Opinió

 

<22/169>

Vicent Partal

27.06.2014

'Ciao', PSOE

Una de les coses que m'han impressionat més en la meua vida --en la meua vida de periodista, vull dir-- és la dissolució del Partit Socialista Italià, el 1994. Recorde unes imatges televisives en què un senyor amb cara compungida tancava per darrera volta la porta de la seu del partit a la Via del Corso, on s'havia fet i desfet la vida política italiana de la postguerra.


En l'estat espanyol del 1994 la possibilitat que el Partit Socialista desparegués era impensable. I supose que per això em xocava i em desconcertava tant que un partit com l'italià pogués esvair-se, com s'ha demostrat després, per a no tornar mai. Encara hi havia la ressaca d'aquell triomfal 1992, amb els Jocs de Barcelona i les altres celebracions per tot l'estat, amb l'estrena de l'AVE entre Sevilla i Madrid, amb el creixement internacional i el prestigi de la 'marca España'. Per això em semblava impossible que desaparegués el PSOE. Vaig creure que l'anècdota era Itàlia.


Però ara ja no ho veig tan clar. Vint anys després, el final del PSOE ja es veu en l'horitzó. No ho dic jo, ho diu Felipe González, que alguna cosa en deu saber. I no voldria exagerar. Desaparèixer pot voler dir, efectivament, desaparèixer i que s'esfumen les sigles, l'estructura, els militants, les idees, tot. O pot voler dir quedar reduïts al residu, a ser un partit petit, sense incidència. A efectes pràctics tant hi fa. La crisi del Principat ho indica amb una contundència digna de ser tinguda en compte i a la resta de l'estat espanyol el desgavell ja no es pot amagar. La dimissió de Rubalcaba té conseqüències imprevisibles i una, probable, podria ser seguir la via italiana.


No dic que haja de passar necessàriament. No tinc cap bola de cristall ni n'he tinguda mai cap. Potser passarà que acabarà retornant el PSOE que va desaparèixer fa més dècades encara, quan no s'havia posat al servei de les cinc-centes famílies empresarials del Bernabeu, quan defensava l'autodeterminació, quan volia entrar en la Unió Europea però no en l'OTAN, quan no defensava ni justificava el terrorisme d'estat.


Passe una cosa o en passe una altra, hem de ser conscients que vivim un moment molt important. Fonamental. Perquè el PSOE ha estat el cor i l'estructura d'aquell nou projecte d'Espanya, diferent de la caspa franquista, que un temps va semblar que aconseguiria traure el cap. I la caiguda del PSOE, el final, pot ser que torne a deixar el projecte nacional espanyol reduït a la tenebrosa mirada del senyor Aznar i els seus sequaços. Per tant, i si això és així, marxar-ne serà encara més fàcil. Ep!, i que conste que en aquestes circumstàncies concretes, si el PSOE es mor, no parle ja només del Principat.



L'opinió dels subscriptors (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)




Josep Usó:


La dimissió de Rubalcaba i la seua tornada a la Universitat (un fill meu ha preguntat si a estudiar) m'ha semblat impactant. Però torne a dir que el problema del PSOE és que, senzillament, s'ha quedat sense discurs. Després de dècades de justificar el capitalisme però amb uns certs matisos, quan han tingut la oportunitat s'han comportat exactament igual que els neoconservadors. I aleshores, després d'uns quants anys de fer això, la gent s'ha adonat que tot el que diuen són només paraules ("parole", com cantaria Giggiola Cinquetti). Davant d'aquesta obvietat, els qui pensen com els de dreta capitalista, han marxat amb el PP o els seus clons. La resta, ha acabat buscant alternatives: Compromís, la CUP, Podem, altres plataformes que han aparegut i apareixeran... Fixeu-vos que pocs marxen a IU, perquè aquests pateixen del mateix mal. 
I clar; el PSOE es queda sense espai. La caiguda és de la mida de la del PP. I estan a la oposició!
No crec que siga d'estranyar que molt aviat esdevinguen marginals. Només cal veure que ningú se'n vol fer càrrec. Per alguna cosa deu ser.




Pep Agulló:


Manuel Azaña deia: a Espanya, la dreta sempre ha considerat que l’Estat era patrimoni seu. Feien i desfeien fins que F. González va acabar amb aquest monopoli de l’Estat, però abans el PSOE va haver de demostrar el seu profund nacionalisme espanyol i convertir-se de ple al liberalisme. No els va ser difícil. Va començar el bipartidisme amb molt poques variants llevat d’algun gest anticlerical. Res. L’Estat estava protegit, però la còpia sempre fa de malfiar, mai se sap. Allí es va gestar la davallada d’un partit les sigles del qual estaven buides del significat històric, així com la seva demagogia d’esquerres tapava l’odi contra les nacionalitats perifèriques d’ Euskadi i Catalunya. Temps d’infausta memòria (el GAL) en que van assumir l’Estat i totes les seves clavegueres. Discrepo d’en Vicent, no hi ha hagut mai un nou projecte d’Espanya. La transició ha sigut la “democràcia" de les 500 families oligàrquiques, i tots els governs respectius han participat del pastís.




Octavi Monsonís:


Que el PSOE (i els seus refillols perifèrics) desapareguen o no en un futur mès o menys llunyà no ha de tindre cap importància si la política del PSOE i la del PP és la mateixa. Si tenen la mateixa manera d'afrontar els problemes dels ciutadans i hi donen les mateixes solucions, si la manera de garantir els drets individuals no és diferencia d'una formació política a l'altra, igual té blau o roig.En conseqüència, segons les anàlisis que cadascú faça, trobarà important o no que el PSOE tanque la paradeta.
Per a mi el problema és tot un altre. Com afrontar els problemes de la societat des d'una perspectiva d'esquerra? Com fer perquè dins la societat prevalguen els interessos de les classes populars? Quins programes d'esquerra s'han de dur endavant perquè els drets individuals i col·lectius estiguen garantits? Què fer per a la millora social, material, intel·lectual i ètica de la població? Dit d'una altra manera, el que veritablement fa falta és repensar la societat que tenim i cercar alternatives per pal·liar i/o superar el domini aclaparador del poderosos del diner, en benefici de tota la societat. En les societats capitalistes democràtiques avançades d'Europa s'ha vist que les velles fòrmules d'esquerres ja no serveixen. El problema és que no se n'han trobat de noves i per això l'esquerra tradicional europea ha entrat en un esllanguiment que fa decennis que perdura i a Espanya sembla que ja s'ha entrat en aquesta fase.
El que és il·lusionant del procés català és que la formació d'un estat nou pot obrir les portes a aquest debat (i a molts d'altres) i, per tant, els ciutadans poden influir moltíssim en la caracterització d'aquest estat nou. Per a això sí que paga la pena jugar-se-la per la consecució d'una Catalunya independent.




Josep Blesa:


El Psoe pot estar mutant a Podemos. Si recordeu els finals eufòrics dels 1970’ amb González són clavats amb Pablo Iglesias II. Adulació massiva al cap i expressió gràfica desmesurada del líder i unes idees absolutament “modernes”. Que són pura propaganda i manllevades als intel·lectuals orgànics del nostre país. La reproducció típica espanyola de la piràmide en cada estrat social i ideològic. Al País València sempre portem avantatge en les dolenteries respecte els altres dos països. El jacobinisme transversal s’acarnissa sempre. Les formes es reviren però España és immutable.


Si recordeu els finals dels 1970’ tot allò que era explicat com a projecte pel PSPV fou neutralitzat a la par, entre els sucursalistes de Lerma i els jacobins sevillans a Madrid. El projecte d’en Josep-Lluís Albinyana, Manuel Girona (que volia ser el darrer president de diputació), Vicent Soler, Alfons Cucó, Ricard Pérez Casado, Ernest Lluch era tot un altre al que s’ha esdevingut durant els 1980’ i 90’. Fins i era clavat al de Pasqual Maragall dels dos-mil. L’última possibilitat d’una Espanya plurinacional a la suïssa. Josep Termes, crec, va recollir aquelles declaracions a Toledo de 1984 - sobre la transició entre historiadors i polítics- de Felipe González, entre d’altres, que deia...”...olvídense, España la vertebran el PSOE y la Guardia Civil...”. Tot un  programa de liberalisme radical isabelí del XIX que tanta sang va vessar a força de fer “españols” on  no n’hi havia enlloc. Ni a Castella tan sols.


I es posaren mans a l’obra. Tancarien Forns Alts de Sagunt (1982), malgrat ser la siderúrgia amb més futur a tota la mediterrània –segons l’independent informe japonés Kawasaki- a canvi dels vots de Sandro Pertini per a l’entrada al Mercat Comú. I el següent desmantellament per a crear-ne una a la Mar Adriàtica per la Rep. Italiana. Doncs el mercat era l’àrab. No l’U.E. futura. El Camp de Morvedre queia a mans de l’atur massiu i la droga. La Revista El Temps era anomenada pels sociates balenzianos apessebrats a les Conselleries, diputacions i batlies –pejorativament- com “L’oratge”. Quan parlàvem de mal finançament se’ns replicava amb la “solidaritat inter-territorial”. Quan parlàvem d’exportació agrícola, aquells governs continuaven tenint 3 sectors estratègics en el ministeri d’agricultura, pesca i alimentació: els cereals latifundistes, l’oli andalús i els bancs pesquers a Terranova i al Marroc.  Sectors que són els característics i propis dels valencians i, per extensió, de la resta de catalans.


Nosaltres, no teníem l’anestèsia pujolista ni el saber fer dels catalanistes del PSC en dialèctica amb els convergento-unionistes a España. Ací se’ns operava al viu. No hi havia vaselina a les cordes. Sols rebien a les IIles i al Principat aquelles minories que qüestionaven l’stau quo i havien estat per mantindre’s fidels als pressupòsits dels 1960’-80’. Que e´s el que ha acabat aflorant a partir de 2004 amb l’eixida de CiU del Govern i l’entrada d’ERC, IC-V al mateix. Fer un Estatut que recollia el llegat federal des de Pi i Margall fins ençà. Arribats ací, vegem que a tot arreu el PsoE fa aigües per tot. Els Montilla, Zaragoza, Ximo Puig, F. Armengol, F. Romeu, Lerma, etc..són els últims mohicans. Ancorats en uns 1990 per a oblidar amb els casos GAL, Garzonades, Filesa, etc. Que són els que li donen caràcter únic i immutable a un estat bastant raret i parademocràtic. El PP i el PSOE, aguantaran perquè, mútuament, es necessiten per a continuar mantenint dempeus el guinyol. Un teatret que nasqué amb la injecció de diner d’Olof Palme i W. Brandt, a més de l’americà com a base d’operacions global mentre nosaltres continuem colonitzats per ella, perquè l’escenari ja és tota Europa o més. I els que no estiguen d’acord a Podemos o a Izquierda Unida. Ja coneguem la famosa frase d’Einstein pronunciada en el seu espanyol habitual: “España ni se crea ni se destruye, sólo se transforma”      


 


Josep Almar:


Totalment d’acord!
I veient els “nous” valors del PSOE i allò que defensen (PP-2) els personatges sortits de les “bases”, la desaparició pot ser encara més ràpida del que dius. Tot sona a vell i tronat com mai.

Mail Obert