Opinió
-
La democràcia, amb la pell i l'os
Vicent Partal
07.07.2014
-
És que és massa descarat
Vicent Partal
04.07.2014
-
El laboratori valencià
Vicent Partal
03.07.2014
-
Adaptar-s'hi (a la Catalunya independent)
Vicent Partal
02.07.2014
-
El cas Nóos apunta a Juan Carlos
Vicent Partal
01.07.2014
-
Contra el supremacisme
Vicent Partal
30.06.2014
-
'Ciao', PSOE
Vicent Partal
27.06.2014
-
Castor, l’estafa
Vicent Partal
26.06.2014
-
Wert trepitja la ratlla
Vicent Partal
25.06.2014
-
El tabú de la llengua
Vicent Partal
23.06.2014
-
(In)seguretat jurídica
Vicent Partal
20.06.2014
-
Felipe, ni V ni VI
Vicent Partal
19.06.2014
-
El menyspreu filipista
Vicent Partal
18.06.2014
Vicent Partal
16.09.2014
Espanya i Escòcia: una gran notícia
Ahir Alex Salmond va anunciar de sorpresa que ja havia pactat amb Espanya el reconeixement d'Escòcia en cas que el sí guanyàs dijous. I que havia negociat també el suport espanyol per a permetre que Escòcia continuàs dins la UE. És molt imprudent per part seua d'explicar això ara, però supose que la pressió pel resultat tan incert del referèndum l'hi ha obligat. Seria normal que Espanya ho negàs. Siga com siga, en pocs dies ho comprovarem. Però ja us assegure que Salmond diu la veritat.
Hi ha gent a qui aquesta notícia l'ha preocupat o molestat. Hom podria imaginar-se alguna mena de traïció: que els escocesos ens vendran, que ens deixaran en l'estacada en canvi del suport espanyol. Però aquesta interpretació és rotundament equivocada. Els escocesos fan allò que han de fer. Com, lamentablement a parer meu, farem nosaltres quan ens toque. Salmond, l'SNP i el govern escocès fa mesos que fugen del cas català com d'un empestat. Açò no és cap novetat. No volen saber-ne res, de nosaltres. I és comprensible. No dic que siga bo ni encara menys que siga èticament recompensable, però qui no vulga entendre que això que fan és normal és que no vol entendre com funciona el món.
Jo ho vaig descobrir a Riga la nit del 7 de setembre del 1991. Mesos després de la declaració unilateral d'independència de Letònia, l'URSS, finalment, va reconèixer el nou estat independent, amb la qual cosa obria la porta al reconeixement automàtic de tots els estats del món. Quan vaig acabar la feina vaig anar a celebrar-ho amb uns amics letons. Un d'ells, que fins i tot havia dormit a ma casa mesos abans, quan havien vingut a cercar ajut i suport del nacionalisme català, em va dir abruptament: 'Entén-me, ara el nostre soci és Espanya. És així com ha de ser.' Els letons havien vingut a Catalunya a mirar com aprofitar els Jocs Olímpics de Barcelona per fer propaganda de la seua causa. Però, esdevinguts un estat i reconeguts internacionalment, els vells amics només podíem ser una nosa en el seu objectiu, que en aquell moment era participar en els Jocs.
Vaig respondre amb un article a la revista el Temps que es deia així: 'Enhorabona i adéu'. Els estats no tenen amics, només interessos. I Letònia no podia ser-ne cap excepció, com no ho serà tampoc Escòcia. En tota la meua vida de seguiment de la política internacional només recorde un gegant que no es va deixar doblegar mai i que va mantenir-se ferm en allò que creia. Parle de Nelson Mandela, que quan ja era president i icona mundial es va negar a renegar de Cuba i Palestina, i recordà que l'havien ajudat quan els qui ara l'aclamaven el tractaven de terrorista. Però, com en tantes coses, Mandela era un cas excepcional.
Escòcia fa molt bé de pactar amb Espanya. La primera cosa que ha de fer és assegurar la seua independència. I després ja en parlarem, que el món fa molts tombs. O cal que recorde avui que l'únic govern que ha dit que reconeixeria la Catalunya independent i s'ha negat a ajupir-se davant la diplomàcia espanyola ha estat el de Letònia? Aquell mateix que ens va dir adéu ara fa vint-i-tres anys.
El govern d'Escòcia fugirà de Catalunya, el seu poble no, com explica molt bé Roger Cassany en l'article que envia avui des de Glasgow. Però, així i tot, el favor que ens ha fet ja és monumental. Fa dies, i ara tot encaixa, que el missatge oficial espanyol és que no es poden comparar el cas escocès i el català. Però les comparacions i les lliçons són tan òbvies que el pacte de reconeixement és una de les millors notícies que podíem rebre.
Recordem que fa un any, només un any, Margallo i Rajoy van afirmar en públic i de manera oficial que Espanya vetaria l'entrada d'Escòcia a la UE. Que un any després negocien el contrari vol dir dues coses molt importants, que transcendeixen el cas escocès: primera, que ells no manen, que Espanya no mana ni tan sols sobre les decisions que ha de prendre Espanya; i segona, que els arguments de la por són simplement fum, un fum que s'esvaneix en vista dels fets.
Que l'Escòcia independent es mantinga dins la Unió Europea és una decisió que a Espanya no li agrada gens, però que no té més remei que acceptar. Perquè no la pot discutir. A la Unió Europea d'avui ja no és possible que l'interès d'un estat, i encara menys d'un estat pària, passe per damunt de l'interès del conjunt i el malmeta. I això val avui per a Escòcia però també valdrà demà per Catalunya --i si algú ho vol, que en prenga nota per recordar-ho oportunament.
I és evident, en vista d'això que passa, que totes les imbecil·litats de Barroso i els seus apareixen ara com allò que eren. En el millor dels casos inconsciència, en el pitjor un miserable càlcul personal. Hem dit i hem repetit tots aquests mesos que la Unió Europea no ens expulsaria. I ara Escòcia n'és la prova fefaent. O cal recordar que el cretí de Barroso va dir amb la mateixa solemnitat i èmfasi que Catalunya quedaria fora de la UE i que Escòcia quedaria fora de la UE?
La negociació entre Escòcia i Espanya és, per tant, una magnífica notícia per a nosaltres. És cert que ara provaran d'usar-ho en contra nostre --prepareu-vos per a un allau de portades de Madrid saludant l'Escòcia independent i explicant que no té res a veure amb Catalunya. Ho manipularan tant com sabran i, efectivament, Salmond s'hi prestarà: no n'espere pas gaire dignitat, d'ell. Però el fet important, transcendental, és que el dic ja s'ha esbotzat, que les mentides són visibles i diàfanes, que ja hem vist tots on és i com va el mecanisme i que l'aigua, creguen què creguen a la Moncloa, corre lliure i per on vol.
Deixeu-m'ho dir: tot això, és clar, si despús-demà els de Salmond guanyen. Ves que no resulte que es mengen el bou abans de matar-lo…
--------
PD. Els subscriptors de VilaWeb van rebre ahir un editorial diferent, sobre el discurs d'Artur Mas. Ja avançada la nit ens va semblar que aquesta notícia d'Escòcia ens obligava a canviar-lo. Us demanem disculpes, especialment als qui vau escriure comentaris, però esperem que compartiu la nostra opinió que, efectivament, aquest tema és més important.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015