Sobre la violència

Quan algú proposa el debat sobre la violència, generalment és per a parlar de la violència 'de l'altre', la que el perjudica a ell. El fenomen és tan recurrent en la història de la humanitat com, habitualment, cínic. Passa amb moltes coses, però especialment amb la violència: que només la veus quan va contra tu i no acostumes a veure-la quan l'origines tu.

La inauguració, ahir, de la nova seu del Banc Central Europeu fou contestada amb diverses manifestacions, algunes de les quals molt violentes. Alhora, el debat sobre la violència de la manifestació del 2011 al voltant del parlament movia un notable enrenou al Principat. I, paral·lelament, però en un altre nivell gens comparable ni sobretot equiparable, hi havia el terrible atemptat de Tunis que ha acabat costant la vida a diversos europeus, entre els quals dos ciutadans del nostre país, Antoni i Dolors.

La ràbia no ens ha de confondre, però: en tots tres casos la violència, aquella violència concreta, és una manifestació política. En la política, hi té les arrels, més o menys fonamentades, i de la política se n'alimenta --per bé que no sempre tinga finalitats polítiques. Negar-ho, negar que hi ha aquest component polític al darrere, no és sinó negar i taponar una via de dissensió política.

És clar que hi ha un argument moral sobre el qual podem parlar. Ancestral. En les pedres de Moisès ja es va inscriure el 'no mataràs', però ni tan sols en aquell entorn l'ordre, el manament, era un absolut. A l'Èxode, al Levític i al Deuteronomi, en tres llibres diferents i paral·lels, s'invoca simultàniament la llei del talió, el famós 'ull per ull i dent per dent'. I entre la llei baixada del Sinaí i el talió hi ha mitja història de la humanitat, que es reprodueix de manera cíclica i segurament imparable.

És cert que el moviment en favor de la no-violència ha maldat per trencar aquest bucle, amb propostes, actuacions i lideratges humans que compten amb la meua més gran admiració. Però, malgrat ells i els seus èxits concrets, el món continua girant entorn de la violència. I entorn de la instrumentalització que inevitablement fan i faran, els uns i els altres, de qualsevol episodi de violència. 

Si hi hagués ningú, en algun racó del planeta, que jutjàs la violència amb plena equanimitat, profundament, sense tenir en compte qui afavoreix o de quines causes prové, segurament tots plegats parlaríem en uns altres termes. Però aquesta equanimitat és inexistent i per això crec que és molt més útil i sensat estudiar el perquè de cada violència que no condemnar-les totes, universalment. 

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Toni Cucarella

Condemnem la violència diguem-ne explícita contra l'altre: una galtada, una espenta, un puntelló, una navaixada, un tir, una bomba... Totes aquestes agressions les tenim catalogades com a violència, com una agressió injustificable, condemnable. Més i tot, podem considerar-ho una acció terrorista. Les conseqüències sobre les persones agredides poden comportar fins i tot greus seqüeles físiques de per vida, fins i tot sovint acaba amb la vida de les persones sobre les que s'ha exercit tal violència. 

Condemnem la violència, doncs. Unànimement. Que els jutges siguen implacables amb els violents! Fins i tot, o sobretot, si la violència és conseqüència de la desesperació, de la impotència, de la humiliació... L'altra violència, tant se val. L'altra violència està emparada per les lleis, per les institucions públiques. Com entre els lladres, hi ha també una violència de "guante blanco". 

Violència són també les retallades dels diferents governs sobre els drets socials de les persones. Totes aquestes retallades que han comportat seqüeles incurables sobre la salut de les persones, tot el sofriment, i els suïcidis i les morts per desassistència mèdica, per falta de tractaments mèdics contra l'hepatitis B o contra un càncer... Una llei publicada en BOE o en el DOGV també pot matar. També és violència. Les declaracions de la senyora Lagarde, màxima dirigent del FMI també són violència. Les mesures contra els drets socials i laborals que decreta la UE també són violència. La connivència entre el BCE i el negoci bancari, també és violència. El malbaratament econòmic de la nova del seu del BCE és d'un violència insuportable. La corrupció política i econòmica també és violència. Tanmateix els corruptes no solen anar a la presó, o s'hi estan poca estona. 

A la UE han provocat més víctimes les seues mesures socials, laborals i econòmiques que tots els terrorismes polítics en actiu. I continuen fent lleis sense el més mínim remordiment, Prou de cinisme.

Àngels Folch

M'ha semblat interessant la teva reflexió. M'ha donat peu a altres reflexions i plantejat o suggerit altres aspectes.

És veritat que la violència és ancestral, que sovint respon o té al darrera raons polítiques. Sovint sí, sempre no. El que sí té sempre és una dosi molt elevada d'irracionalitat, de bestialitat, de ràbia, d'ira, d'inhumanitat, de voluntat de poder. A vegades es mostra de manera descarnada, amb tota la seva bestialitat. Altres vegades, és veritat, passa més desapercebuda, es disfressa cínicament de raons d'estat, de mal menor, d'efectes colaterals lamentables però inevitables. En ambdós casos la violència fa mal, no resolt res i ho agreuja tot. Si volem avançar cap a estadis més humanitzats i civilitzats les hem de denunciar totes, les descarnades i les disfressades, les directes i les indirectes, totes. Les que provoquen els altres i també les que provoquem nosaltres. Com dius molt bé, ens és molt fàcil reconèixer-la quan en som les víctimes i no l'acostumem a percebre quan la provoquem nosaltres.

La violència genera una espiral infernal i imparable. Per això és tant perillós caure-hi o deixar-nos-hi arrossegar. I per això és tan necessari denunciar-la sempre, vingui d’on vingui i buscar alternatives per desactivar-la. Si som responsables no podem abonar-ne o justificar-ne una i condemnar l’altra, ni a l’inrevés. No podem quedar bé amb tothom. Si no volem quedar atrapats en la seva teranyina, no en podem justificar cap i les hem de condemnar totes.

Josep Usó

Un problema que moltes vegades he vist que no es planteja, al menys obertament, és que de vegades la violència prové de l'impotència. Es diu, jo mateix ho he dit de vegades, que la violència és el darrer recurs de l'incompetent. Però els poders, de vegades neguen qualsevol via de solució a problemes greus de persones o col·lectius. Aleshores, abans o després, hi ha gent que arriba a la desesperació i es troba impotent per afrontar la seva situació. Aleshores és quan és més fàcil que aquesta persona, o col·lectiu, siga temptat per plantejaments violents. És, per tractar d'aclarir-ho, la situació d'aquell que "no té res a perdre". 
Un altre problema de la violència és que una vegada engegada, és molt difícil d'aturar. I molt útil per a determinats interessos, habitualment foscs. M'ha sorprés la violència de Frankfurt. Però també que el BCE haja construït una seu nova amb un cost tan elevat. L'ostentació davant dels necessitats mai és prudent. Ni ètica. 

Jaume Jose Orianes

Aquesta reflexió sobre la violència m'ha coincidit amb una pròpia reflexió sobre l'enaltime de la vilència d'estat pròpia dels poders superlatius de l'estat surgida a partir d'un diàleg entre Xavier Bru de Sala i David Fernández (diputat de la CUP al Parlament): "Topada entre David Fernàndez i Bru de Sala" http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/topada-entre-david-fernandez-i-bru-de-sala/audio/874314/
Aquesta intrangigència del Bru de Sala defensant sense voler veure altres punts de vista m'ha fet adonar que la defensa de la violència, per més lícita que sigui, cal fer-ho sempre amb prudència. Altrament una violència lícita i justa passi a estar sota una fosca ombra de dubte.
Amb aquests arguments no vull analitzar si la violència exercida pels Mossos a la vora del Parlament era deguda a un mal dispositiu policial o a una actuació superlativa dels manifestants.
Els cristians, d'on surt la cultura occidental, interpreta les pedres de la llei el text com "no mataràs". Els musulmans interpreten el seu islam, la seua fé, d'una manera similar encara que no sigui tant estricta com els integristes catòlics.
Animo a tothom, sigui de la creença que sigui, que també reflexioni sobre la violència, sigui generada pels altres o per un mateix.

Pep Agulló

Primer que res distingir entre agressivitat, una actitud instintiva, una emoció, com resposta biológica a situaciones potencialment perilloses, de la violència com un comportament raonablement intencional, que es recolza en l’agressivitat, la potencia per tal de provocar un mal físic, psicològic, etc… S’hauria de veure quin percentatge de responsabilitat té la biología i quin la cultura. Hobbes o Rousseau. El món sempre ha girat (girarà?) entorn de la violència. Aquí el que interesa, però, és la perspectiva antropológica. Gerard Horta ens diu que per analizar el concepte i el fenomen de la violència cal tenir en compte: 1/ que la violència és un mitjà extremadament poderós per a la relació social. Esdevé la més terrible manifestació d’una relació social. Per tant, en molts casos hi ha una component política. 2/ no es tracta d’un concepte universal, ni tan sol té un mateix sentit dins una determinada societat, sinó segons el context on té lloc.  3/ el reconeixement d’un acte com a violent va lligat a la legitimidad que una societat (o una part d’ella) li atorga. P. ex. en la nostra societat, una gran majoria creíem que la desigualtat social implica un cert grau de violència. Per això parlar de moviments "no-violents" no té cap sentit perquè significa concebre totes les violències per igual condenables: la de l’opressor i la de l’oprimit. És una trampa. No hi ha ningún no-violent, és una posició teòrica però en la pràctica sempre s’esta en favor d’una i en contra d’altra.

Joan Rubiralta

Certament és molt fàcil atacar la violència vingui d'on vingui però totes les violències són dolentes? No és justa quan no queda altra alternativa que la violència popular? És justa la violència dels membres del Polisario que l'empren per fer fora l'invasor? O la que van fer servir els vietnamites per aconseguir expulsar els americans de la seva pàtria? I la del cubans contra la dictadura de Salazar?

Ara bé, si es fa servir la violència per una causa que pot semblar justa, cal tenir la seguretat que pots guanyar perquè jugar a perdre no té cap mena de sentit. Per això el moviment independentista català ha de ser pacífic perquè és impossible de plantejar una guerra convencional contra Espanya que perdríem i també perquè no tothom estaria d'acord en fer-ho d'aquesta manera. Aquí, la resposta davant de la injustícia que patim és fer servir el convenciment, la intel·ligència, la democràcia i la mobilització popular. Amb aquestes armes podem guanyar. Ells tenen la raó de la força però el poble català té la força de la raó.

Josep Blesa

Faig meu aquest article de diumenge de l’Andreu Barnils.

http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/cerca/pg/6/4145291/gandhi-covards-feixistes.html?consulta=andreu+barnils&autor=0&action=cercar

Els ecosistemes perviuen quan són capaços de fer-se un lloc al sol. Sobretot quan estàs del costat dels universalistes i eixampladors de la llibertat.

 Quan en la “Batalla de València” ens atonyinàvem dia sí i al sentdemà també, recordaràs com es tallà en sec. Reunió a carrer de l’estrela. Estació del Nord de València, per la nit. Penjada de cartells sobre el reixat. Arribaven els feixistes embrutant amb blau els cartells. En això aparegueren els nostres amb pals, ferros, etc...i vinga llenya al parafeixista i espanyolista. Pep observava des de l’illa d’enfront. A l’endemà ells van comprendre que nosaltres també podíem cardar-los. Fins llavors vam ésser la bèstia de rebre els colps. Aquella nit canvià l’escenari.  Aparegueren ja les terceres vies immediatament de reconciliació des del PNPV.   Fins i tot recorde que gent molt valuosa, amics avui, que abans estaven en el bàndol d’enfront se’n vingueren amb el temps amb nosaltres. Aquells que actuaven enganyats. Els que volien mal per als valencians continuen a la trinxera d’enfront ajudats per les clavegueres de l’estat ocupant. Aquella nit, vam canviar el lliri pel bastó.  Començàrem a veure que  les nostres bastonades feien tant de mal com les que en rebíem.  

Joan Ortí

Quant a la gent, “al poble” se l’asfixia massa, normalment aquest acaba emprant la violència. S’han d’entendre com be dius tu al final de la teva editorial, les causes del perquè de cada violència. A Barcelona desgraciadament hem patit diversos aldarulls violents i tots ells orquestrats per grups violents que no tenien res a veure amb els manifestants. Els organitzadors d’inaugurar a Frankfurt una seu del banc central europeu, tenien sobre la taula, la convocatòria d’una manifestació del grup anticapitalista Blockupy. L’abassegadora asfixia del sistema financer europeu i espanyol, porta temps sobre la taula, i ningú hi ha posat remei. Jo, d’això en dic violència d’estat. Actualment protestar ja no serveix per res, que surtin cinc mil o cinc-centes mil persones al carrer, els deixa indiferents, que surtin entre un milió i tres milions els deixa indiferents, o que es faci encara una cosa mes pacifica i democràtica com es organitzar una ILP i que la signin prop d’un milió de persones i que el PP i Europa no la tinguin en consideració!! Aquest descarat menyspreu es el que genera aquesta violència. L’Europa dels drets humans, l’Europa de les llibertats, ha desaparegut. L’Europa actual només és un gran banc i punt.  La violència continuarà.

director@vilaweb.cat

Crec que és molt més útil i sensat estudiar el perquè de cada violència que no condemnar-les totes, universalment.