El país més excels (Ovidi 2)

Aquest és un país on el fill del forner és capaç de fer els versos més excelsos que s'han escrit d'ençà que el cavaller Ausiàs Marc va ser enterrat a la catedral de València. I on el fill d'un obrer d'Alcoi, que de jove féu trenta-sis oficis, acabarà robant aquests mateixos versos al fill del forner i fent que les parelles es miren fit a fit mentre escolten que no hi havia a València dos amants com nosaltres.

Aquest és un país on enmig de la negra nit, i tantes negres nits com hem hagut de passar, hi ha sempre qui canta, qui dibuixa, qui escriu o parla per portar la llum, per encendre el petit raig que acabarà il·luminant-ho tot. Amb una guitarra o amb un bolígraf, amb un esprai per a pintar parets o amb els diners suats que fica dins un sobre que aleshores passa de mà a mà, lliurat amb generositat per a ser gastat amb justícia. Aquest és un país que fa les coses perquè vol. Perquè les ha de fer. Perquè sap que la dignitat és un pas necessàriament petit i perquè sap que aquest pas l'ha de fer cadascú abans no puga fer-lo la societat sencera.

Aquest és un país que somriu cansat, esgotat, cada vegada que veu com es barallen com porcs els qui haurien de posar-se d'acord com germans. Però mai no se li ha glaçat el cor per això. Ha passat sempre i passarà sempre. Som així, què voleu! Som d'un país on hi ha alguna gent amb més ganes que fracasse l'altre que no de guanyar tots junts. Però també som d'un país on al final sempre hi ha algú que tira i tira sense embolicar-se en discussions estèrils, sense deturar-se ni un segon a discutir, algú que riu davant l'obsessió malaltissa per la semàntica.

I és així que de sobte, a les places i als carrers, sempre, reapareix aquell país que ens agrada, aquell que ens fa sentir, amb prudència i preocupació, orgullosos. El país de la gent que sap dir 'bon dia' quan li diuen 'bon dia', sense pensar com és que aquell et diu 'bon dia'. El de la gent que menja un entrepà si no té res més i es beu una cervesa com qui es beu el vi més car, però sempre es complau amb qui té assegut a la cadira del costat, al restaurant de més luxe o a la taverna més humil.

Aquest és un país que han fet tant com han pogut per ensorrar-lo. Que fan tant com poden, encara avui, per ensorrar-lo. I que s'ha dreçat a base de gent digna que dóna tot allò que té de bo en canvi de res, que prova de ser excelsa en cada gest com li van ensenyar els gran prohoms, que vol fer una cosa remarcable en cada exercici, en cada proposta, en cada paraula. Que reconeix que s'equivoca quan s'equivoca i procura aprendre del qui ha fet mal, àvida de saber. Tan àvida com aquells xiquets que veien la Teresa, ballant el vals.

Jo sóc d'aquest país i aquest país és el que m'agrada i el país pel qual em baralle i em barallaré cada matí, amb qui siga i tantes vegades com faça falta. Jo sóc del país que vull, perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Pep Agulló

Era un personatge refinat d’una qualitat extraordinària. Actor, cantant, ...i com recitava. Ben acompanyat, feia amb la veu l’escenografia de l’acció. Sempre compromés amb el país. Malgrat les seves posicions polítiques, tenia el cor llibertari com la seva camisa negra. Ell era el País Valencià d’obrers i llauradors que sempre he imaginat. El veia un rebel, mocador al coll, gorra de feinaor, navalla a la butxaca, bevent un got de vi en qualque taverna…sempre amb el cap alçat, desafiant. El meu sincer homenatge Ovidi.

Joan Salabert

Amb l’Ovidi ens creuàvem pel barri. Jo l’admirava. Mai el vaig saludar. El reconeixia i feia com si no.  Prudència banal de joventut. Ara l’abraçaria!

Andreu Rubio

En primer lloc, dir-vos que m'agrada molt aquest article que acabe de llegir; em recorda tot un seguit 
de coses que , al llarg dels anys hem anat fent-hi, uns més  altres menys... enmig dels entrebancs 
de la classe política més barroera i més poc afortunada que ens ha anat governant sobretot, ací al nostre País,
privant-nos fins i tot d'una televisió que pel propi estatut Valencià estaba regida i que ni per eixes
 aquells  qui ja sabem no es dignaren a respectar... sort "innocents d'ells" que defensen les " senyes d'identitat".
Doncs, bé sàpiguen com diría Lluís Llach els neofatxes globals que un poble unit i lluitador els espera en encesa flama permanent i que ja s'albira un nou despertar on les nostres cançons, poemes, actes... estant plantant llavors
 que molt  aviat florirant per un nou País Valencià  lliure i pròsper; per una Nació lliure i completa.

Bartomeu Balutxo

No hi puc estar més d'acord (fins i tot en la prudència que demostres per no haver de fer més visibles algunes desvergonyes).  De part meva, n'estic enllestint un que, amb un poc de sort, procuraré penjar demà mateix. Almenys a Mallorca taparà més d'una boqueta, però no només a Mallorca. L'he estructurat a partir de la conxorxa valència-mallorca que tant sorprèn. Com deia en Guia: "Que no es preocupin els principatins que no els deixarem sols!". També les il·lustracions seran sucoses.Guillem d'Efak i Ovidi Montllor, com recordava fa un mes Pere Cardús a un tweet, són dos referents que hem de saber aprofitar. 

Josep Usó

La veritat és que, de tant en tant, quasi fa vergonya ser d'aquest País nostre, perquè moltes vegades els seus dirigents sembla qu volen fer-ho malament expressament per a donar sensació de país de fireta. Per aisò, fins i tot tenim una dita: El qui ha de donar llum, dóna fum.Però molt més sovint, ens trobem gent que és noble, treballadora, agradable i honrada. i que ajuda malgrat que sàpiga que no en traurà mai res. Com aquests era l'Ovidi. O com un vellet del meu poble, que li van entrar a robar i després explicava que va deixar entrar al lladre perquè li havia demanat aigua, "i a ningú no se li pot negar una sed d'aigua". Al final, la gent d'aquest país sóm com som, contradictoris. però és que són molts anys resistint un intent d'anorreament brutal i criminal. 
I podeu estar-ne segurs. Continuarem resistint i, probablement un any d'aquests, guanyant.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar aquell alcoià honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, estimulant i, per damunt de tot, lliure.