Opinió
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015
-
Que ens ho demanen
Vicent Partal
23.06.2015
Vicent Partal
20.04.2015
O independència o Rivera fent de Berlusconi
Una vesprada de febrer del 1992 el magistrat Di Pietro telefonava a l'advocat de Mario Chiesa, un socialista italià detingut amb motiu de l'operació Mans Netes que acabà destapant la monumental trama de corrupció política italiana. Mans Netes va fer miques la classe política nascuda de l'alliberament aliat i va catapultar al centre de l'escenari Silvio Berlusconi, amb les conseqüències nefastes que avui sap tothom.
He seguit amb passió aquell episodi durant dècades. Parle dels noranta, i recorde com em va colpir, essent jo encara un jove periodista, que aquella Itàlia impressionant del 'pentapartito', de la democràcia cristiana, dels socialistes, del PCI i del Vaticà, dels intel·lectuals brillants i els barruts intel·ligents arribàs al col·lapse. Vaig aprendre'n una lliçó: per més sòlid que parega un sistema polític, sempre hi ha un moment que pot caure. Amb estrèpit. Per mi, aquell és un dels grans moments de la història contemporània d'Europa, equiparable a la caiguda del mur. I ara en ressona l'eco a Madrid.
Torne a l'escena. El magistrat Di Pietro, que aleshores devia tenir quaranta anys, tenia a les mans les proves de tot. I va optar per telefonar a l'advocat de Chiesa, un pes pesant de l'aparell socialista: 'Diga al seu client que l'aigua mineral ja s'ha acabat'. El funcionari del partit, l'aconseguidor i repartidor de sobres, va entendre el missatge, relativament críptic, i començà a cantar: en qüestió d'hores la trama de corrupció que tenallava i ocupava la república italiana esclata i el sistema s'esfondra. Al Vaticà, sempre la darrera vàlvula, tenien un problema: hi havia un papa polonès que creia en Déu i en comptes d'estar pel que havia d'estar pregava durant hores. Craxi, l'amo dels socialistes, va mirar d'arraconar Chiesa dient que només era un 'mariulo', un lladre en napolità. No li va servir de res. El 3 de juliol Craxi, acorralat i sense eixides, comet l'error suprem. Es presenta al parlament i diu, més o menys, que tota la classe política italiana fa servir diners il·legals i que està convençut que ningú no pot alçar-se allà mateix i jurar que ell i el seu partit no ho fa. No s'alça ningú i al carrer comencen els primers aldarulls. El sistema es col·lapsa.
No sé si ningú li ho ha dit ja al PP, però em fa l'efecte que a Espanya l'aigua mineral també s'ha acabat ja. La detenció de Rodrigo Rato i tota la polseguera que s'ha alçat és una notícia d'un abast històric, no una anècdota de campanya electoral: el sistema es col·lapsa. Podem especular molt sobre les raons, el perquè. Sobre la intencionalitat. Podem divertir-nos amb l'error tàctic si cal. Però és evident que el PP ja es troba arraconat contra les cordes, o fins i tot bocaterrosa amb el nas tocant a la lona. El PSOE s'ho mira feliç, tot i que jo personalment li recomanaria que llegís una mica més a fons la història d'Itàlia. I Tele5 i La Sexta --el Canale 5 ja ho sap fer perquè ja ho va fer a Itàlia aleshores-- ixen al rescat contra el caos. Si és veritat que tota revolució té una presa de la Bastilla, un Terror, un Termidor i un Consolat, tinc la impressió que el nom del cònsol ja és sobre la taula: Albert Rivera. L'Espanya que hem conegut fins avui pot enfonsar-se a una velocitat increïble i, cos que es pitjor, ho pot fer de manera incontrolada i imparable. I, així com a Itàlia algú va trobar Berlusconi, sembla que ara algú ha trobat Rivera.
Que no és l'home ideal? Què algú es pensava aleshores que ho era Berlusconi? Roden caps i les guillotines són parades a la plaça. Ara no és el moment de triar la millor opció, no hi ha calma ni temps per a fer-ho, sinó d'encertar alguna opció possible. I Rivera ho és: sap qui és el seu amo i ja ha demostrat que té nivell. Té el defecte --ai, que divertit!-- de ser català. Però el moment és excepcional i caldrà passar-ho per alt. Ni que siga d'entrada.
Apuntem-nos-ho: aquestes setmanes seran molt decisives. El desconcert del Partit Popular és immens. Poden provar de frenar el bac, però no els serà gens fàcil. Ja sabeu que no em fie gens del detall de les enquestes, però ahir mateix n'hi havia una de molt cridanera d'El País sobre el País Valencià. Indicava una caiguda de vot al PP de 25 punts!… Però també un ascens des del no-res de Ciutadans per valor de 17 punts! Com passava a Itàlia, tenim davant nostre un electorat molt endurit, rocallós, passionalment guerracivilista, molt poc disposat a 'votar l'altre' i per tant molt ben disposat a córrer apassionadament a votar la mateixa cosa sempre que la decoració faça veure que ara és diferent. Fins i tot si no en sap ni el nom del candidat. I això és Ciutadans i això volen que siga Ciutadans els qui mouen i continuaran movent els fils de la política espanyola quan el PP ja no siga res: que Rivera faça de Berlusconi.
Només hi ha una fuita: Catalunya. Però alerta amb les conseqüències, que la diferència amb Itàlia és molt important. Ací el coneixem, el personatge Rivera, i no ens l'empassem. Però sobretot ací sabem, perquè s'ha fet molt bé la feina de documentar com funciona l'Espanya 'mariula', que el problema és la ineficàcia, l'anacronisme de l'estat espanyol. El problema d'Espanya és com és aquesta Espanya, com és feta Espanya, qui la controla i per a què i com la pensen els qui encara avui creuen que no és una nació moderna sinó una propietat seua —Enric Juliana recordava aquest cap de setmana un article espectacular de Pasqual Maragall sobre què passava a Madrid en l'època Aznar que ho explicava tot, ja fa anys. Tot això que passa i tot el que passarà a partir d'ara.
A diferència de la Itàlia dels noranta, però, avui a Catalunya hi ha la base sòlida d'una alternativa sensata i moderada a l'enfosament del sistema, una que pot plasmar-se immediatament: consisteix a abandonar-los. Abandonar Espanya del tot i construir una cosa nova, més europea, amb unes coordenades mentals més adequades a la realitat que ens envolta i --aquest és el secret clau que alguns no volen veure-- al que nosaltres som i ells no.
El projecte és possible, és factible i un gruix important de la població ja s'hi ha apuntat. No serà fàcil. Tant de moviment no ajudarà i tanta volatilitat es tornarà perillosa contra tots. Personalment, ja sabeu que no tinc cap dubte que això acabarà bé però si fins ara necessitàvem bons polítics ara, amb l'aigua mineral esgotada, ens calen els millors. Els dels nervis més serens i l'audàcia més imaginativa. Canviar no canviarà res però estem a pocs mesos de tot i pot passar qualsevol cosa, una distracció que ens complique no el futur però si el present.
I una postil·la: vull cloure aquest article avisant que l'enfonsament de l'Espanya que coneixem avui fa de Catalunya, novament, una alternativa vàlida per als altres també --per als altres 'espanyols'. Com tantes voltes ha passat ja en la història. I aporte una dada important, que crec que ha passat massa desapercebuda aquest cap de setmana. A les Illes Cristòfol Soler va ser proclamat dissabte president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. Sobiranista. El senyor Soler va ser president de les Illes Balears amb el PP, en l'època en què encara hi havia una remota possibilitat de ser alhora honrat, estimar el país i militar al Partit Popular.
Soler no és cap franctirador esquerranós ni un sense-terra i connecta magníficament bé al el rerepaís que sempre ha acabat decidint. Per això la notícia és impresionant. Soler, afiliat crític de manera pública del PP de Bauzá fins fa un mes, encapçala de sobte una maniobra sobiranista que se sumarà al treball de formiga fet per tanta i tanta gent aquests darrers anys. Jo no menystindria gens el detall perquè tenim davant un polític ben hàbil que és evident que posant la seua mirada en el Principat indica que Catalunya podria tornar a ser, gràcies a la independència, un far. Un far per a aquells que, fora de Catalunya, no estan disposats a anar-se'n del foc només per cremar a les brases. No estan disposats a anar-se'n de Rajoy només per acabar en Rivera. O siga, no per quedar-se allà mateix, en aquesta Espanya on els amos creuen que la nació només són ells i el poble una simple decoració.
L'opinió dels subscriptors
(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)
Soledad Roman
Estic totalment d’acord. Es dificil trobar un analisi tant encertat de la realitat politica espanyola i catalana, com aquest, Vicent. En els propers mesos assistirem a una lluita de forces per què tot canviï perque tot continuï igual. També va ser un italià el que ho va predir, no?
Pep Vinyals
Tota una lliço d'història, Vicent. D'història, d'estratègia i de ciència política. Només una cosa: per a aquest nou Berlusconi anomenat Rivera no tinc tan clar com tu que sigui tan prescindible per a qui mana de veritat el seu origen català. Que la conseqüència que aquest fet pot comportar-li és una crescuda no tan gran com la que preveus. I que no esdevingui una alternativa per a la dreta tan clara quan això peti. Per la resta, enhorabona per l'anàlisi comparativa que fas.
Joan Rubiralta
És evident que a Espanya hi haurà canvis. Els dos partits majoritaris fina ara ho han fet tan malament que estan sortint alternatives i pot ser que arribin a tenir resultats bons i el bipartidisme s'acabi, però aquesta situació no ha de treure la son al poble català partidari de la independència. Que Espanya faci la seva guerra, que Catalunya farà la seva. O és que algú es pensava el 1980 que la victòria espectacular del PSOE afavoriria els catalans. Els il·lusos que s'ho van creure ja van veure com va acabar tot plegat. Ara Podemos i Ciutadans milloraran irrompent amb força a les eleccions al Congrés de Diputats i prometran meravelles però és tan cert com que l'aigua de mar és salada que no les compliran i el bucle seguirà amb nous protagonistes.
Aquí cal seguir la treballant els nous sectors que s'hi poden incorporar i assegurar la majoria social com ja estem fent des de l'ANC. No fem cas d'enquestes ni CIA a l'ombra. Totes responen a interessos de l'estatus quo actual.
Finalment , volia dir que la notícia de Mallorca ens omple d'alegria i desitjaríem que la seva assemblea tiri endavant amb força, valentia i il·lusió i, quan estiguin a punt, aconsegeixin la independència i es puguin federar amb la nostra república si la ciutadania illenca així ho vol. Ara, aniria bé que al País Valencià, es donés un fet semblant.
Josep Usó
Ja fa molt temps que pense que quan Espanya va ingressar a la Unió Europea, va signar també la seva acta de defunció. Perquè al llarg de molts anys, els fons europeus que havien de servir per modernitzar les infraestructures i dinamitzar l'economia s'han malbaratat. I ara, l'estrocament d'aquella font d'ingressos està sent una de les causes de la caiguda de l'economia espanyola.Pel que sembla, el bac que caurà el PP serà d'antologia, però ja fa temps que el PSOE, que es va quedar anys enrere sense discurs propi, baixa tant o més que el seu oponent historic. I ara, quan ja s'ha vist clar que no hi havia res a fer, és quan han començat a aparèixer "noves idees". Rosa Díez i UPyD (aquesta ja sembla definitivament enfonsada); Pablo Iglesias i Podemos (que sembla que perd pistonada) i Ciutadans i especialment Albert Rivera, que darrerament són molt lloats pels mitjans de comunicació. Uns mitjans que sembla que recolzen qualsevol que permeta continuar sense canviar res. Exactament això fou la Transició. Canviar-ho tot per tal que tot continués igual. I així ha anat.Espere i confie en que Catalunya seguirà el seu propi camí. Al capdavall no té cap més alternativa raonable. I també soc optimista respecte al País Valencià. Em fa l'efecte que la gent està decidida a que hi haja un canvi. I que aquest siga més real que cosmètic. Per exemple, no queda bé el transvassament de candidats de les files del PP a C's o del PSOE a Podemos. La gent s'ho mira i et dóna la raó quan els ho expliques. De tota manera, vivim uns dies apassionants.
Octavi Monsonís
Que C's és el relleu del PP, no hi ha cap dubte. L'ensorrament del PP a causa de la corrupció és tan general i complet que el seu futur és anar llanguint fins que algú tanque la paradeta. Ara per ara és impossible revifar el partit ni regenerar-se. Ciutadans és qui ocuparà l'espai de la dreta, també a Catalunya malgrat ser un partit conegut i saber com les gasten. On, sinó, dipositarà el vot la dreta catalana espanyolista?
Però l'esquerra moderada, llegiu PSOE, no està gaire millor que el PP. Igual de desacreditat i amb casos greus de corrupció, disposa de poc de marge de maniobra i a cada enquesta nova, nou retrocés del partit. Ara ja sembla clar que Podemos ocupa cada vegada més el seu espai, de manera que el gran pul de vots d'aquest partit prové del PSOE (vora els dos milions).
Al meu entendre, és el règim imperant a Espanya qui ha promocionat aquests dos partits (C's i Podemos), tots dos amb gran presència a les televisions espanyoles, per a renovar l'actual sistema de partits polítics i així continuar i enfortir el sistema.
Com afectarà això al procés independentista no es pot saber, ja que ens trobem davant d'una situació nova, inesperada i impensable només mig any enrere, i tampoc sabem quina serà la capacitat de seducció de l'electorat català susceptible de votar independència.
El sobiranisme, per tant, ho té més complicat, cosa que significa que el seu treball ha de ser més intens i el seu missatge més clar i seductor.
Gerard Codina
Perquè no parlem més clar? Un defecte de molta gent intel·ligent i molt ben informada, com tu Vicent, és que a voltes us oblideu que qui us escoltem, en aquest cas qui us llegim, no som ni tant intel·ligents ni tan ben informats com vosaltres. Això fa que ens quedem a mitges. Qui és l'amo del Rivera? Qui mou els fils de la política espanyola per sobre dels partits? Ho podem imaginar, alguns grans de l'Ibex. Però el dubte rossega. És no es poden escriure els noms en l'editorial sense que hi hagi conseqüències?
Resposta de Vicent Partal a Gerard Codina: la història de Rivera és ben coneguda (en parlava recentment aquesta entrevista de VilaWeb i a qui tinga interés li recomane especialment aquest gran article de Jordi Graupera.). No pensava que la paràfrasi estilística es pogués interpretar com a por.
Carles Balbastre
Estem vivint un temps fascinant. Per una banda la fi d'Espanya tal com l'hem coneguda. Per altra banda els atacs contra els treballadors, que és el que som, de les elits europees i americanes. Podem afegir-hi els drames de les persones que moren a milers, fugint de l'infern, al Mediterrani o els altres inferns de les guerres i la fam arreu del món. Amanit tot amb el desastre ambiental i d'esgotament de recursos naturals.És fascinant perquè com deia Sampedro "otro mundo no es que sea posible, es seguro". No té més remei que ser-ho.
Josep Blesa
Recordeu aquell primer cartell electoral amb Rivera nu aguantant-se la collonera?
Em recordà un incident tragicòmic que acabà en humorístic de dues companyes de treball en la fàbrica de llenceria i roba íntima de senyora del meu padrí. Allà eixíem passades les vuit de la nit, estava radicada entre els carrerons que volten l’Almudí. Seria a mitjan dels anys setantes del segle passat i ella i una altra anaven a soles i se’ls aparegué un home gran amb abric i s’adreça cap a elles i front a elles s’obrí l’abric i tot nu els ensenyà el pardalet. I ella, filla de Silla (l’Horta sud)) amb l’altra al costat tranquil·la li digué: “On vas tu amb eixe pardalet tan xicotet, si amb això no tenim ni pâ començar”.
Hem arribat a un punt en que ja, tot allò relacionat amb España ens sembla humorístic.
Mail Obert
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015