Si no hi ha autonomia ja no en necessitem els gestors

La història continua precipitant-se davant els nostres ulls. La desaparició de CiU, ahir, és una passa més de la revolució catalana, però una passa d'una dimensió colossal i d'un simbolisme fora mida. Perquè CiU ha estat el gestor per excel·lència de l'autonomia catalana i si desapareix CiU se sanciona la desaparició de l'autonomia.

És cert que durant dues legislatures l'esquerra (PSC-ERC-ICV) va formar govern, però tant pels anys de mandat com per la mentalitat amb què governaven crec que poca gent posarà en dubte que CiU ha estat el gestor de l'autonomia catalana, si fa no fa com el PSC ha estat el gestor del poder local català.

I tanmateix, de sobte, tot això s'ha acabat. Unió --una part d'Unió-- i Convergència han decidit d'emprendre camins separats, amb una velocitat i una determinació que han sorprès tothom. M'expliquen que els dirigents d'Unió no van entendre fins que ja fou massa tard que aquesta vegada Convergència no feia el mateix joc que havia fet amb ells durant dècades, o siga tesar la corda però sense acabar-la de trencar.

Aquesta volta, el gest del partit gran de la coalició ha estat contundent i sense retorn: o independència o res. CDC té ben coll avall que el 27-S no són unes eleccions autonòmiques i que, per tant, no hi ha en joc la gestió de l'autonomia; ara no es tracta de si mana aquest o aquell. Aquesta volta parlem d'una cosa que va molt més enllà, tan transcendent que no admet ni un bri d'ambigüitat, especialment en aquells que volen aparèixer com els més ben preparats per a encapçalar la nova etapa. 

Em conten que en una de les converses d'aquests dies els dirigents d'Unió van implorar que s'acceptàs una certa indecisió 'per guanyar temps' i es van trobar amb aquesta metàfora: 'Mentre mires pisos, que et diguen que un és barat és un element a tenir en compte, però no signaries mai un contracte d'un pis si només te'n diguessen que és barat.' Traducció: quan vas a totes l'ambigüitat no val. Per això ahir les famoses Ramoneta i companyia van quedar soterrades per sempre.

Xiquets: cinturó cordat, ulls mirant la carretera, cap ben clar i gas a fons, que això agafa velocitat.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

David Figueres

És esponsabilitat de tots actuar amb contundència democràtica per no admetre la menor ambigüitat. Totes les formacions polítiques han de deixar ben clara la seva postura el 27s: independència sí o no? Ja no és temps de matisos retòrics. S'ha d'anar deixant enrere el llast. 
Davant nostre tenim el repte de la llibertat i també un estat que posarà tota la carn a la graella per impedir-ho. Viurem la pitjor ofensiva. Aconseguir-ho només depèn de nosaltres. Ara és hora de mostrar fermesa, decisió i coratge per exercir un acte de present que és un acte de futur.

Amadeu Abril

Ens anem aclarint, però em fa por el cost de credibilitat “del que quedi”. Després del trist espectacle previ al 9-N, l’espectacle encara més trist post-9-N, la cerimònia de la confusió del TereProcés Exclaustrant d’aquests dies… I ara això: un divorci en slow motion ,-( Tremolo de pensar el que pdoen recordar els d’Unió de la vella Democrazia Cristiana italiana, i el que poden alllaaaaaaaaargar l’agonia. Rull-Conesa (ahir, ultimàtum; avui, res a dir), Espadaler (cal ser doctor en metafísica per a entndre’l), Castellà (no deixarem els càrrecs … que tenim gràcies al partit que ens diu que els deixem) i no-sé-qui d’ERC dient que “si volru entrem al Govern” (avui tenien una magnífica ocasió de callar i deixar que la pota la fiquessin els altres tots solets) en un sol dia no són precisament una maquina de generar entusiasme de cara al 27-S.

La clarificació és benviguda. Els resultats, lògics.  L’espectacle és certament interessant i potser divertit. Però que l’únic que es vegi siguin picabaralles de vol gallinaci, desmotiva. No hi ha només la tensió per les plebiscitàries: hi ha signes alarmants d’exhauriment d’una classe política, com vaig viure a a l’Itàlia de principis dels 90.

Salvador Rofes

Gran día per Catalunya i trist dia pel hotel Palace de Madrid que perdrà un hoste fix i ben pagador. Com pot ser què un partit amb 4000 afiliats hagi manat com ha manat?
Molt be pel President Mas aquesta vegada. Ja era hora.

Pep Vinyals

I aquesta velocitat pot deixar gent a la carretera, com ja comença a passar. Pot passat també que el (o els ) conductors no dominin el nou model i tanta velocitat el (o els) maregi. O pot passar encara que altres vehicles s'afegeixin a la cursa i comencin a córrer per arribar a temps. El que sigui, però que ningú s'estavelli quan no toca. La carretera pot ser llarga i amb obstacles. Però en qualsevol cas, ja hi som i cal anar endavant.

Jaume Jose Orianes

Recordo Unió Democràtica de Catalunya (UDC) com un partit de l'òrbita de partits democràtacristians (si més no en les eleccions de 1977) però en aquesta ocasió entenc que han abandonat qualsevol credibilitat com a cristians i en honestedat. Cal tenir en compte que un cristià està obligat a la veritat, per força de la religió, i aquesta obligació obliga a una reflexió que en aquesta cas no l'he vist.

UDC tot just aquest diumenge havia fet una consulta sobre si seguien, continuaven, en la seua manera de fer o no. El sector sobiranista d'UDC no estava d'acord en continuar en la indefinició que portava UDC però només ha vorejat la majoria de vots. L'opció que ha sortit ha estat la de continuar (amb el suport al govern entre altres coses, entenc).

Avui trobem una UDC que està lluny de continuar amb el seu suport al govern, que ha trencat la federació i que exigeix als seus militants deixin els càrrec de confiança a que s'havien compromès al començament de la legislatura (malgrat aquestes persones puguin ser sobiranistes)

Encara que només sigui per consistència al resultat de la consulta interna del 14 de juny, els que encara quedin amb honestedat dins del partit haurien de substituir la cúpula del partit (Consell de Govern).
No entenc que és ara UDC, però tinc clar que no són cristians (per aquesta manera de fer!).

Josep i Antònia Viñas-Ciurana

És cert, això agafa velocitat.  Ens trobem, jo diria, en una vertiginosa cursa que, malgrat la perillositat, gestionem força bé. El puzzle es va omplint. Les peces encaixen. I, contràriament al que semblava fa uns dies, tenim temps suficient perquè tot estigui llest quan arribi el 27S. L'ultimàtum del president Mas a Unió ha estat una decisió clara, inqüestionable, el que esperem dels nostres polítics. El soci de Convergència, després d'anys de manipulacions, amb un poder que excedia el seu pes real dins de l'electorat català, ha realitzat que la seva influència s'està extingint. Tres importants càrrecs del partit de Duran i Lleida dimiteixen del Govern i de sobte ja no són res, com el PSC o Iniciativa. Malgrat tot, el procés, que tan grollerament havien intentat fer descarrilar, continua més fort cada dia que passa.

Josep Jallé

No m’he pogut estar de joia, de felicitat, en saber que s’ha passat aquesta pantalla de la transició, d’anar fent amb el peix al cove, uns, i remenant la cua pel Congreso, els altres. Una transició que ens ha portat, finalment, als temps més negres del franquisme sociològic.

A la gran trobada d’ahir Mas - Fernàndez, director, tot era claredat, tranquil·litat, moderació que, com be va definir Castellà, no vol dir ambigüitat, aquesta que els ha expulsat del camí, donant ells, això si, el cop de porta del 50%. El gest de baixar del tren abans de que el revisor et demani si tens bitllet.

Tot es clar, que la festa bull. Anem cap a l’etapa dels vents forts, dels tornados i qui no estigui ben arrelat, ben lligat i conscient que enllà dels vents desfermats hi ha la llibertat, quan li arribarà la tindrà sense l’amor que concita haver-la desitjat i estimar-la quan sigui nostra. Estic emocionat pel nou pas. Brindo, no al sol, sinó per la pantalla següent.

Pep Agulló

La pedregada del Procés ha fet caure la primera fruita vella, ja massa madura per soportar-la. Primer el PSC, ara Unió i vindrà ben segur ICV-EUA que encara s’han pogut aixoplugar sota el neolerrouxisme. Darrere vindran els nouvinguts de la revolta social, només social només faltaria, aquells que volen "matar en Mas”; aquells que volen la independència però sense Convergència; els temerosos d’apuntar-se al full de ruta per allò de la puresa ideològica; els que "sí al dret a decidir “ però no la decisió majoritària dels catalans; els que diuen, amb Podemos al govern de Madrid, tot s’arreglarà; els que reivindiquen justicia social amb unes miserables finances autonòmiques; els que proclamen que tota la culpa és del govern català i l’espoli de Madrid ni el mencionen; etc… El vell pòsit autonomista i els nous brots d’”esquerres unionistes", amb la seva demagogia, la seva mediocritat, seran escombrats per la riuada de aigua i calamarsa en un espectacle en què la força de la història se’ns mostra real, propera, implacable, a cop d’ull, ja abans de què s’escrigui.

Almar Bosch

Ja només queda clarificar quins seran els nous membres del Govern. Poden ser els soberanistes d'Unió amb Castellà al front? Veurem cosas mai imaginades...

Joan Ferrer

Bé! Un pas més en el camí que segueix el procés cap a la independència que viu Catalunya!
Ara, cal que el següent pas sigui la constitució i presentació de la "llista del President", i que aquesta obtingui la majoria de vots.

Antoni Carol

«A los corrales». Aquesta expressió  la usa un amic meu murcià molt salat. Potser no es del tot elegant, però és força gràfica per a senyalar algú que més li val desaparèixer del mapa. Assistim a una vera revolució social i... uns quants ja han hagut d’anar «a los corrales» (perquè s’ho mereixien). Començant pel Borbó: va anar «a los corrales» acompanyat d’elefants, “galgos y podencos” (tot un zoològic!). També hi han anat en Navarro (es feia molts embolics amb l’estelada), l’Alfredo, en Torresdulce, el llegendari Canyas... Alguns altres —tinc la impre— ja hi tenen un peu posat «a los corrales»: penseu en na Camacho, na Chacón... Aquests dies? La meva percepció és que en Duran ja fa temps que hauria d’haver marxat «a los corrales». Ha estat molt hàbil esquivant els caçadors! Però hi anirà, i no hi anirà sol. Després de les properes eleccions a Catalunya —plebiscitàries— i al Reino de España, caldrà ampliar notablement «los corrales» fins esdevenir una «granja». Ara sí toca!

 

Joan Rubiralta

Cal dir d'entrada que CiU sembla que desapareix però no ho fa UDC. Queda per veure qui es quedarà les sigles i si aquestes perduraran. També cal fer notar que ha estat un divorci més o menys amistós. Unió, tot i no tenir cap obligació de complir-ho, es compromet a seguir donant suport a CDC fins a les eleccions. També queda per veure com quedarà la llista de Mas que presentarà el proper dissabte, que es de suposar que comptarà amb alguns militants independentistes procedents d'Unió que seran independents si aquests no aconsegueixen les sigles a banda d'altres independentistes de diverses procedències.

Curiosament però, es parla de la sortida dels consellers d'Unió del govern però no es diu enlloc que CiU deixa d'existir ara mateix. Amb tot, segurament sí que deixarà d'existir quan hi hagi les properes eleccions, perquè el que queda clar és que no aniran junts. A més, serà curiós comprovar quin suport podrà tenir UDC a la contesa del setembre, quan gairebé tothom li augura uns mals resultats.

En definitiva, el panorama polític es va aclarint cada dia que passa i de moment ja tenim tres llistes sobiranistes confirmades. La dels dos partits grans ERC i la de CdC (o la del Mas) i la de la CUP. Les altres (Procés Constituent i ICV-EUIA), dubto molt que s'arribin a presentar fent explícita la seva ideologia independentista. Ara, caldrà treballar de valent per tal que la suma de les tres llistes treguin la majoria i anem per feina per arribar a fer la República Catalana.

director@vilaweb.cat

La desaparició de CiU equival a sancionar la desaparició de l'autonomia.