcions millors per a les seves apetències que votar una ERC que acabarà pactant amb en Mas.
En canvi, la llista unitària permetria el següent: 1) Garantir que tindrem la llista més votada i amb una diferència gran respecte de la segona. 2) No sumar sinó multiplicar. L'enquesta del Periódico va detectar una gran diferència de resultats per ICV-EUiA i Podemos, si anaven junts o separats. Per què en l'eix esquerra-dreta anar junts multiplicaria i en l'eix nacional no? 3) Facilitar el reconeixement internacional del caràcter plebiscitari. 4) Aplanar l'imprescindible entesa dels partits per tirar endavant el procés a partir del dia 28.
No és cert que l'ANC no podia fer més
Podia fer més i era molt senzill: Que decidíssim els associats. Però que decidíssim el fons de la qüestió, no que votéssim una pregunta que segons sembla no condueix enlloc. L'ANC, si ho decidíem els associats, podia organitzar una llista transversal, amb la qual cosa ERC s'hauria vist forçada (sí, forçada) a afegir-s'hi o bé quedaria en fora de joc la resta del partit. Ara, en canvi, aquesta minoria que està a favor d'anar separats ens força (sí, ens força) a anar amb diverses llistes i dificulta enormement l'èxit del procés.
El comportament dels dirigents de l'ANC és pusil·lànime. Sartre va dir "L'home està condemnat a ser lliure". És trist que la seva no-elecció, que és una elecció, ens pot condemnar a no ser-ne, de lliures, com a col·lectivitat, durant una temporada més llarga del que voldríem.
El futur a curt termini pot ser d'empanagament i espera
Si l'esquerra alternativa espanyola va unida a Catalunya i nosaltres separats em sembla molt improbable que arribem als 68 diputats. Sense aquesta majoria al parlament potser tindrem el Govern de la Generalitat però el procés trobarà enormes entrebancs per avançar.
A partir d'aquí, podríem haver d'esperar 4 anys per anar a la repesca, aleshores sí amb llista unitària, sempre i quan ERC i tota la patum que l'envolta es dignin a abandonar aquest enroc suïcida. Durant aquests 4 anys ens haurem d'armar de paciència, però alhora ampliarem la llista de raons per marxar d'Espanya. I probablement quedarà acreditat que l'esquerra alternativa espanyola ni aporta solucions ni deixa que altres les aportem.
En descàrrec d'ERC
A què pot ser degut que un partit polític amb llarga trajectòria i experts assessors tingui un comportament que a molts ens sembla suïcida? Podria ser que hi haguessin raons que no capim i fóssim els altres els que estiguéssim en situació d'error? Hi ha alguna explicació per al comportament d'ERC?
Als anys 80 ERC va portar la bandera del dret a l'autodeterminació fins a esdevenir en poc temps un partit clarament independentista. Eren anys en que a la manifestació de l'onze de setembre arribàvem a la xifra de 2.000 o 3.000 persones (segons els organitzadors!). Sembla ser que ERC va tenir una molt mala experiència en el suport a CIU a la primera legislatura, cosa que va originar un comprensible ressentiment. Des d'un punt de vista humà s'entén que produeixi una gran frustració veure que, després de dècades de picar pedra, el teu rival més proper reculli les mels de l'èxit i lideri l'arribada a Ítaca. Jo ho entenc perfectament. Però no ens convé i els he deixat de votar.
La mala llet es pot expressar amb educació i certa elegància
I això és el que vaig a tractar de fer en aquests dos darrers paràgrafs. Perquè als nostres mitjans de comunicació hi ha tants brillants analistes? Dóna la sensació que en l'assoliment de les seves cadires mediàtiques hi hagi influït més la capacitat literària que no la de raonar de manera simple, eficaç i sense pretensions. Potser a les nostres escoles s'hauria d'incidir més en disciplines com la filosofia o les matemàtiques.
I com a mostra un exemple. No en diré el nom. Un dels brillants analistes ha aportat com a raonament en favor de les llistes separades el que exposo a continuació. L'analista ha constatat que els que estan en contra de la independència tampoc aniran units, ja que PP, PSC, Ciutadans i la coalició ICV-Podemos són 4 llistes que de maneres diferents estan en contra de la independència i van separats. A partir d'aquest fet l'analista ha conclòs que anar separats deu ser favorable. Però resulta que els unionistes no poden anar tots junts, ja que això seria centrar la contesa en l'eix nacional i admetre el caràcter plebiscitari de les eleccions. Elemental, estimat analista.
Ramon Torramilans
No soc assambleari. No crec en votacions que no tanquen res. Tot queda obert. I el Partit Transversal Catala, que es la meva opció, no es mediàtic, no jo simpàtic. O sigui, que tinc, crec, www.lasolucio.cat pero no avanço gens.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015