La setmana excepcional

Aquesta setmana passada ha estat excepcional per molts motius. Evidentment, pel resultat de les eleccions, però també pel conflicte de Can Vies, que ha empès el procés d'independència cap a un greu atzucac, i per les paraules de Rajoy a Sitges. Tot plegat mereix un repàs amb calma.

Del significat de les eleccions, n'hem parlat a bastament. Ara cal vincular-ho a les paraules de Rajoy a Sitges. Sota la capa de duresa habitual, el primer ministre espanyol ha dit una cosa molt important: que està disposat a negociar una reforma de la constitució espanyola. No és important pel que puga oferir-nos, que evidentment serà insuficient. És important perquè és la primera evidència pública que el govern espanyol no aguanta la pressió. La del país i la d'Europa. Simplement, no poden mantenir més la intransigència i es troben obligats a acceptar que hi ha un problema polític que reclama solucions polítiques. Parlar d'una reforma, fins i tot federal, a hores d'ara ja no significa gran cosa per als catalans, des del punt de vista programàtic. Però faríem mal fet si no ens adonàssem com és d'important el pas tenint en compte les posicions sobre el camp: és el primer senyal de la nostra victòria que ens arriba des de Madrid i ja som nosaltres, amb un suport internacional com més va més obvi, que els forcem a moure's.

Al costat d'això, hi ha hagut l'excepcionalitat de Can Vies. He dit moltes vegades que Espanya ja no ens pot guanyar, però que nosaltres podem perdre, nosaltres sols. I hem estat a punt. El conflicte ha estat molt més greu que no deixaven veure els contenidors cremats. Sants ha estat a un pas només d'esdevenir una 'banlieu' revoltada i Espanya ha estat a un sol incident de desplegar la seua policia i ocupar Barcelona.  Per quedar-s'hi.

Tinc la impressió, tanmateix, que pràcticament tothom ja n'ha entès la gravetat i va reaccionant. Lentament, però hi ha gests significatius per totes les bandes. La manifestació d'ahir no va entrar a Sants, el comportament dels mossos conduint-la va palesar un canvi d'actitud molt notable, es va esquivar el parany de la policia espanyola, però al mateix temps es va permetre als manifestants de moure's per la ciutat... No tot va ser perfecte, car hi va haver els avalots del Raval o l'operació de la policia a la Gran Via. Però, en conjunt, va haver-hi un canvi que crec que aquesta setmana es podrà concretar i visualitzar millor. La 'setmana tràgica' es podria quedar només en la 'setmana excepcional'. El fet que es posen al capdavant, finalment, els pesos pesants de l'ajuntament, com Joaquim Forn, i que Can Vies es puga reconstruir si ho volen són indicis d'una pista d'aterratge que pot començar a ser visible en l'horitzó.

Un últim comentari, sobre tot plegat. Això que fem és molt difícil. Molt. Posar d'acord, només pel procés d'independència, un arc ideològic tan i tan complex com el català és un dels exercicis polítics més increïbles que es poden fer avui a Europa. Per això tensions com la que hem viscut aquests dies són inevitables, i ho seran. Des de l'ajuntament es podia haver evitat el conflicte simplement fent a Can Vies igual com a tantes cases ocupades de Barcelona, que fa anys que tenen una ordre de desallotjament que ningú no aplica. I Can Vies i el seu entorn polític podien haver evitat riscs més grans controlant la violència. No ha estat així i aquesta setmana la recordarem tots durant anys. Però espere que tan solament com una excepcionalitat de la qual aprenguérem unes quantes coses. 

I si al final guanyem, que continue sense veure-hi cap més opció, la lliçó potser haurà estat positiva i tot. Amb vista a saber com hem de viure i com hem de fer política en la nova república.

L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si també voleu ajudar-nos aneu a aquesta pàgina.)

Jaume Compte: Una vegada a l'Internauta vaig escoltar a Amadeu Abril un comentari que em va semblar molt encertat i que no sóc capaç de reproduir amb fidelitat. Venia a dir que quan un grup de particulars s'apoderava per la força de quelcom 
comú (de la comunitat), per a ell allò era màfia. Això ho trobo tant aplicable als banquers com als ocupes. Crec que
l'actitud dels "particulars" que s'han fet seu Can Vies, fins al punt de la violència, s'ajusta bastant a la idea de l'Amadeu.

Escolto arreu que cal pensar en els barris. I tanmateix les associacions i entitats de barri no paren de perdre socis i afiliats.

Albert Olivé: Vicent, aquesta vegada no estic d'acord amb tu. No em sembla bé permetre la reconstrucció de Can Vies. Parar l'enderroc podia estar bé per permetre el restabliment del diàleg, però un cop es va demostrar que són una colla d'intransigents que no volen ni han volgut negociar mai i que només volen fer el que els doni la gana, jo hauria seguit amb l'enderroc.
Per què qualsevol mortal ha de permetre l'expropiació per complir amb un pla urbanístic i ells no? Perquè són violents? I és que els violents no els vénen de fora. El mateix portaveu dels okupes en declaracions a TV3 va dir que no hi havia cap problema en cremar uns quants contenidors perquè amb el que estafava en Millet se'n podien comprar molts.

De cap manera es pot deixar que els okupes se surtin amb la seva. Reclamen quedar-se el que no ha estat mai seu i l'autogestió, és a dir, que se'ls deixi fer el que els doni la gana, sense complir cap norma, només xuclant de la comunitat però sense el seu control, estrictament com a paràsits. No volen negociar i ni tan sols es desmarquen de la violència. 
Parlen d'activitats socials com a excusa per fer-se estimar, sense normatives ni autoritzacions, al marge de tot el que ha de complir qualsevol entitat o associació i la resta de la població, amagant la seva identitat, i tot per tapar les activitats delictives que s'hi couen. Les festes, el soroll i la brutícia només són la punta de l'iceberg.

Acostumen a fer veure que es porten molt bé amb el veïnat, però molts veïns no parlen per por a les represàlies perquè el mínim a esperar és que els empastifin la façana. A més, els ocupants no són mai els més necessitats, sinó els que tenen més barra, precisament perquè no hi ha una regulació pública com per exemple hi ha a Holanda.

No podem fer-los costat. Els ciutadans que cada dia cobrem menys i paguem més impostos el que hem d'exigir és que l’administració tingui cura de manera ordenada de les necessitats de la població. No pot ser que se'ns afegeixi l’impost revolucionari i arbitrari d'aquesta gent. De sempre que hi ha massa tolerància amb els okupes. Per què la llei diu que després de només 48 hores de l'ocupació ja no se'ls pot fer fora i cal emprendre llargs processos judicials? Ells ho coneixen molt bé i se n'aprofiten. Cal canviar la llei i ser diligents.

S'entén que després de 17 anys els de Can Vies ja es creguin que allò és seu. Ara la cara amable que en aquests moments de crisi han aconseguit que hi vegi un sector de la població fa que calgui ma esquerra per reconduir la situació, però de cap manera es pot rendir-se a les seves pretensions.

Josep Jallé: Penso que titllar la setmana passada de excepcional és un poc extrem i no perquè el que diga Rajoy, precisament, ho siga. D’aquest polític poc es pot esperar de excepcional a no ser la seva dimissió que, en tot cas, seria com extraordinàriament excepcional. Res.

Respecte de Can Vies i del moviment okupa, en general, la excepcionalitat son els 17 anys que han anat campant sense més limitacions que les seves formes d’apropiació d’espais, de sorolls pel barri i d’arbitrarietats de tota mena en un sistema en el que ells mateixos es diuen anti sistema. Les seves alternatives al sistema actual no existeixen i quan una part s’han decidit a entrar en la política que rebutgen, s’hi acomoden (CUP). Anar a la contra, per sistema, només porta a recorreguts sense destí, llevat el del passi dels anys i l’apropament a edats en que, mirant enrere, hom hauria de ser honest i passar llista de resultats. La nostra societat, camí de ser democràtica encara, es tolerant amb els qui no la volen o la volen destruir, cosa que no deixa de ser un contrasentit i una incapacitat de fer complir el que la majoria de la gent hem decidit: viure en  llibertat, és a dir, que la teva llibertat acabi on comença la meva, no més enllà. Però, els que estan per vetllar-la no fan salvaguarda de la meva quan els infractors campen a la seva. Estarien millor a Corea de Nord, a Cuba o a Zimbabwe?. Alguns, sobre el paper, si. Però no, es clar. Millor aquí, amb les avantatges de tractar de rebentar allò que els tolera. Sempre culpabilitzant als altres de les seves incapacitats, inadaptables. I als veïns “normals” que els bombin, no?. Mentre el polítics oficials mirant-s’ho amb diletància: 17 anys d’irregularitats consentides, per acabar, un cop han volgut endreçar el barri, essent criticats per tothom. Però, a que estem jugant?.

Joan Gómez: No sé si la meva posició és ingènua o justament és més realista, però em sembla contraproduent vincular els fets de #CanVies amb el procés nacional. Quan siguem independents, serem un país lliure, no pas sant.

Podem estar orgullosos d'estar conduint pacíficament un conflicte tan complex com el reconeixement polític d'una nació, i hem de ser conscients que l'èxit del procés depèn justament de la nostra capacitat de no exercir-hi cap violència.

Ara bé, d'aquí a pretendre haver eradicat tota mostra de violència urbana, sigui arran d'un conflicte veïnal o d'un partit de futbol, em sembla exagerat. Prou difícil és el repte nacional que ens hem fixat, com per nosaltres mateixos condicionar-lo a l'absència de tota violència. Oimés, quan enmig d'una crisi que provoca molt de patiment, molta gent és violentada a quedar-se sense feina o casa, mentre hi ha banquers i estafadors confessos que surten impunes dels seus delictes.

Quan siguem lliures tindrem més eines per respondre les causes que provoquen indignació i desesperació, però si posem més fites al procés l'estarem fent més difícil encara. I, de passada, donarem la raó als que ens acusen de vendre la independència com el miracle que ho ha de resoldre tot.

Pep Agulló: Personalment he viscut els fets de Can Vies completament consternat per la seva gravetat i l’abast polític que significa. Cal distinguir, els propietaris, l’ajuntament, els veïns del barri, la gent dels col·lectius que l’han ocupat que desenvolupen tot tipus de funcions socials. Si no hi ha tancament ni desallotjament el conflicte es manté força controlat, amb conteciosos amb el veïnat sobre sorolls i brutícia.

Quan s’executa una ordre del jutge en que sense cap negociació prèvia s’interromp aquesta dinámica, comença el conflicte en què la violencia ja apareix amb la imponent presencia dels cossos repressius.: la violencia estructural. Aquí no hi ha negociació hi ha una imposició per part del jutge. Per tant surgeix la resistència legítima a desallotjar un centre on es fan activitats pel barri. Veïns del barri i col·lectius del centre fan pinya, per tant si la policia actua violentament en el desallotjament ja està encés el foc. Els partits intenten treure’n rèdit polític. Els mitjans, en general, ho redueixen tot a la “violencia” .

Llavors el conflicte s’esten. Es convoquen manifestacions, i aquí ja no es controla qui i perquè s’hi va. Als que están lluitant per no perdre el que han construït, veïns i ocupes, se’ls afegeix franges molt diverses de joves a qui el seu interés va molt més enllà de la defensa de tal o qual centre cívic o edifici ocupat, o de qualsevol reivindicació social. Volen lluitar contra aquest món tan injust, certament, aquests fills rebels de clase mitjana amb vernís llibertari amb la seva equipació de passamuntanyes, rocs i gasolina; i consignes sorgides de les factories ideològiques destinades, justament al contrari del que prediquen, a adreçar als joves a culs de sac digerits pel poder, reduïnt-los a herois inofensius, mers titelles del capitalisme a què s’enfronten, amb el llançament de pedres, crema de contenidors i seus bancàries, que el poder ho absorbeig amb un glop, a canvi del protagonisme als mitjans, d’una èfimera glòria de pensar-se autèntics revolucionaris de la nova Rosa de Foc. També hi ha els aventurers nihilistes que es desplacen pel món a la recerca d’experiències fortes. I, evidentment provocadors, elements d’extrema dreta, infiltrats de tot tipus. Tota l’exclusió social es manifesta en ràbia juvenil contra els símbols del poder.

És llavors quan molts joves assemblearis dels col·lectius que han lluitat durant anys, que de fet també volen construir una societat més justa i que s’dentifiquen, també, amb l’anarquisme però de forma més seriosa, profunda i constructiva, es veuen incapaços de denunciar la immadura e irresponsable actitud d’aquests activistes que fan de l’enfrontament amb la policía la seva única raó de ser. Si aquests col·lectius tinguessin un sistema d’autoprotecció disciplinada i ben organitzada de les mobilitzacions i fossin contundents amb els aventurers nihilistes, no caldria l’actuació policial. Però és clar, dins aquesta lógica histórica dels moviments alternatius del nostre país, això seria com passar-se a l’enemic. Llavors, la ciutadania sempre els veurà com cómplices dels altres, i els mitjans tenen l’excusa perfecta per desacreditar-los i criminalitzar-los. El conflicte ja ha perdut l’origen del problema i esdevé un judici de valors sobre qui està o no contra la violencia de la crema de contenidors, cotxes,etc…. Han guanyat la partida, no es parla de res més. Els anònims activistes han desaparegut d’escena i queden els col·lectius que van ocupar, els veïns esporugits i els desperfectes que pagarem entre tots. Cal reflexionar.

Josep Usó: Crec que és especialment important que el propi Rajoy el que plantege una oferta. Qualsevol. El fet que siga el primer que es mou de la seua posició, indica clarament que està perdent la partida. És com aquell joc d'infants que perd el primer que riu o el primer que es mou.

D'altra banda, respecte al conflicte de Can Vies, pense que també marca una gran diferència amb Espanya el fet que s'haja entrat, sembla en una etapa de negociacions. Però he passat uns dies d'angoixa. La imatge dels antidisturbis espanyols aparcats a Calella m'ha recordat la meua època d'estudiant. I els episodis en els quals interveníen ells no teníen res de divertits. Espere que tot s'acabe reconduint per a bé, perquè els ciutadans amb poques expectatives són molts. 
Per cert; ja ha passat un mes més. Ja estem al juny.

Manel Bargalló: Per mi #CanVies és una prova que calia superar. Com més aviat millor. Imagineu-vos si tot això explota una setmana abans del #11s2014 o pitjor setmanes abans del #9N?
Ara tenim l'experiència i sobretot el que cal fer per no repetir els mateixos errors. Per totes les parts, s'ha d'imposar prudència i serenor. El que ha passat ha passat. Hem de mirar endevant i deixar-nos de retrets entre nosaltres. Els aldarulls només acaben a la llarga generant por. I la por, fa que la gent demani més seguretat. I qui beneficia a la llarga aixó? No cal seguir.
Per això hem de fugir de qualsevol cosa que fiqui més llenya al foc i concentrar-nos amb el que ens uneix: Deixar de ser súbdits espanyols i després ja ens barallarem entre nosaltres, els ciutadans catalans de com volem que sigui el nostre pais.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

He dit moltes vegades que Espanya ja no ens pot guanyar, però que nosaltres podem perdre, nosaltres sols. I hem estat a punt.