Opinió

 

<27/169>

Vicent Partal

17.09.2013

El marc legal, el passen per alt quan volen

La posició del govern espanyol, expressada novament ahir negant-se fins i tot a parlar del referèndum, situant el debat en l'àmbit jurídic i prou, és un despropòsit, però un despropòsit molt significatiu. Tothom sap que l'entramat jurídic, qualsevol entramat jurídic, quan parlem de grans canvis, de canvis històrics, queda subsumit a la decisió política. Ho explicaré amb dos exemples molt clars: el primer, la reunificació alemanya i el segon, i és molt gros, el naixement de l'autonomia andalusa.


Després de la caiguda del mur de Berlín, França i sobretot la Gran Bretanya van provar d'impedir o alentir la reunificació alemanya, temorosos del seu poder. Però Kohl va ser audaç i el 14 de juliol de 1990 es va plantar a Moscou, amb la voluntat de convèncer el primer ministre soviètic, Gorbatxov, que permetés la unificació alemanya. Poca broma: la RDA era l’estat més pròsper del bloc soviètic i un dels membres del Pacte de Varsòvia. Es tractava de passar setze milions d’europeus d’una banda a una altra. Un fet per al qual, evidentment, no hi havia regles.


Kohl va convèncer Gorbatxov assegurant-li que Alemanya pagaria la retirada de les tropes soviètiques i aportaria una ajuda financera quantiosa. Alemanya no ha reconegut quant va costar, però se sap que uns quaranta milions d’euros.


Amb el sí soviètic a les mans, el canceller se’n va anar a la Unió Europea i va anunciar l’acord. Ho va fer remarcant que aquest procés jurídic tan enormement difícil el duria endavant sense el vot de cap dels dos parlaments i sense fer cap referèndum, només amb un acord del govern de la RFA. Mitterrand i Thatcher s’hi van oposar amb vehemència, però van acabar claudicant. Van obligar Kohl a reconèixer la frontera amb Polònia com una frontera definitiva, cosa que el líder alemany no volia fer, i van dir amén. Els juristes van fer la resta de la feina, validant un procés que violava totes les normes existents.


El segon exemple és més feridor encara i me l'ha recordat aquest matí un lector: Andalusia. El 28 de febrer de 1980 Andalusia votava l'estatut d’autonomia, amb la voluntat d’esdevenir comunitat autònoma per la via de l’article 151, és a dir, de ser comunitat històrica. La constitució espanyola indica --indica encara avui!!-- que el referèndum sobre l’estatut calia que fos aprovat en totes i cadascuna de les províncies. I no es va aconseguir. A Almeria el sí a l’estatut només va arribar al 42,07% dels vots. I tanmateix Andalusia va passar a ser una autonomia del 151. Com?


Molt senzill. Amb l’acord dels partits es va decidir de reformar una llei orgànica, la que regula les modalitats de referèndum, per deixar sense efecte les disposicions de la constitució espanyola. Una autèntica barbaritat des del punt de vista jurídic, atès que la constitució és de grau superior a una llei orgànica. Però així es va fer. Es va canviar l'article vuitè de la llei de referèndums perquè digués que si la meitat més un dels electors en tota la comunitat autònoma ratificava l’estatut, oficialment es considerava ratificat a totes les províncies. 


Com que no es podia canviar la constitució, per la complexitat del procés, i la constitució deia que calia aprovar-lo en totes les províncies, simplement es va optar per fer una trampa política i canviar la definició d’aprovat i la de províncies. Matemàticament, Almeria no l’aprovava però políticament sí, en vista que la mitjana total d’Andalusia superava el 50%. Ni tan sols es van preocupar de repetir la votació.


Existirien, avui, l’Alemanya unificada o l’autonomia andalusa si la Comunitat Europea  i Espanya haguessen obligat a complir la legalitat per damunt de tot i de tothom? És evident que no. I tanmateix existeixen. Prova fefaent, per tant, que Espanya ja pot repetir tant com vulga que cal respectar el marc legal actual: si les coses han de passar passaran.


PD: Per cert, en el cas andalús parlem també de referèndum. No per res...



L'opinió dels subscriptors


(Cada dia els subscriptors de VilaWeb reben un correu en què la redacció els explica en quins continguts treballa, per si volen aportar-hi cap informació, opinió o pista. Aquest correu inclou el tema de què tractarà l'editorial i, per aquest motiu, les seues opinions arriben abans no siga publicat i en publiquem unes quantes.)




Mara Montserrat: L' estat espanyol forma part del club de les estats, cap estat europeu es posarà en contra d'un membre del seu club. On hem de trobar aliats? No en els governs dels estats,  sinó ens els ciutadans dels estats ... els hem de fer arribar un missatge sobre la democràcia, com ara "Els catalans, ciutadans europeus com vosaltres creiem que el fonament d' Europa és la democràcia. Els catalans  volem votar el nostre futur dins d' Espanya uns volem votar que sí a la independència, altres volem votar que no. Si tu també creus que el fonament d' Europa és la democràcia,  ajuda a set milions i mig de ciutadans europeus  a exercir-la. "


Antoni Rovira: Reflexionant sobre els possibles perquès de la postura d'aquests dos països bàltics penso que podria estar influït per la postura que el govern de les espanyes van adoptar quan no els van voler reconèixer durant mesos com a estats sobirans, en el moment de la seva independència de la antiga Unió Soviètica.



(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)

Mail Obert