La trampa

La proximitat del 27-S i la volatilitat evident que s'observa en el panorama polític català propicien un considerable error d'enfocament sobre el procés d'independència. Hom intenta domar-lo a base de presentar-lo com un (comprensible) episodi anormal. I això és exactament el que no és.

Espanya cerca l'escletxa per a esbotzar el procés d'independència, i ho fa de maneres molt diferents. Crec que ja es pot dir que Podem, i la seua llista unitària del 'sí se puede', n'és l'ariet polític principal, avui. Però, evidentment, també hi ha ariets mediàtics i ariets intel·lectuals, entre més. Aquests darrers, sobretot, han començat a repetir, fixeu-vos-hi, una vegada i un altra la idea que això de l'independentisme a Catalunya és com un accident cronològic —cosa que ahir assumia Pablo Iglesias amb aquest nou eslògan segons el qual amb ells al govern d'Espanya els catalans ja no voldríem marxar.

Alerta, però, que no caiguem en aquesta trampa. És indiscutible que l'acció del Partit Popular ha estat d'una eficàcia enorme a l'hora de propulsar l'independentisme. Però la crisi nacional que s'ha desfermat a Catalunya, la revolució que vivim, no té a veure 'només' amb el PP sinó amb l'estat, l'espanyol. El problema no és qui governa l'estat sinó la manera com aquest és organitzat. I la manera com l'estat tracta el Principat —i la resta de territoris també, diguem-ho tot. El problema no és el PP, el problema és com Espanya es veu a ella mateixa i com governa el seu estat. Que no s'hi val a oblidar que fou amb el PSOE al poder que va començar tot. O que, com és evident, Podem —en teoria el fenomen més renovador a Espanya durant dècades—, tampoc no canvia res en aquest sentit: tan espanyol és Pablo com Fraga. 

El relat és, doncs, doblement perillós. Per una banda pretén convèncer-nos que hi ha una altra Espanya. Malgrat que no la troba ningú enlloc. Ni la representa ningú. Ni ningú no la sap veure. Però, alerta, que no ho fan perquè sí, això. Ho fan sobretot per rebaixar la revolta catalana a un simple episodi d'emprenyament contra un partit i un govern. Despullant-la de l'essència alliberadora i profunda que té. Un accident.

Per una altra banda, i en paral·lel amb el primer discurs, la maniobra també pretén convèncer-nos que una hipotètica derrota de l'independentisme en les eleccions catalanes retornaria el país a una 'normalitat' pre-independentista, pre-ANC, pre-tot això… O siga a la Catalunya, més o menys, autònoma. Més o menys dòcil.

I això segon encara és més fals. A tots els països, quan l'independentisme apareix amb la força amb què ha aparegut a Catalunya, ja no en desapareix. Pot estar dècades lluitant, si cal, i si no encerta la manera d'aconseguir la victòria. Pot guanyar a una velocitat esbalaïdora. Però en qualsevol cas no hi ha mai un independentisme provisional ni temporal. Que s'apagui.

I ací hi ha la clau de tot això que ens passa. El gran canvi que va originar la ruptura del pacte constitucional, sancionada amb la sentència contra l'estatut, va ser l'aparició d'un projecte polític que mai en la història de Catalunya no havia estat ni majoritari ni concret: l'independentisme. I aquest projecte ara no s'esfumarà ni en la improbable hipòtesi que no aconseguim guanyar el 27-S. Només un canvi de debò i a fons d'Espanya, d'aquesta Espanya on tots es posen d'acord quan els parles de Catalunya, podria alterar el context i menar a un escenari diferent. Però això tots sabem que no passarà.

Ells podrien guanyar unes eleccions al Principat, amb un esforç titànic i remant tots a una. Nosaltres podríem perdre, de tant posar entrebancs a les obvietats més cristal·lines. Però al final no canviaria res més sinó el calendari. Perquè no hi ha lloc per a uns Països Catalans raonablement còmodes en aquesta Espanya com més va més tancada en ella mateixa. Cada dia més 'cosmopaleta', com la va definir ahir brillantment Ignacio Blanco.

L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Ramon Perera:

La condició humana té una meitat d'emoció i l'estat espanyol no té cap inconvenient per usar la demagògia ("política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi") per procurar trencar el procés independentista català. El substrat d'aquesta acció demagògica és el sector de població que no té costum de fer grans anàlisis polítiques i que se sent frustrada per tants anys de governants impresentables. L'agent és prou conegut: la moguda 'pablo iglesias'.

Per enfrontar-se a atacs emocionals cal usar defenses emocionals: en aquest cas la il·lusió. La il·lusió vindrà de la unitat. Aquesta unitat es pot concebre i configurar de diverses maneres, però ha de ser capaç de fer-se seva la gent i assegurar un aspecte racional que també contribueix  a la pròpia il·lusió: una llista electoral tal que possibiliti un govern fort i eficient a partir del 28-S per gestionar la desconnexió.

Octavi Monsonís

Ja he dit en altres editorials que els catalans són molt donats a seguir bufes de pato, és a dir, a creure's el lerrouxisme. Si Alejandro Lerroux va triomfar en la seua política d'aixafar la classe obrera i la seua lluita, va ser perquè va trobar molts seguidors entusiastes catalans.

Ara tenim el lerrouxisme d'esquerra encarnat en Podemos. I com l'home, i les societats, és l'únic ésser que s'entrebanca més de tres vegades en la mateixa pedra, una vegada més una bona quantitat de catalans es prepara a seguir els cants de sirena de Podemos, que és, no ens cansarem de repetir-ho, l'operació més intel·ligent de l'estat per rebentar l'independentisme des de dins, és a dir, des de Catalunya.

El problema és que Espanya no pot donar més que una autonomia i ben retallada, com s'ha pogut comprovar aquests darrers quatre anys en què l'estat ha portat una batalla constant per recuperar competències o per entrebancar el desenvolupament de l'Estatut. I això, aquesta  concepció profundament uniformista d'espanya que té las societat espanyola, ni Podemos la podrà canviar cas que arribe al govern de Madrid, entre altres raons perquè els dirigentes de Podemos són profundamente espanyolistes i autonomistes dins d'un ordre.

En conseqüència, el perill per a l'independentisme no està en Podemos, sinó en la quantitat de catalans que se'ls creuen, que creuen amb una innocència candorosa que quan Podemos assolirà el poder concedirà a Catalunya la celebració del referèndum d'autodeterminació. I amb aquesta situació s'haurà de treballar per aconseguir la majoria independentista a les elecciones del 27 S.

I una crida: hi ha independentistes dins de Podemos. Es pot saber què hi fan? Què fan esmerçant esforços dins d'un partit que treballa per impedir que l'independentisme arribe a port?

Joan Rubiralta

Ja fa temps que el que anomenem estat espanyol ha vist que a la península hi ha gent que li ha perdut la por i el respecte. Bàsicament hem estat els bascos i els catalans, el que passa que nosaltres som els que ho tenim més clar i per això totes les seves forces van contra nosaltres. I aquest estat de coses continuarà hi hagi qui hagi al capdamunt del govern espanyol, perquè la seva fita és fer desaparèixer la diferència i anul·lar la dissidència, més encara quan el que pretenem és separar-nos del jou espanyol i anar a la nostra. 

Ja vam dir que des de fa temps l'estat ho està provant tot per intentar fer claudicar a la majoria del poble català que vol marxar però no se n'adona que actuant com ho fa el que aconsegueix és l'efecte contrari. A cada nova llei contra la nostra nació hi ha més gent que veu que ja no podem seguir estant dins d'aquest estat que ens maltracta i vol humiliar-nos. És allò que va dir la Carme Forcadell i que altres han repetit que Espanya, afortunadament, sempre ens ajuda.

Davant d'això, ja és hora de plantar cara a tanta insolència i guanyar a l'enemic polític tan ufà i tan superb fotent un bon cop de falç democràtic i demostrar que quan volem, a banda de ser i imparables, seguem cadenes.

Cal que el nostre poble s'empoderi i agafi autoestima i orgull de ser qui som i digui d'una vegada per totes que ja n'hi ha prou perquè té dret de fer el seu camí lliurement i sense defallir fins assolir la nostra victòria. Ara només depèn de nosaltres perquè ens hem adonat que ja tot és possible i ho podem d'aconseguir tenint tres opcions per triar el 27S.

Maria Gema Roca

Visc a un poble. Sempre hi ha governat el PSC. Els últims 4 anys, un pacte entre CiU i ERC va aconseguir majoria per governar. A partir del 13 de juny torna a governar el PSC amb el recolçament del PP i Podemos. A l'oposició CiU, ERC i ICV. Regeneració, nova política, penseu-hi.

Josep i Antònia Viñas-Ciurana

Les declaracions que sovint fa Pablo Iglesias sobre la situació a Catalunya són tan simplistes que costa creure com un polític jove que aspira a governar Espanya pot ser tan ignorant i caduc en idees. El mateix pensem de l'actual líder del PSOE, Pedro Sánchez. I no fa falta parlar de l'Albert Rivera sempre impulsat per una devoció cega a Espanya i rebuig del seu lloc de naixença que voreja el fanatisme. Davant d'aquesta nova generació d'aspirants que continua sense conèixer el nostre país i la nostra manera de ser, quin futur podríem tenir dins de l'estat espanyol on tot continuarà com sempre? Absolutament cap. Per aquest motiu una bona part de la ciutadania catalana ja s'ha fet a la idea que l'única sortida que ens queda és la independència.

No importa quin sigui el resultat de les eleccions del 27-S, que confiem seran positives, la marxa cap a la llibertat del nostre poble no hi ha qui l'aturi. Hi haurà moments d'eufòria, com els que ja hem experimentat recentment, i d'altres, com ara, on sembla que la confusió (i la desunió) imperen. Aquests darrers seran interpretats per les forces oposades al procés com signes que aquest "episodi anormal" està agonitzant; tornaran, doncs, a fer una lectura errònia de la realitat catalana i, sense que sigui la seva intenció, aquesta actitud ajudarà els indecisos a veure cada dia amb més claredat que amb Espanya no hi ha res a fer.

Salvador Rofes

No sigueu tan diplomàtic. Podemos sols, en unes autonómiques no te massa a pelar. Ara be amb ICV-EUiA +Procés Constituent sí que poden dinamitar el procés. Per tant el Sr.Herrera i la Dra. Forcadas han de reflexionar molt be el paper clau que tindran davant la història del nostre poble.

Josep Usó

Es veu que l'estat Espanyol busca desesperadament alguna cosa, la que siga, per tal de fer descarrilar el procés d'independència de Catalunya. I ni se'n surten, ni se'n sortiran.  Ara, el presumpte argument és aquest. Que "amb uns altres" al govern d'Espanya, els catalans ja estaran contents. 
S'obvia que amb uns altres, part de les catenàries de la xarxa ferroviària de Barcelona és dels anys 20 del segle passat. O que al sud de Tarragona només hi ha una via per anar amb tren cap al sud. O que els qui insulten als catalans continuen impunes, des de sempre. O que, des de l'Espanya Republicana es va tractar de culpar Catalunya per no acabar guanyant la batalla de l'Ebre. O que, al llarg dels darrers quaranta anys, tots, uns i altres, han mantingut l'espoli sistemàtic, l'insult sistemàtic i l'amenaça de boicot als productes catalans a la mínima. Això, sense comptar el menyspreu a la llengua, als trets identitaris i als costums. Com la llei d'horaris. 
La solució és senzilla. Només cal esperar al 27 de setembre. Aleshores, votar una opcció que siga clarament independentista. I esperar el resultat, que possiblement haurà de ser una DUI. La resta, cants de sirena tronada i vella.

director@vilaweb.cat

S'intenta domar el procés d'independència a base de presentar-lo com un (comprensible) episodi anormal. I això és exactament el que no és.