Amb els peus a la terra

Comence a escriure aquest editorial commogut per la mort de la poeta (no volia que li diguéssem 'poetessa') Montserrat Abelló. Sempre m'impressionava el seu somriure i la seua alegria, malgrat haver patit tant. En una entrevista que li vam fer el 2008 ens va dir: 'La força que tinc em va néixer durant la guerra', i ens explicà, com qui no conta res, que la famosa bomba de la Gran Via barcelonina havia esclatat molt a prop de casa seua. I que, quan va passar, ella portava una plata de menjar que va evitar que caigués... i van continuar menjant.

Montserrat Abelló i la gent de la seua generació van patir molt, moltíssim. Representen, encara em costa de dir 'representaven', una etapa extraordinàriament difícil de la nostra vida col·lectiva, gairebé impensable vista des d'on som avui. I no es pot minimitzar ni per un moment el patiment i la resistència d'aquella gent. No oblidem que si demà omplirem les amples avingudes de Barcelona serà en primera instància perquè gent com ella ens va salvar els mots, i la pàtria, quan els bàrbars van migpartir-nos l'Ebre, s'abraonaren per la Diagonal sobre Barcelona, ens van acorralar al port d'Alacant.

No hi té comparació, però l'anècdota següent vol explicar la continuïtat d'una actitud lamentable i generalitzada a Espanya: la de negar el passat. Fa uns pocs dies la xarxa es va omplir de missatges en defensa del valencià, del català de tots, a l'escola. I jo vaig escriure el meu explicant que el franquisme m'havia obligat a deixar la llengua de ma casa fora de l'escola. Tal com era previsible, alguns espanyolistes van reaccionar amb aquell menyspreu de dir que de què parlava, que allò ja havia passat molts anys enrere i ningú no se'n recordava.

És de fa molts anys, és cert. Però ha passat en la meua vida i jo me'n recorde perfectament. No parle de l'edat mitjana. Parle de mi, quan dic que el nacionalisme espanyol encarnat en el franquisme va amargar la meua existència fins al punt de no haver après mai a escriure, d'una manera reglada, aquesta llengua en què us escric ara cada dia. Em van obligar a la resistència, una resistència que he de dir, tanmateix, que és el millor que m'ha passat en la vida.

Dijous començarà una etapa nova d'aquest país, una revolució democràtica en què els sentiments no són la cosa principal ni ben bé la més transcendental --necessitem raó i arguments, capacitat política sobretot. Però avui, ni que siga en memòria de les dones com Montserrat Abelló, em negue a acotar el cap davant els qui voldrien que la nostra memòria fos tan ínfima que no recordàssem ni tan sols el mal que ens van fer els seus pares ideològics.

I em negue a fer-ho perquè la memòria ens aferma els peus damunt la terra i perquè la injustícia no té data de caducitat. I perquè segurament aquest oblit no ens el perdonarien molts que demà haurien volgut ser amb nosaltres i que dissortadament ja no podran caminar al nostre costat.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)

Teresa Pou

La mort deixa un posat amarg que a vegades amb el temps es calma i torna fins i tot dolç. Però efectivament no pot haver espai per a l'oblit. És el que voldrien. Que oblidéssim l'escola franquista. Que oblidéssim els grisos. Que oblidéssim els botxins de Txiki i Puig Antich. Que oblidéssim el jutge Garzón. Que oblidéssim que ens van esquarterar l'estatut. I quan tot fos oblidat que fóssim displicents i dòcils. Però això no passarà.

Josep Usó

S'ha mort Montserrat Abelló. Era tres anys major que mon pare, que en pau descanse. I és cert. Fou la gent de la seua generació la que va mantindre viva la llengua, al llarg d'una nit que no semblava tindre final. Moltes vegades sols, a casa i gairebé d'amagat; sense ni gosar parlar amb el veïnat, "per si de cas". I no és permissible que ara ningú ens vinga a dir allò de sempre: "que ja fa molts anys, que cal oblidar, que cal reconciliar-se..." però sempre partint del fet que ells no han hagut de renunciar a gairebé res. Per descomptat, a la llengua, però també a una història que, en molts casos, sembla feta a mida. 
I encara menys, hem de tolerar que ens facen retrocedir en els pocs avenços que hem aconseguit en els darrers trenta anys. Pocs, però importants: hem d'aconseguir que el Català continue sent la nostra llengua, hem d'aconseguir que tants i tants morts que encara estan escampats puguen reposar en pau, hem de ventilar un passat amb pudor de podridura, conèixer la veritable història del nostre país i també hem de retre un merescut homenatge a totes les persones que, després de lluitar una guerra i perdre-ho gairebé tot, amb el seu esforç incansable, abnegadament i anònima, han aconseguit que siguem el que ara som. 
I, certament, demà comença un camí que em sembla nou i diferent. Engrescador. Segur que Montserrat Abelló estaria contenta de veure l'esdeveniment que suposarà aquesta Diada.

Jaume Singla

Sempre ens falta algú que ens ha deixat i per això cada vegada que donem un pas endavant, portem també el testimoni del treball dels que ens han precedit i a la vegada estem donant un exemple als que ens rellevaran en la feina i en la lluita. Tenim la sort i l'honor de viure aquest moment trascendental de la història de Catalunya.

Linus Fontrodona

De tota manera, per molt que apel·leu a la raó –i amb bona raó—, el que més compta ara i sempre són els sentiments. La gran força que tenim i que ens durà a bon port rau sobretot al cor; en les emocions: en el dolor, l’esperança, l’enyor, la ràbia, la lleialtat, la il·lusió, l’amor a la terra i a la gent de la terra...  La raó hi és un mer afegit (imprescindible, això sí!)

Eli Vergés

Un record emocionat pels que no podran caminar al nostre costat.

Josep Blesa

A molts vos van negar l’accés normal a la vostra cultura catalana, però no és menys greu que, als immigrats que vivíem entre vosaltres, també se’ns negà la vostra cultura que era també nostra. La daga de doble tall. Ni feien, ni deixaven fer-ne és el que hem viscut com a col·lectivitat humana diversa, benvolgut Vicent. Ens han acorralat sempre. A vosaltres i als nou-vinguts dins de la mateixa xàrcia.

O no és acorralar, que l’oncle de Rita Barberà dirigís els avions de Mussolini contra la ciutat de València, la seua pròpia ciutat, des de Mallorca estant? I com a “aliè” a la vostra cultura, ja nostra, sempre  em sobtà l’esforç titànic de “l’statu quo” a esquarterar-nos. Amb na Xesca Ensenyat manteníem llargues converses, car, ella també havia viscut a Alacant i ho explicava en comparativa amb la situació de Mallorca. Un servidor es recorda de la seua “Escuela Nacional”, que està reflectida exactament per “l’escola de Ribera” de l’Ovidi. “El "wàter" era al fons. L’olor de mandarines del “recreo” i la llet dels americans. La merda era a l'entrada..”..i quan els pocs mestres “progrés” havien sentit “campanes” ens ensenyaven cançons populars castellanes. Que tampoc hi feien mal, sent, però, anòmal quan se’ns negava la proximitat a l’entorn natural propi. Avui ha recobrat molta força internacional el fet de ser “nadiu” del teu medi, front el cosmopolitisme vacu i ectòpic. Més aviat que una actitud ètica, que pot tindre-hi adhesions o no, seria partidari d’adoptar una postura per pur egoisme interessat a crear una qualitat alta de vida. Amb ètica sols, no resolem el problema, afegint-hi l’interès, tal i com que ens han ensenyat la magnífica gent de Súmate.cat, tenim una via oberta d’incorporacions futures que mai no es clourà. Per ser pura adaptació i supervivència en el tros de món que tenim prestat en custòdia. Pels que deixaren la pell en l’objectiu, pels que arreplegàrem la penyora i pels futurs amos d’aquesta màtria tan petita que la volem sencera i lliure.       

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

No es pot minimitzar el patiment de la generació de Montserrat Abelló i demà ho hauríem de tenir ben present.